1929 i 2011: quan apujar tipus és la pitjor solució

BarcelonaAmb el final de la pandèmia i, sobretot, l'encariment de l'energia causat per la invasió russa d'Ucraïna, els bancs centrals de tot el món han apujat els tipus d'interès. Aquests increments han tingut un efecte directe sobre el cost de les hipoteques, que s'han encarit de manera dràstica en pocs mesos.

Segons les actes de les reunions del consell de govern del Banc Central Europeu, l'últim augment –de 0,75 punts– del mes passat ja no es va aprovar per unanimitat perquè alguns membres van expressar el temor que, si es continua endurint el crèdit, l'economia del Vell Continent pot recaure en la recessió quan encara s'està acabant de recuperar de la pandèmia. La situació, segons els economistes més crítics amb les decisions del BCE, és semblant a la dels anys 70, quan un xoc en el preu del petroli va forçar els bancs centrals a apujar tant els tipus per frenar l'escalada de preus que la majoria de països van acabar entrant en crisi.

Però el dilema actual s'ha repetit en dues ocasions més, el 2011 a la zona euro i el 1929 als Estats Units. En els dos casos, les polítiques dels bancs centrals van tenir un efecte molt negatiu sobre l'economia i, per tant, sobre les condicions de vida de milions de persones.

La pujada del 2011

El 2011, just quan l’economia mundial es recuperava després de la crisi financera del 2008, el BCE va decidir incrementar els tipus d’interès en dues ocasions, a l’abril i al juliol. De l’1% es va passar a l’1,5% en una decisió que l’aleshores president de l’organisme, el francès Jean-Claude Trichet, va justificar per l’increment dels preus de consum.

La decisió no es va entendre als mercats financers, però tampoc a la resta d’economies avançades de fora de la zona euro, sobretot a les anglosaxones i el Japó, on els bancs centrals tenen un mandat doble: evitar l’escalada de preus i també mantenir l’atur a ratlla. Com que el BCE només té potestat per controlar la inflació –una de les condicions imposades per Alemanya i altres estats del centre d’Europa quan es va crear l’euro–, va donar prioritat a una alça moderada dels preus a causa d'un encariment del petroli, fruit de la inestabilitat política per les revoltes de la Primavera Àrab.

Un article de l’agost del 2011 a la revista New Yorker va descriure l’augment de tipus del BCE com “tan previsible com estúpid”. La raó és que la inflació no va variar gaire, però el cost del deute sobirà dels països perifèrics, com Portugal, Espanya, Itàlia, Irlanda, Xipre i, sobretot, Grècia es va disparar encara més. Els inversors van assumir que el BCE no faria res per aplicar polítiques de suport a aquests estats, altament endeutats després d’haver rescatat bona part del seu sector financer. Al contrari, les pujades de tipus els van encarir encara més el cost del deute.

Trichet va aplicar “la visió alemanya”, explica Albert Carreras, catedràtic d’història econòmica de la UPF: l’aleshores president del BCE va arribar al càrrec justament “per fer complir” una política monetària que havia servit durant dècades a Alemanya, que consistia a mantenir un "extrem rigor" monetari i fiscal dels governs per "no devaluar" la moneda forta als mercats de divises. Per tant, Trichet “no hauria pogut fer una altra cosa”, afegeix: “Alemanya l’hauria fet fora”.

En un moment en què els EUA, el Regne Unit o el Japó –que, segons Carreras, van ser "molt més flexibles" que la UE– ja es trobaven plenament recuperats del sotrac del 2008, la zona euro va recaure en la recessió. Dels sis estats esmentats, tots menys Itàlia acabarien rescatats pels seus socis de la UE. “Tot es va analitzar en termes de culpa, sense entendre que es tractava d’economies interconnectades”, recorda Carreras sobre el paper del BCE i la Comissió Europea, que van imposar programes d’austeritat als estats més endeutats que van deprimir encara més l’economia.

No seria fins a l'arribada de l’italià Mario Draghi al capdavant del BCE que la institució monetària emularia la resta de bancs centrals i iniciaria els primers programes de compra massiva de deute públic, la qual cosa va permetre calmar la crisi de deute europeu i recuperar el creixement a tots els estats de la zona euro, sis anys després de l’esclat de la crisi.

El crac del 29

El novembre del 1929 Wall Street es va ensorrar. L'economia dels Estats Units ja feia molt de temps que estava sobreescalfada, amb una bombolla especulativa a la borsa finançada en bona part amb crèdits a ciutadans corrents, que s'endeutaven per especular als mercats: era l'inici de la Gran Depressió.

En aquest context, la Reserva Federal (la Fed, el banc central del país) ja havia apujat els tipus d'interès per refredar l'activitat, però justament aquests increments de tipus van fer punxar de manera sobtada la bombolla financera. "Tendim a recordar que el 1929 es va ensorrar la borsa", comenta Carreras, però justament el que va acabar de destruir l'economia dels EUA i de bona part de la resta del món va ser "la persistència" dels bancs centrals, sobretot la Fed, amb noves pujades de tipus.

Els bancs centrals no van entendre que "el món havia canviat a partir de la Primera Guerra Mundial", diu el catedràtic. Una vegada acabat el conflicte, Londres va perdre preeminència com a únic centre financer internacional i "els Estats Units eren més poderosos financerament" que el Regne Unit, afegeix. A més, el patró or –el sistema de tipus de canvi de divises en funcionament fins aleshores– s'havia mostrat ineficaç en un moment en què l'economia mundial ja estava molt globalitzada.