L’Estat admet que hi hagi un salari mínim diferent per comunitats

Madrid / BarcelonaUn salari mínim per autonomies és possible a Espanya. Així es desprèn de la resposta parlamentària que el govern espanyol va donar al portaveu del PDECat, Carles Campuzano, la setmana passada. Primer de tot, l’executiu espanyol recorda que el salari mínim interprofessional (SMI) és competència del govern central, però aclareix que la negociació col·lectiva pot incloure “els factors que entengui com a adequats”. Des del ministeri d’Ocupació recalquen que és possible millorar el mínim establert per l’Estat dins l’àmbit de la negociació entre treballadors i empreses amb caràcter regional o sectorial, però sense tenir, a la pràctica, implicacions legals. De fet, els sindicats expliquen que ja es donen casos de convenis territorials i sectorials, però recorden que la reforma laboral del 2012 va debilitar molt la negociació col·lectiva i expliquen que són més comuns els convenis per províncies que per comunitats.

Actualment el salari mínim interprofessional a l’estat espanyol està fixat en 735,90 euros mensuals en catorze pagues (24,53 euros al dia). Aquesta quantitat es va incrementar un 4% respecte a l’any anterior i amb el compromís d’assolir els 850 euros mensuals el 2020. I, tot i així, Espanya continua sent dels països europeus amb un sou mínim més minso.

Si ja hi ha diferències entre països europeus, també n’hi ha entre regions. Tal com explica el professor de la UPF José María Montalvo, “hi ha llocs, com els Estats Units, on cada estat té el seu propi SMI. O a Alemanya, per exemple, el tenen per sectors. I fins i tot en algun lloc, com Dinamarca, per edats”. Per això, la vice secretària general de la UGT a Catalunya, Laura Pelay, insisteix que cal començar per un salari mínim europeu que faci de base i que després només pugui ser millorable per part dels estats. “És un tema molt complex perquè de la mateixa manera que no és el mateix treballar a Barcelona que a Sevilla, no és el mateix treballar a Barcelona que a Sort”, apunta Pelay.

En una línia similar va Cristina Torre, secretària d’Acció Sindical de CCOO a Catalunya, que defensa que “seria positiu que el govern català pogués legislar-ho” i, de fet, creu que seria més adequat que el que està passant actualment, amb ciutats com Barcelona fent recomanacions de SMI però sense potestat legislativa. Totes dues portaveus recorden que a la pràctica ja és possible signar convenis col·lectius a nivell autonòmic o territorial però creuen que dotar de mecanismes legals les administracions seria positiu.

L’augment de la desigualtat

Però fins ara les veus contràries a un SMI per comunitats autònomes han sigut majoritàries, i fins i tot els sindicats a nivell estatal mostren punts de vista diferents. El PDECat, que defensa que un SMI en un país amb tantes desigualtats com Espanya “no garanteix el mínim exigible a les zones on la vida és més cara”, ja va portar aquesta proposta a discussió al Congrés a finals del 2016 i només va trobar el suport del PNB i ERC. La resta de partits hi van votar en contra en considerar que qüestiona la igualtat entre territoris i entre treballadors que exigeix la llei. El Partit Popular va argumentar que això provocaria una fragmentació del mercat laboral; el PSOE que vulnera el principi d’igualtat entre treballadors, i Podem que generaria un 'dumping' social que provocaria una competència a la baixa. Per al professor García Montalvo, “en termes nominals portaria a més desigualtat però en termes reals portaria a més igualtat”. Aquest economista expert en el mercat laboral creu que les comunitats haurien de tenir indexat el seu propi nivell d’inflació.

Per a les dues portaveus sindicals consultades, és cert que el canvi podria provocar aquestes desigualtats, però recorden que 'de facto' ja existeixen des del moment en què el nivell de vida és molt més alt en un territori que en un altre, i per això insisteixen en la necessitat de reforçar la negociació col·lectiva i continuar apujant l’SMI.