1.720 euros: el lloguer a Madrid toca sostre

MadridL’Héctor cobrava uns 1.100 euros al mes, dels quals més de 400 els destinava a pagar el lloguer del pis que comparteix al centre de Madrid. I sí, cobrava, en passat, perquè va perdre la feina com a tècnic de so just a l’inici de la pandèmia. Ara està a l’atur i dedica més de la meitat dels seus ingressos a pagar el lloguer. “Amb el que em queda a final de mes, si em quedo en aquest pis m’hauria de dedicar a mirar el sostre de l’habitació tot el dia”, lamenta. Per aquest motiu, davant la incertesa, ha decidit tornar al barri on vivia abans, Las Águilas, al sud de la capital, on assegura que el lloguer és “més assequible”, tot i que “no gaire millor”, matisa.

“Anar a viure sol? No m’ho puc ni plantejar. Ara mateix és una utopia”, comenta. El pis on anirà també haurà de ser compartit amb altres persones. A més, assegura que ara no està disposat a pagar més de 300 euros per habitació i espera trobar feina aviat, ja que només té prestació d’atur fins al gener i no vol esgotar-la. El fet és que des del moment en què es va independitzar “ha viscut al dia” i no ha pogut estalviar: “Potser uns 100 euros al mes, i quan ho intentava significava acabar amb moltes coses, com anar de vacances”, explica.

Si bé anar a viure sol és una “utopia”, com assenyala l’Héctor, llogar un pis a Madrid sense que això impliqui destinar-hi quasi la meitat del sou és una missió impossible si tenim en compte el salari mitjà brut mensual (2.192 euros). A la capital espanyola, el preu mitjà del lloguer d’un pis s’ha enfilat aquest estiu fins als 1.720 euros al mes, segons les dades de juliol recollides per Idealista. La xifra supera per primer cop en molts anys la de Barcelona, on el preu mitjà del lloguer és de 1.536 euros. Davant d’aquest augment, part de la població, com és el cas de l’Héctor, s’ha vist obligada a compartir pis i, de fet, segons Idealista, aquesta opció s’ha disparat fins a un 32,3% l’últim any a tot l’Estat. En aquest àmbit, Barcelona avança Madrid, tot i que la diferència és de només 15 euros. Mentre que a la ciutat catalana el preu mitjà d’una habitació se situa als 415 € (un 6% menys que fa un any), a Madrid ho fa als 400 €, un 3,7% menys. Davant de la crisi fruit del covid-19 es pronosticava una baixada del preu dels lloguers a tot l’Estat, i, de fet, si s’analitzen només les dades del juliol, és així: un 1,52% menys en comparació amb el mes anterior. El descens, però, no és tan brusc com s’esperava.

Interès en mantenir els preus

A Madrid, tant propietaris que tenien pisos turístics a través d’empreses com ara Airbnb i que ara els estan convertint en habitatges residencials, com grans fons d’inversió o les mateixes socimi -el 40% de les seves inversions estan a Madrid- estan interessats en “mantenir els preus de l’època precovid”, explica Javier Gil, investigador postdoctoral d’habitatge i finançarització i membre del Sindicat de Llogaters de Madrid. Gil assegura que, tot i que en el context actual és una oferta que no troba demanda, el problema és que qui tingui liquiditat i s’ho pugui permetre mantindrà l’habitatge buit. “No és una qüestió només d’oferta i demanda, sinó d’expectatives”, assegura. L’investigador explica que l’interès és no devaluar el mercat immobiliari per no deixar d’atreure inversors. Gil detalla que en algunes zones de la ciutat el preu de l’immoble s’ha arribat a revaluar en els últims anys un 300%, un fet que també té relació amb la butxaca a la qual s’ha destinat en els últims anys el mercat immobiliari a la ciutat, la de luxe, que ha provocat que Madrid es posicioni entre les cinc ciutats “estrella” d’aquest tipus d’habitatge.

“Madrid està impossible”, critica l’Olga. Ella directament va haver de marxar de la ciutat i des de fa dos mesos viu a Alcorcón. La seva màxima sorpresa va ser que aquest cop li demanaven un aval per llogar una habitació quan per un pis sencer no li havia passat mai, assegura.

Polítiques “antagòniques”

Madrid i Barcelona han viscut “un cicle d’especulació similar des del 2013”, assegura Gil. La diferència són les polítiques d’habitatge desenvolupades en els últims anys per les dues ciutats: “Són antagòniques”, afegeix. Avui, segons Gil, Madrid és sinònim d’eliminar qualsevol proposta de regulació del mercat, ja que no hi ha un control sobre els pisos turístics, tampoc es garanteix el parc d’habitatge social i s’han eliminat les barreres a l’hora de generar sòl residencial i urbà, un fet que per a l’investigador facilita clarament l’especulació.

Amb tot, si es fa una radiografia ampliada, a l’Estat els preus han augmentat un 2,74% respecte a fa un any. A l’hora de fer previsions sobre quina serà la tendència, Gil recorda que després de la crisi immobiliària del 2008 “van passar quatre anys fins que es va detectar la caiguda dels preus de l’habitatge”. I afegeix que, si bé aquests últims mesos s’ha notat que s’està aturant el mercat a través, per exemple, de la caiguda de les inversions en el sector immobiliari, la incertesa de la crisi actual fa difícil determinar el resultat final.

Tanmateix, no creu que es tradueixi en un augment del preu del lloguer els pròxims mesos. A més, a Madrid tindrà un impacte el que pugui passar amb les universitats (si es fan classes telemàtiques o presencials), ja que es calcula que hi ha uns 130.000 pisos d’estudiants.