L’economia esquerda la política de l’austeritat

BarcelonaL’austeritat pot estar vivint la fi del seu regnat. Després d’anys de dogma -i crítiques estèrils- els seus defensors sembla que li giren l’esquena. Aquesta mateixa setmana el BCE podria donar-ne indicis. I el que faci la cancellera Angela Merkel en els pròxims mesos podria acabar de confirmar que s’acaba una època.

Tot va arrencar el 14 d’agost amb les dades de l’Eurostat: durant el segon trimestre, l’economia de la zona euro no va créixer -es va quedar ancorada en el 0,0%- i els seus dos motors principals, Alemanya i França, van quedar tocats: Alemanya queia un 0,2% i França es quedava en un nul 0,0%.

Des d’aleshores (vegeu la cronologia adjunta) s’han succeït les crítiques al model econòmic que l’eix Frankfurt-Berlín-Brussel·les ha imposat a Europa des de l’inici de la crisi. La contenció de la despesa pública ha servit per dissipar el fantasma d’una fractura a la zona euro però també ha deixat Europa en uns creixements molt febles, amb països com Itàlia ancorats en la recessió. La força amb què el Banc Central Europeu (BCE), la Comissió Europea (CE) i l’FMI d’acord amb Merkel van imposar les polítiques d’austeritat pressupostària va deixar imatges com la reforma constitucional exprés que van fer el PSOE i el PP el 2011 en només un cap de setmana.

El debat, que en els últims anys s’ha anat reobrint amb les negociacions dels límits de dèficit i la imposició de reformes a diferents estats, s’havia afeblit pel manifest desequilibri entre les parts. Però el 14 d’agost ho va canviar tot i la contenció pressupostària ha trobat escèptics fins i tot entre els seus aliats.

Un discurs clau

La reunió de banquers a Jackson Hole (Wyoming, Estats Units) va suposar un moment clau. Mario Draghi, el president del BCE, va anunciar -en un discurs que va alterar- que farà encara més per mirar d’apujar l’esmorteïda inflació de la zona euro, que està en un 0,3%, molt lluny de l’objectiu del 2%. Però sobretot va admetre que els països han de ser induïts a gastar més perquè la inflació no la pot arreglar el BCE tot sol. Draghi, que no fa gaire era un ferm defensor dels límits de despesa per als governs, admetia que el creixement europeu és “uniformement dèbil” i que cal impulsar una política fiscal “més amiga del creixement”. Conscient de la influència dels seus discursos, no es va aturar aquí: “Per al marc polític general, seria útil si la política fiscal pogués jugar un paper més destacat al costat de la política monetària”. I el seu missatge va incloure, fins i tot, la petició que els estats tinguin més flexibilitat per complir els criteris de l’eurozona. Venint de qui venien, aquestes paraules eren un crit d’alarma i tota una rectificació.

Però no és l’únic aliat de la troica que ha enviat missatges enverinats a Merkel: el vicepresident de la CE, Jyrki Katainen, s’hi sumava aquest mateix dijous: “Hi ha una necessitat urgent d’utilitzar totes les eines disponibles per impulsar el creixement i promoure la inversió”.

Pacte entre els grans

L’escenari que es preveu no passa per un gir de 180 graus. Diverses veus apunten a un model d’intercanvi de favors entre les tres grans economies de l’eurozona. Alemanya, França i Itàlia, que sumen dues terceres parts de la riquesa europea, hi estarien implicades. The Economist explica la fórmula en el seu últim número que “si el president francès, François Hollande, i el primer ministre italià, Matteo Renzi, poden mostrar sinceritat respecte a fer reformes estructurals, Merkel desitjaria tolerar una política fiscal més suau -incloent-hi una inversió pública més alta a Alemanya- i una política monetària més laxa”.

Això explicaria el fulminant acomiadament del ministre francès d’Economia, Arnaud Montebourg, que va criticar les polítiques d’austeritat amb els plantejaments que van impulsar el mateix Hollande al poder a França. Tot just 48 hores després de ser nomenat, el successor de Montebourg qüestionava la jornada laboral de 35 hores setmanals, una qüestió tabú a França. Itàlia també faria polítiques en aquest sentit i en el cas d’Espanya podria demanar-se algun altre gest. I, a canvi d’això, Merkel donaria llum verda a una política expansionista en col·laboració amb el BCE -que aquest dijous té l’oportunitat de demostrar que es pren seriosament l’atonia econòmica de l’euro.

Els més escèptics respecte a la capacitat de rectificar d’Alemanya poden atendre a una dada clau: l’eurozona és el primer mercat del món a absorbir productes alemanys. El 2013 els països que tenen l’euro van ser la destinació del 37% d’exportacions alemanyes, per un valor total de més de 160.000 milions d’euros. I Alemanya, per propi interès, no es pot permetre que la seva principal front de riquesa s’assequi.