Lliçons empresarials de la hiperinflació dels 70

BarcelonaAgost del 1977. Espanya pateix una situació econòmica complicada per la suma de diversos factors: els efectes de la crisi del petroli del 1973, les incerteses que portava la Transició espanyola després de molts anys de dictadura franquista i amb un atur elevat. Tot plegat es va traduir en una inflació rècord, i fins ara mai superada, del 28,4%. Han passat més de 44 anys, però empresaris i autònoms de diferents sectors encara recorden com van sobreviure els seus negocis a aquells augments de preus descontrolats que es van mantenir en dos dígits fins a mitjans de la dècada dels 80. Un increment que ara torna a amenaçar l’economia espanyola: el mes passat per primer cop després de 37 anys es va produir una pujada de l’índex de preus de consum (IPC) del 9,8%, segons la dada avançada aquesta setmana per l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

Quines són les lliçons que van aprendre els empresaris en aquell pic històric? Un exdirectiu del món de l’automoció, un de l’alimentació i una autònoma ho expliquen a l’ARA.

“Els salaris no s’han d'apujar igual que la inflació”

Les pujades de preus a finals dels 70 “eren bestials”, recorda l’exdirectiu del sector de l’automoció. Això va posar en peu de guerra els treballadors, amb mobilitzacions violentes incloses, que reclamaven el mateix increment per als seus sous. “No vam traspassar tot l’augment perquè hauria sigut un error”, deixa clar. Si s’apugen els salaris, també ho fan automàticament els preus i llavors s’entra en una espiral sense aturador que es coneix com a inflació de segona ronda. “El que vam acordar amb els sindicats és apujar una mica els sous i arribar a altres compensacions laborals, com ara la creació d’una borsa d’hores”.

L’automobilística també va fer canvis en l'àmbit dels proveïdors. “Fins llavors el funcionament de l’empresa era comprar a diversos proveïdors una mateixa peça per garantir la qualitat; si la d’un no ens agradava fèiem servir la d’un altre. Però a partir d’aquell moment vam optar per apostar només per un o dos, fet que et garantia la qualitat i, a més, abaratia costos”, explica. Aquesta veu planteja que les empreses poden intentar reduir estocs i apostar pel sistema just in time, que permet reduir costos de matèries primeres i productes intermedis, cosa que fa que els subministraments arribin a la fàbrica quan fan falta i només en la quantitat necessària.

La corba de la inflació, però, recorden els tres testimonis, no es va començar a doblegar fins que es van firmar els coneguts Pactes de la Moncloa l’octubre del 1977 entre el govern d’Adolfo Suárez, els partits de l’oposició, les patronals i el sindicat CCOO, i fins que es va devaluar la moneda, cosa que ara el Banc d'Espanya no pot fer.

“S'ha d'esperar que s’ajusti l’oferta i la demanda”

“A la dècada dels 70 ens vam adaptar a la situació, igual que ara s'ha d'esperar que s'ajusti l'oferta i la demanda”, assegura un exdirectiu del sector alimentari. Tot i que l’empresa on treballava era molt més petita del que ho és ara, la fórmula que van aplicar és la mateixa: “Vam repercutir part de l’augment dels preus dels proveïdors al client i l’altra part la vam assumir nosaltres”, concreta. En cap moment –deixa clar– hi va haver manca de productes. De fet, assegura, actualment n'escasseja algun pel pànic en què ha entrat el consumidor. L’exdirectiu és partidari, imitant els Pactes de la Moncloa, que s’impulsi un gran acord econòmic a escala espanyola i després es porti a Europa. En aquesta línia va la negociació del pacte de rendes que negocien patronals i sindicats actualment. “Des del punt de vista macroeconòmic les empreses tenim molt poc marge de maniobra”, lamenta, mentre insisteix que el que està passant era impossible de preveure. “Ha sigut la tempesta perfecta: quan ens recuperàvem d'una pandèmia, comença una guerra”.

“Molta gent pagava a finals de setmana”

La Maria Vallcorba era una autònoma que tenia una botiga de queviures a Caldes de Montbui. En el seu cas es va trobar, per una banda, amb un augment de preus dels proveïdors i, per l'altra, dificultats per part d’alguns dels seus clients per pagar la compra. “Molta gent ho feia a finals de setmana i si no podia el deute anava creixent i acabàvem tenint problemes per cobrar aquells diners”. La inflació, a més, va coincidir en l’obertura d’una cooperativa al municipi que li va fer baixar les vendes. “Feien el gruix de compra allà i a nosaltres ens compraven productes puntuals”. A diferència d’ara, recorda, el client vigilava molt què adquiria i optava sobretot per productes de primera necessitat. Les seves comandes als proveïdors també eren més ajustades per no enganxar-se els dits. “Si va faltar algun producte? Com ara, també hi havia dificultats perquè et servissin oli, però en aquell cas d’oliva”.