MAFO: El governador que no va controlar la bombolla immobiliària
El governador del Banc d'Espanya avança un mes la seva sortida enmig de la crisi de Bankia i les crítiques del PP
Barcelona @page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } Miguel Ángel Fernández-Ordóñez es va llicenciar en econòmiques i dret per la Universitat Complutense de Madrid. Va exercir de professor però de seguida va passar les oposicions per ser tècnic comercial i economista de l'Estat.
D'aleshores ençà, va començar un periple pels despatxos dels ministeris d'Economia i Hisenda. Alternant la feina a l'administració amb feines als principals organismes econòmics internacionals com el Banc Mundial o l'FMI, va anar escalant de càrrec en càrrec fins al màxim que pot aspirar un funcionari economista: secretari d'estat d'Economia i Planificació.
Tot i tenir un currículum de tecnòcrata impecable, també tenia el carnet de militant socialista i l'arribada de José Maria Aznar el va relegar a presidir la Comissió Nacional del Sistema Elèctric fins l'any 1999. El segon mandat popular se'l va passar com a comentarista econòmic estrella dels principals mitjans del Grup Prisa, activitat que li va reportar nombrosos enemics entre les files del PP.
Arribada al Banc d'Espanya
Aquest historial el va convertir en el candidat perfecte a governador del Banc d'Espanya de l'època socialista. Va deixar la posició de secretari d'estat d'Hisenda i va arribar al Banc d'Espanya nomenat per José Luis Rodríguez Zapatero.
El PP no es va quedar creuat de braços i va esgrimir el seu alt perfil polític contra el nomenament d'un càrrec que exigeix una gran independència. El PSOE no en va fer cas i l'any 2006, MAFO, com se'l va conèixer des de llavors en la premsa econòmica per facilitar l'escriptura del seu nom, es va convertir en governador del Banc d'Espanya.
La institució nedava en la placidesa i l'abundància i Fernández-Ordóñez va mantenir un perfil baix per no despertar crítiques en l'oposició. Les caixes han estat la seva gran fixació i al llarg de la crisi en va impulsar la fusió i la conversió en bancs.
Tot i això, es va mantenir completament al marge de la gestió i dels escàndols que vindrien. La seva màxima crítica va ser cap a la Caja de Ahorros del Mediterráneo, que va qualificar com “el pitjor del pitjor” quan ja l'havia nacionalitzat.
Problemes amb Bankia
El desgavell de Bankia ha marcat l'inici de la seva caiguda. Va aprovar el seu pla de viabilitat un mes abans de la nacionalització i fins i tot la Unió Europea l'ha desautoritzat demanant auditories independents del sector financer espanyol.
Tothom n'assenyala la responsabilitat però les pitjors crítiques han vingut del govern. El PP va començar una campanya per dirigir les culpes del cas Bankia cap al seu organisme i, finalment, l'ha forçat a avançar un mes la seva sortida.