L’idil·li entre Ana Botín i Larry Summers
Què passa a Banco Santander? La seva presidenta, Ana Botín, va explicar a la junta d’accionistes de divendres passat el motiu pel qual les seves accions han caigut un 34% des de l’abril. “La primavera del 2015 els mercats van premiar el Santander amb la valoració borsària més elevada de la nostra història: per sobre dels 100.000 milions d’euros”, va dir. Però davant una junta inquieta, la presidenta va admetre: “Des de l’abril, les preocupacions sobre el Brasil pressionen la nostra acció a la baixa”.
Precisament divendres passat la capitalització d’aquest banc va tancar als 63.000 milions d’euros. Així doncs, ha passat de 100.000 milions a 63.000 milions en menys d’un any, que es diu aviat.
Potser culpar el Brasil, sent estrictament cert, és limitar els problemes. També cal tenir en compte la debilitat d’un altre gran mercat: Espanya. A més d’altres que, sense ser tan rellevats, són importants. Per exemple, el dels Estats Units, on els problemes amb el Santander Consumer USA -la seva filial al país- han exigit provisions significatives, com ara la de cobrir crèdit de dubtós cobrament.
Parlar de problemes no suposa identificar forats. La banca internacional, amb els tipus d’interès instal·lats a zero -els nominals, tenint en compte que els reals, inclosa la inflació, són positius-, té un problema seriós de rendibilitat. Amb una rendibilitat a la baixa i un entorn desfavorable, doncs, s’ha de reforçar el capital.
En el seu discurs la presidenta va situar els problemes més immediats: “En les economies emergents sempre ens enfrontem a una volatilitat més alta; en canvi, a les desenvolupades el creixement és baix però ferm, i l’atur es redueix”. Segons va assenyalar Botín, l’objectiu de reforçar el capital de l’entitat és assolir els criteris de Basilea de l’11%.
A Espanya el govern de Mariano Rajoy ha presumit del sanejament del sector financer, però ¿pot assumir-se aquest sanejament, sobretot quan la dèbil recuperació amenaça amb el naufragi?
Aristóbulo de Juan, director general del Banc d’Espanya als anys vuitanta, considera que una afirmació com aquesta no és vàlida. ¿Hi ha realment el capital necessari? “És precisament amb diner amb el que es remunera el passiu, es paguen les despeses generals i es concedeixen els crèdits”, escrivia la setmana passada a la revista bancària Consejeros. “Amb la clara excepció de Bankia i, a distància, de Mare Nostrum, bona part del capital normatiu del sistema no comporta diner, són simples apunts comptables”, assenyala De Juan.
Si bé Ana Botín diposita la incertesa en les nacions en vies de desenvolupament, Jaime Caruana, governador del Banc d’Espanya durant la inflació de la bombolla immobiliària i actual director del Banc de Pagaments Internacionals, advertia sobre les turbulències d’aquests últims mesos. “El problema no són només els mercats emergents, sinó que es generalitza als més desenvolupats. Els mercats financers més amplis retrocedeixen davant els riscos. El problema ara és que l’economia real es veu afectada”, concloïa.
Tot depèn de si l’economia nord-americana aconsegueix evitar la recessió aquest any. “Si no ho fa, serà difícil identificar una altra economia com a motor del creixement mundial a curt termini”, assenyala Citibank.
I aquí és on entra la nova estratègia d’Ana Botín, que a més té nom i cognom: Larry Summers. El secretari del Tresor del president Bill Clinton i exassessor de Barack Obama serà el president del nou consell assessor internacional de Banco Santander, integrat sobretot per executius d’empreses líders als Estats Units. Un consell que té l’objectiu de promoure la transformació digital de l’entitat. El novembre del 2014, dos mesos després de la mort del seu pare, Ana Botín va dissoldre l’anterior consell assessor internacional, que havia format Emilio Botín i que havia incorporat Rodrigo Rato l’any 2013.
El nou òrgan no respon a les clàssiques institucions de les relacions públiques, tot i que també. Summers, que ha tornat a Harvard després del seu polèmic pas per la presidència d’aquesta universitat, és un personatge amb gran influència al sector financer del país, coneix bé les noves tecnologies, on ha invertit els seus propis diners, i té molta presència als mitjans de comunicació.
Però Lawrence Summers, Larry, és un personatge controvertit. Bill Clinton va declarar públicament que Summers va aconsellar-lo molt malament quan es va mostrar contrari a la regulació dels derivats (productes financers el valor dels quals es basa en un altre actiu subjacent). Quan Raghuram Rajan, aleshores economista en cap del Fons Monetari Internacional (FMI), va escriure un informe el 2005 sobre els riscos temeraris del sector bancari, Summers el va interceptar: “La premissa bàsica que guia el document està en gran part equivocada”, va dir. Però després d’esclatar la Gran Recessió, ja el 2009, va citar l’economista John Maynard Keynes: “Quan les circumstàncies canvien, jo canvio la meva opinió”.
Precisament Summers, nebot del keinesià premi Nobel Paul Samuelson, ha tornat a Keynes i al seu gran representant als EUA dels anys trenta i quaranta, Alvin Hansen. Summers ha tret la pols a la idea de l’estancament secular per definir l’actual situació econòmica dels Estats Units. L’any 1938 Hansen va preguntar-se per què la recuperació cíclica que va començar el 1933 va debilitar-se el 1937. Hansen estimava que la recuperació posterior es debilitaria per la baixa demanda, el descens demogràfic i l’absència d’innovacions tecnològiques.
La resposta a aquest debat va ser l’entrada dels EUA a la II Guerra Mundial, amb la posterior expansió i lideratge mundial del capitalisme nord-americà.