La batalla contra la inflació

Barcelona“Promoure el bé de la població del Regne Unit.” Aquesta és l'eterna missió del Banc d’Anglaterra, segons l’exgovernador de la institució Mark Carney. L’any 1694 va donar peu que l'entitat financés la guerra amb França. En canvi, avui dia significa prendre mesures per mantenir l'estabilitat monetària i financera. Amb aquest mandat, o un de similar, i amb tota la llibertat per dur-lo a terme, no sorprèn que els bancs centrals hagin liderat el front més actiu des d’on s’han combatut les pressions inflacionistes. Estan vencent? Sí, però l’anàlisi de les diferents maniobres de la batalla revela dinàmiques interessants i sorprenents.

El mecanisme a través del qual actua la política monetària per frenar la inflació és de manual. L’augment dels tipus d’interès desincentiva la inversió i incentiva l’estalvi. A més, totes les persones i empreses que estan endeutades a tipus d’interès variable, a mesura que s’actualitza a la nova referència tenen menys diners per consumir o invertir. I a menor demanda, menys pressió per seguir augmentant els preus.

Però la velocitat a què tot això es produeix és lenta i no afecta tothom de la mateixa manera. La demanda s’acaba deprimint, però ho fa a mesura que les noves condicions financeres impacten en la capacitat de despesa de les empreses i les llars. S’estima que l’impacte màxim de l’augment dels tipus d’interès en l’activitat no es produeix fins al cap d’un any i mig aproximadament. La velocitat a la qual es redueix la pressió sobre els preus és encara més lenta, atès que sol passar un cop es fa evident la desacceleració de la demanda. Normalment, l’impacte en la inflació no té lloc fins al cap de dos anys. 

Així doncs, el descens de la inflació que hem observat en els darrers mesos no és fruit principalment de l’augment dels tipus d’interès. Es deu, en gran manera, a la caiguda del preu de l’energia, l’augment del qual, recordem-ho, va causar en primera instància el fort repunt de la inflació a Europa. De fet, la normalització del preu del gas, la gasolina i l’electricitat permetrà que els mesos vinents les pressions inflacionistes també es moderin ràpidament a la resta de béns. Ja en tenim alguns indicis. Els preus dels béns que formen el nucli del cistell de la compra i que solen ser menys volàtils (tots excepte l’energia i els aliments) van augmentar prop d’un 2% en el mes d’abril (taxa intermensual ajustada d’estacionalitat i anualitzada). Una xifra que se situa lluny del 6% a què va arribar fa uns mesos. La pressió sobre els preus dels aliments també ha començat a reduir-se. Fa uns mesos, el 70% dels preus dels aliments augmentava més d’un 10% (novament, la taxa intermensual ajustada d’estacionalitat i anualitzada). Ara només creix el 30%. El canvi de tendència és incipient, però remarcable.

Per altra banda, la política monetària no afecta tots els col·lectius igual. Les llars endeutades a tipus d’interès variable i amb pocs estalvis són les que més sofriran, segons es desprèn de les estimacions recents del Banc d’Espanya. Pel que fa a les empreses, són les més joves i amb menys actius líquids les que tenen menys capacitat de reacció quan augmenten els tipus d’interès.

Dit això, podria semblar que la política monetària no era el millor instrument per fer front a aquest xoc inflacionista. Es podria pensar en altres mesures en l’àmbit fiscal que podrien actuar més ràpidament sobre la demanda i que, a més a més, podrien protegir els col·lectius més vulnerables. 

La gran fortalesa de la política monetària és la determinació amb què pot actuar. Per fer front a l’històric augment de la inflació, en els darrers mesos hem presenciat l’enduriment de les condicions financeres més brusc de fa dècades. Als Estats Units, la Fed ja ha pujat el tipus d’interès en 500 punts bàsics, i a Europa el BCE i el Banc d’Anglaterra els acabaran incrementant més de 400 punts bàsics. 

Certament, l’impacte d’aquestes mesures no és immediat i no respon a criteris de justícia. Aquesta és la seva gran debilitat. Però ningú dubta que, a mitjà termini, la inflació tornarà a nivells moderats. I això és fonamental perquè no es posin en marxa els temuts efectes de segona ronda, els augments de preus i de salaris d’avui anticipant que els preus seguiran augmentant en el futur. Si passés això, el xoc inflacionista encara seria més persistent i injust del que ja ha estat.