El llegat de Montoro: comunitats sense autonomia financera

MadridImagineu-vos una família que, en el moment més crític de la crisi, a punt de perdre la casa, aconsegueix signar una hipoteca amb un banc. Respiren perquè no han perdut la casa, però queden lligats a l’entitat creditora per dècades quan ja partien d’una situació financera fràgil. A més, el banc els ha exigit que, a canvi d’uns interessos baixos, la família contracti també altres serveis. Aquesta és una situació semblant a la que viuen les comunitats autònomes: el creditor és l’Estat, que a través del ministeri d’Hisenda va concedir a les autonomies uns crèdits (l’anomenat Fons de Liquiditat Autònomica, o FLA) que s’han acabat convertint en el 58% del seu deute. L’interès que pagaven les autonomies era més baix que el del mercat, però a canvi dels diners Hisenda va fixar condicions i mecanismes de control que, a la pràctica, han reduït l’autonomia financera de les comunitats. I encara més: una part d’aquest deute s’explica, tal com ha admès Hisenda mateix, per l’infrafinançament que han rebut de l’Estat les autonomies els últims anys.

Tot això és el llegat que deixa l’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro a la seva successora, María Jesús Montero. La principal preocupació de les autonomies -juntament amb la reforma, perpètuament ajornada, del sistema de finançament- passa per veure com s’ho faran per tornar aquests diners d’una manera sostenible. Dels 288.105 milions de deute amb què van tancar el conjunt de les comunitats el 2017 (11.000 milions més que l’any anterior), de mitjana el 58% està en mans de l’Estat. Els crèdits estan fixats a cinc o sis anys a un tipus d’interès del 0,8% que, a més, s’elevarà quan el BCE apugi els tipus d’interès.

Els últims mesos del seu mandat Montoro va parlar de “reestructurar” aquest passiu. No va accedir mai a parlar de quitança o condonació del deute, tot i que diversos experts en finançament autonòmic van coincidir, en un debat organitzat per l’Associació de Periodistes d’Informació Econòmica, que a la pràctica qualsevol reestructuració implica una quitança. Hisenda fins i tot va plantejar la possibilitat de “perpetuar” el deute i, per tant, d’allargar sine die la situació.

“Per descomptat que el FLA era essencial, però al govern central li va acabar resultant còmode”, deia en aquesta trobada Jorge Onrubia, professor de la Universitat Complutense de Madrid i representant d’aquesta comunitat en el comitè que avaluava el finançament autonòmic. El mateix va afirmar Ana Herrero, professora de la UNED, que va anar una mica més enllà quan va dir que, si bé el FLA va garantir el manteniment dels serveis públics a moltes comunitats, s’ha fet funcionar com un mecanisme “opac” i poc coherent en el temps que ha acabat provocant un “problema en l’autonomia de govern per a les comunitats”. De fet, els mateixos experts van recordar que Montoro havia instat a tirar del FLA a les autonomies que no s’hi havien acollit perquè podien seguir acudint als mercats (tot i que en condicions més cares que amb el FLA). Montoro els animava a fer-ho perquè així Hisenda podia collar-les imposant condicions al crèdit barat.

Quines són aquestes condicions? Les autonomies han de complir una llarga llista d’obligacions que, per a alguns, és un grau d’intervenció financera. Han de fer servir plataformes telemàtiques del govern per a la gestió administrativa i de dades, cedir informació dels seus pagaments a Hisenda, però també dels treballadors i les seves nòmines, també dels naixements a la comunitat. Els forçava, per exemple, a usar certes plataformes de gestió i també a firmar un conveni amb Farmaindustria per comprar medicaments.

Retorn als mercats i condonació

Davant aquesta situació, els experts reclamen que la reestructuració del deute s’ha de fixar amb criteris heterogenis en funció de l’estat financer de cada autonomia. Segons els càlculs de César Cantalapiedra, professor de la consultora i centre de formació AFI, aplicant una reestructuració generosa (per exemple, allargant els pagaments durant els propers 75 anys i rebaixant el tipus del 0,8% al 0,75%) el deute de Catalunya encara superaria el 20% del seu PIB. Actualment està en el 35%.

A més, els tres experts presents al debat van coincidir en la urgència que les comunitats puguin tornar a finançar-se a través dels mercats. Per fer-ho calia l’autorització explícita d’Hisenda, un permís que Andalusia, per exemple, va ser la primera comunitat a demanar. La seva consellera d’Hisenda i actual ministra, però, va denunciar que l’Estat es resistia a donar-li l’autorització sense donar explicacions.

Segons Cantalapiedra, “la majoria de les autonomies ja estan en condicions de tornar als mercats” i, en molts casos, ho haurien d’haver fet aprofitant els tipus baixos. Les que encara s’haurien d’esperar uns anys a fer-ho són el País Valencià, Catalunya, Castella-la Manxa, Múrcia i les Balears, perquè la ràtio entre deute i ingressos és massa baixa.

Montoro mateix presumia de les capacitats que aquests mecanismes li havien donat per controlar les finances i, fins i tot, per intervenir després totalment la Generalitat. “Catalunya fa sis anys que està intervinguda”, deia presumint a principis de maig. Justament fa sis anys que el FLA es va activar, i des d’aleshores l’endeutament de Catalunya ja frega el 35% del seu PIB, del qual un 70% està en mans de l’Estat. Res a veure amb el 2012, quan Montoro es negava a parlar d’intervenció.

Una oportunitat per reformar el finançament

Els experts en finançament autonòmic que van participar en la taula rodona van apuntar que Montoro es va valer del FLA no només per collar les comunitats, sinó també per ajornar la reforma del finançament autonòmic. “La necessitat del FLA revela un problema estructural”, opina l’economista de la UNED Ana Herrero. El nomenament de la nova ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, és vist per diversos experts com una finestra d’oportunitat per abordar-la. Montero va ser la primera consellera (des d’Andalusia) que va demanar abandonar el FLA, i també va demanar més ingressos. Com a ministra ja ha dit públicament que les autonomies necessiten més finançament. Una altra qüestió és que Montero es pugui plantejar d’oferir un model diferenciat per a Catalunya que permeti el sorgiment d’una tercera via en el xoc polític amb Espanya.