Lliurar-se del control de Brussel·les exigirà més retallades

MadridPer a qualsevol estudiant que suspèn, el seu objectiu primer és aprovar. Després, de mica en mica, es va apujant el llistó d’exigència per buscar el notable. Sempre a mode de paral·lelisme, això és el que li passarà a Espanya a partir del 2019. L’estat espanyol és ara mateix l’únic de la UE que té més d’un 3% de dèficit públic i que, per tant, està sota l’anomenat procediment de dèficit excessiu, la lupa de Brussel·les que l’obliga (sota l’amenaça incomplerta de sanció) a anar reduint cada any el desviament. Però un cop per sota del 3% -on s’arribarà el 2019-, comença a apujar-se el llistó: això vol dir començar a fer servir la regla de despesa europea en comptes de l’espanyola (menys exigent). “Compte amb això”, avisava fa unes setmanes el president de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), José Luis Escrivá.

Tot plegat té a veure amb la llei d’estabilitat pressupostària aprovada el 2012 a instàncies de Brussel·les i que establia diverses cotilles i controls a les finances dels seus estats membres, tot i que la tutela per part de la Comissió Europea dels comptes espanyols ja ve d’abans. Brussel·les va expedientar per primer cop Espanya per dèficit excessiu el 2009. Mentre Espanya ha tingut un desviament superior al 3%, el seu objectiu principal ha sigut baixar d’aquest llindar, i aquesta era l’exigència de les autoritats comunitàries. Per això els ministres econòmics han hagut de retre comptes periòdicament per presentar uns pressupostos que garantien la reducció d’aquest desviament.

Com que aquest era l’objectiu, Espanya aplicava fins ara la seva pròpia regla de despesa aprovada dins aquesta llei del 2012 (Loepsf) que garanteix que el creixement de la despesa no pot ser superior al creixement del PIB. Per això, per exemple, els pressupostos generals del 2018 no poden preveure un augment de la despesa pública superior al 2,4% (mitjana del creixement del PIB consolidat i l’esperat).

Però en la norma espanyola hi ha algunes partides que s’escapen d’aquesta regla i que, per tant, poden tenir increments de despesa superiors. Tal com recull l’Airef en un dels seus documents, qui es lliura d’aquesta regla són els interessos del deute, els subsidis d’atur, els fons finalistes de la UE, les transferències a comunitats i ajuntaments i, la més important de totes, la Seguretat Social. Així doncs, fins ara totes les administracions públiques estaven sotmeses a aquesta limitació de despesa menys la Seguretat Social. Per això la despesa en pensions ha pogut anar creixent per sobre del 3% els últims anys.

El pes de les pensions

Les coses canviaran a partir de l’any que ve i, després de veure com es preveu augmentar la despesa (especialment en pensions) als pressupostos del 2018, ja han saltat les alarmes. La regla de despesa europea sí que inclou la Seguretat Social, l’administració amb més dèficit públic. La previsió de l’Airef és que mantingui un desviament estructural al voltant de l’1,5% del PIB els pròxims anys. Per això el president d’aquest organisme alertava davant els diputats del Congrés que a partir d’aleshores “s’haurà de reflexionar sobre com es compensarà la resta d’administracions perquè, com a mínim els primers anys, la despesa de la Seguretat Social continuarà estant per sobre de la taxa de referència”. Avisava, així, que probablement caldran més ajustos. A més, està previst que l’augment de les pensions de l’1,6% de l’any que ve sumi 1.300 milions als 1.000 que ja costava l’augment de fins al 3% de les pensions més baixes.

Però això no vol dir que a partir de l’any que ve Brussel·les exigeixi retallar en pensions o prohibeixi explícitament les pujades, sinó que l’ajust global al pressupost espanyol per anar-se acostant a l’equilibri pressupostari serà més elevat. Per exemple, Escrivá va explicar que si s’hagués sortit del control aquest 2018 la despesa dels pressupostos només hauria pogut augmentar un 0,8% i no un 2,4%. Això hauria posat molt més difícil pactar l’augment de les pensions amb el PNB o hauria exigit augments d’ingressos considerables. En efecte, Brussel·les exigeix més com millor va l’economia, i Espanya és un dels països de la UE que més creix.

El problema de l’endeutament

Quan el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha anunciat, satisfet, les últimes xifres de les finances públiques espanyoles ha passat sempre ràpidament per sobre de la diapositiva del deute públic. Espanya encara bat rècords d’endeutament (el març mateix va tornar a marcar un màxim històric). Fins ara, aquest problema era secundari al costat del dèficit. Però tal com alerta l’últim observatori del BBVA Research, un cop hagi sortit del procediment de dèficit excessiu quedarà sota la norma transitòria de reducció de l’endeutament públic (per sobre del 98% del PIB quan el límit és del 60% del PIB).

Per això, aquest centre d’estudis preveu que l’Estat haurà de continuar amb la “millora estructural de la despesa pública” i, per tant, es traduirà en “la necessitat de dur a terme noves reformes per generar saldos primaris estructurals suficients per a una reducció sostenible de l’endeutament”.