Les lliçons de la grip espanyola

L’historiador José Enrique Ruiz-Domènec analitza en un llibre les cinc pandèmies dels últims dos mil·lennis

01. Un hospital d’urgències durant l’epidèmia de la grip a Kansas.  02. L’historiador José Enrique Ruiz-Domènec.
Leandre Ibar Penaba
08/11/2020
4 min

Barcelona“La societat queda perplexa i demana l’auxili de la medicina, però la resposta de la medicina és cautelosa i no sap reaccionar amb la celeritat que li exigeix la societat”. Així explica José Enrique Ruiz-Domènec, catedràtic d’història de la UAB, com reaccionen totes les societats davant d’una pandèmia. Ruiz-Domènec publica El dia después de las grandes epidemias (Taurus), un llibre en què analitza l’impacte de cinc grans pandèmies que han afectat la humanitat en els últims 1.500 anys: des de la pesta del segle VI fins a la grip espanyola del XX.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

“Totes són un desafiament que la societat rep de la natura”, diu l’historiador. I totes inclouen un recurs a una medicina que necessita temps, com passa actualment. “Ara voldríem tenir ja la vacuna” quan trobar-la pot ser un procés d’anys, subratlla. A més, suposen una sacsejada en les societats que deixa unes conseqüències difícils de navegar. Segons Ruiz-Domènec, el dia després de la pandèmia és tan complicat com superar-la.

La perplexitat que comenta Ruiz-Domènec en el seu llibre és tan evident amb el covid-19 com ho va ser en el passat. “L’epidèmia que més s’hi assembla és la pesta del segle XVII, que és un segle en què s’havia donat tot el poder a la ciència”, explica. Galileu -el científic del moment-és una figura “axial” d’aquella època, per la qual cosa es crea una gran incertesa quan rebrota amb molta virulència una epidèmia que ja es considerava pròpia “del passat”, una situació similar a la d’ara, quan ningú esperava que un virus aturés el planeta.

Malgrat això, la pandèmia més recent és l’anomenada grip espanyola, que va assolar Europa fa un segle. Les coincidències són notables, ja que també es contagiava per la respiració -es va popularitzar l’ús de mocadors per tapar-se la boca i el nas- i “va començar el febrer i el març del 1918” en una situació que “recorda el febrer i el març del 2020”, explica Ruiz-Domènec. La grip es va allargar fins al 1920 i va tenir dos rebrots. De moment amb el coronavirus en portem un.

“Es va dirimir als mitjans de comunicació, com ara”, afirma el catedràtic, amb discussions sobre com s’havia de gestionar. No obstant això, amb els anys va caure de l’imaginari col·lectiu perquè va coincidir amb el final la Primera Guerra Mundial. “Se’n va fer un tema als mitjans, però l’endemà es va fer prevaldre la guerra en la literatura, tot i que la mortalitat va ser més gran per la grip”, indica.

Canvis tectònics

Per a Ruiz-Domènec, la part més important d’una pandèmia és el llarg termini. “Totes les epidèmies han comportat canvis profunds”, diu. Però el punt clau és com s’hi respon: “El que ve després pot ser tremendament bo o dolent, però no podem deixar-ho en mans dels científics perquè no és la seva funció”.

A nivell econòmic i polític, la grip espanyola va tenir “una mala solució”. Tot i que figures molt destacades com John Maynard Keynes i Max Weber van proposar reformes de l’economia mundial o de l’organització de l’estat, van ser ignorades.

De fet, gent com Keynes o Weber van proposar el que Ruiz-Domènec descriu com a “canvi morfològic”, és a dir, un canvi de paradigma en àmbits com la política, l’economia, la societat, la cultura i la medicina. “Quina societat ha de sorgir?” és la pregunta a respondre després d’una epidèmia, segons Ruiz-Domènec. I en el cas de la grip espanyola, la resposta va ser “la dreta dura” i un ajornament dels canvis necessaris de quasi tres dècades durant les quals la humanitat va passar per la Gran Depressió i la Segona Guerra Mundial. “La rapidesa del canvi morfològic és el que donarà vida a les societats -opina-. No podem esperar 30 anys. El parèntesi després de la grip espanyola va ser desastrós”.

“El problema a resoldre és pràctic”, comenta, i posa l’exemple dels fons europeus antipandèmia. “Serà una pluja de milions. A qui van dirigits? Debatre-ho ja és un bon començament, perquè tothom dirà «Per a mi»”, analitza.

Amb la seva perspectiva històrica, Ruiz-Domènec creu que, de cara a la sortida de la pandèmia, “no es pot aplicar el model del 2007”, quan la sortida de la crisi financera es va allargar i va comportar el rescat del sistema financer. “La gravetat de la crisi és molt més profunda ara i no sabem quant durarà”, avisa. I en segon lloc, “és una epidèmia global però la gestió ha de ser local”.

“El que hem de fer ho hem de fer com a catalans”, diu. És per això que també veu com “un senyal de maduresa” cedir la gestió de la pandèmia a cada territori. No obstant això, a Catalunya i en qualsevol lloc, cal “una presa de consciència” de la gravetat de la situació i de les conseqüències de la malaltia més enllà de la salut. “Si no ho resolem, els efectes poden ser molt greus”, rebla.

stats