L’Estat ja superava a l’agost el dèficit registrat en tot l’any passat

BarcelonaEl juliol passat Brussel·les va decidir no multar Espanya al·legant que la mà dura seria contraproduent i que, en canvi, ser comprensius facilitaria que l’Estat trobés l’estabilitat necessària. De moment, però, les dades no avalen aquesta tesi. La realitat és que, segons els últims registres, el conjunt de les administracions públiques van tancar al juliol amb un dèficit del 3,27%, una xifra superior al 3,14% de fa un any. I entre totes les administracions, la que pitjor es comporta és la central, que va acabar el mes d’agost (en el seu cas la informació que es publica és més avançada que la de la resta d’administracions) amb un dèficit més alt que en tot l’exercici 2015. En concret, l’Estat tenia a l’agost un dèficit del 2,8%, una dècima més que al final de l’any passat.

La situació de les comunitats és radicalment diferent, ja que van rebre 8.600 milions d’euros que els van permetre reduir el dèficit dràsticament. Catalunya, de fet, va acabar el juliol amb un dèficit del 0,08%, mentre que fins a set comunitats van situar-se en superàvit.

Els 8.600 milions d’euros que van rebre corresponien a la liquidació del model de finançament del 2014. Segons el sistema actual, Hisenda fa una estimació de com evolucionarà la recaptació i, dos anys després, es compensa les comunitats si aquesta estimació va fer curt (o es demana a les comunitats que tornin el que van cobrar de més, però això no acostuma a passar). En el cas del 2014, quan Hisenda va fer una previsió de recaptació molt conservadora tot i la millora de l’economia, la diferència final va ser especialment elevada. Dit d’una altra manera, les comunitats han finançat l’Estat durant dos anys amb 8.600 milions, i els interessos generats per aquests diners, per descomptat, s’han quedat en mans de l’administració central.

El pedaç de societats, única opció

La caiguda de la recaptació d’impostos explica en bona part la mala trajectòria dels comptes públics. L’IRPF, el primer impost per volum de recaptació, va aportar pràcticament un 2% menys (fins a quedar per sota dels 50.000 milions). Però segurament el gran problema és l’impost de societats, que després de les baixades aprovades per Mariano Rajoy aquest mateix any ha registrat una caiguda en picat dels ingressos. Segons el pressupost elaborat pel ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, la recaptació per aquest tribut havia d’augmentar un 20%. La realitat, però, és que fins a l’agost ha caigut un 32%.

La intenció del govern en funcions de Mariano Rajoy és salvar la situació reclamant a les empreses que avancin 6.000 milions corresponents a l’impost de societats. Es tracta, en realitat, d’un pedaç, ja que posteriorment les empreses que hagin pagat de més rebran el que els correspon. Amb tot, aquesta argúcia permetrà a l’Estat tancar l’exercici amb 6.000 milions d’euros més a la caixa. Això equival a sis dècimes del PIB, fet que podria possibilitar a Espanya complir l’objectiu de dèficit d’aquest any, que, després de l’ampliació aprovada per la Comissió Europea a l’estiu, és del 4,6%.

Sigui com sigui, el temps va passant i, suposant que Espanya compleixi l’objectiu d’aquest any, l’any vinent serà impossible complir-lo sense aplicar mesures contundents. El límit de dèficit de l’any que ve és el 3,1%. És a dir, Espanya haurà de fer un ajust de 15.000 milions.

S&P demana una reforma “integral” del finançament

L’agència de qualificació Standard & Poor’s va demanar ahir una reforma del finançament de les autonomies per afavorir l’equilibri pressupostari. Un informe de l’agència avisa que la despesa sanitària varia un 52% en funció de la comunitat que s’analitzi. Euskadi, per exemple, és la comunitat que més hi gasta, amb més de 1.500 euros per persona. En canvi, Andalusia, que és a la cua, hi destina 1.041 euros.

S&P suggereix “una reforma integral del sistema de finançament que inclogui una despesa sanitària adequada i equitativa per a totes les comunitats”. L’agència creu que la diferència és conseqüència “d’una distorsió generada per la complexitat i la falta de transparència del sistema de finançament”.