"Els treballadors de Lehman no esperàvem la fallida, crèiem que algú ens compraria”

Nova YorkLynn Gray era a l’oficina imprimint documents el dia abans de la fallida de Lehman Brothers. Era el diumenge 14 de setembre del 2008. Els executius del quart banc d’inversió dels Estats Units portaven tot el cap de setmana intentant trobar un comprador amb l’ajuda de la Reserva Federal i el govern del país. “El meu cap m’havia demanat que em preparés per donar les dades dels nostres clients al possible comprador”, recorda Gray. Unes hores després, però, li va comunicar que finalment ningú es quedaria Lehman i que, per tant, el banc faria fallida l’endemà “llevat que hi hagués un miracle”.

La caiguda de Lehman Brothers es considera el detonant de la pitjor crisi econòmica des de la Gran Depressió dels anys 30. Gray era la directora de la divisió immobiliària global de l’entitat i va perdre la feina juntament amb 26.000 empleats més del banc, un tràngol que també van patir gairebé nou milions de nord-americans i desenes de milions de treballadors d’arreu del món. Amb 59 anys, i mare soltera, no va voler caure en l’autocompassió o en el lament perpetu i va decidir crear la seva pròpia empresa, Campus Scout, que ofereix ajudes a les companyies petites per contractar universitaris.

¿La fallida de Lehman la va agafar per sorpresa?

El primer xoc al sistema financer va ser Bear Stearns. I l’expectació llavors era qui seria el següent. Molta gent pensava que seríem nosaltres, però Bearn Stearns va ser rescatat [per la Reserva Federal] i venut a JP Morgan. Els nostres directius buscaven un comprador... El divendres abans de la fallida tothom es pensava que ens compraria un altre banc, segurament el Bank of America o Barclays, aquell mateix cap de setmana. De fet, recordo que el dissabte em vaig trobar un excompany de Lehman en una botiga i vam fer apostes sobre qui ens compraria. Per tant, tant dins com fora del banc, no s’esperava la fallida.

La foto dels treballadors de Lehman sortint de la seu del banc a Nova York amb caixes de cartró plenes d’objectes personals es va convertir en la imatge de la fallida financera. Què recorda d’aquell dia?

La notícia [de la fallida] s’havia escampat molt ràpid el dia abans. Però no em va passar pel cap anar a l’oficina a buscar les meves coses, vaig pensar que les meves fotografies no li importarien a ningú... Aquella nit no vaig dormir gaire i a la matinada ens van enviar un missatge que deia que Lehman faria fallida i que havíem de seguir anant a la feina fins a nou avís. Vaig arribar a l’oficina a les sis del matí i, com cada dia, vaig anar a comprar-me el cafè. Vaig veure dues empleades del banc que no coneixia, les vaig abraçar i vam començar a plorar.

Pocs dies després el banc britànic Barclays va comprar Lehman.

Ens van dir que truquéssim als nostres superiors a Barclays per una possible oferta de feina, però no em van contractar perquè no hi havia feina al mercat immobiliari. Es van salvar traders, empleats que tenien relació amb clients, però no tots, perquè Barclays ja tenia la seva gent.

Què va fer llavors?

El meu avantatge és que ja havia viscut altres crisis... i vaig recordar que en l’última el govern va ajudar empreses amb dones i minories. Va ser llavors que vaig intentar convèncer un grup de dones per crear una empresa, amb ajuda pública, per aconsellar clients que busquessin oportunitats en el mercat immobiliari.

Les va convèncer?

Al final no. Però vaig llegir al diari que l’alcalde [de Nova York] Mike Bloomberg havia creat un programa d’ajudes per als treballadors del sector financer que s’havien quedat sense feina. Una era un curs de formació per a emprenedors de la fundació Kauffman. I m’hi vaig apuntar amb la idea de crear l’empresa amb les meves excompanyes de Lehman.

Al final, però, va decidir crear una altra empresa, Campus Scout.

Uns mesos després de l’acomiadament vaig proposar a la Universitat de Nova York un curs sobre com liderar amb treballadors mil·lennials perquè havia sentit que alguns directius tenien dificultats amb la nova generació. Jo no en tenia. Aquesta experiència em va donar la idea de crear un servei per ajudar les empreses a fitxar treballadors amb títols universitaris.

I es va convertir en empresària.

Sí, sempre dic que vaig ser empresària per necessitat. Era una dona de 59 anys i amb una carrera professional que, sobretot, s’havia centrat en el món immobiliari. Qui m’hauria contractat?

Molta gent, encara avui, estan frustrats perquè creuen que es va salvar només els bancs i els culpables de la crisi no van anar a la presó.

Durant un temps vaig deixar de portar la maleta de Lehman perquè la gent em mirava com si fos un criminal. Moltes persones horribles es van aprofitar de la situació. Hi va haver molta avarícia, però també entre la gent del carrer, que compraven cases que no es podien permetre...

¿Es veuen, encara, amb els seus excompanys de Lehman?

Sí, ens reunim cada any. No ho fem per celebrar la caiguda de Lehman sinó la nostra amistat. Era un bon lloc per treballar, poc rígid, i s’hi podia fer coses creatives.