L’atur s’enquista a partir dels 45 anys

BarcelonaUn de cada tres aturats a Espanya té 45 anys o més. El col·lectiu no s’ha salvat de la crema de llocs de treball que ha comportat la crisi. El 2007, els de més de 45 anys eren un de cada quatre aturats, però el que resulta més alarmant no són els percentatges sinó la realitat: avui hi ha prop d’1,8 milions de persones que estan a l’atur en aquesta franja d’edat enfront de les 450.000 de fa sis anys, segons les dades de l’INE. El mur que s’intueix per retornar al mercat laboral amb aquesta edat és robust. Les probabilitats de trobar una feina es redueixen més d’un 50% a partir del moment en què la persona compleix els 45 anys, segons un estudi de la catedràtica de la Universitat del País Basc Sara de la Rica, que compara dos perfils d’aturats amb el mateix bagatge i formació però l’un per sota i l’altre per sobre d’aquesta barrera d’edat.

Quins són els elements que endarrereixen la sortida de l’atur a Espanya? L’estudi n’assenyala tres: tenir més de 45 anys, portar més d’un any a l’atur i rebre un subsidi que desincentivi la cerca activa de feina. En el cas del col·lectiu d’aturats més veterans, compleixen dos dels tres principis de manera molt majoritària, ja que també són el col·lectiu que pateix més intensament l’atur de llarga durada [vegeu gràfic]. Més de la meitat dels desocupats a partir de 45 anys fa més de dos anys que estan en aquesta situació, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre.

La bossa de persones condemnades a l’ostracisme al mercat laboral quan algú mira el seu DNI és “l’autèntica bomba de rellotgeria” per a la cohesió social, segons De la Rica. L’autora, que va participar en un fòrum a Barcelona sobre l’efectivitat de les polítiques actives d’ocupació, convida a prestar més atenció al col·lectiu quan es dissenyen aquest tipus de polítiques: “Circula la idea que entre aquest col·lectiu hi ha moltes dones que han intentat incorporar-se al mercat laboral i no ho han aconseguit, però el cert és que el 57% dels aturats majors de 45 anys a Espanya són homes caps de família”. Aquesta dada afegeix dramatisme a la situació de desocupació perquè equival a llars que s’han quedat sense el sou del principal integrant de la unitat familiar i que subsisteixen a base de prestacions i subsidis, en el millor dels casos.

De la Rica també desmunta a l’estudi un altre fals mite sobre el fet que la proximitat a la jubilació d’aquests treballadors esmorteeixi el cop. Les xifres desmenteixen aquest salvavides perquè prop del 70% estan encara lluny de retirar-se del mercat laboral i tenen entre 45 i 55 anys.

La llosa de l’edat es dóna també en altres països d’Europa, però amb una intensitat molt inferior. De fet, Espanya presenta el pitjor escenari, més greu fins i tot que el dels països rescatats durant la crisi (Grècia, Irlanda i Portugal).

Els països que presenten les taxes d’atur més baixes en aquesta franja d’edat són Noruega i Suïssa. D’altres més pròxims, com França, també donen un horitzó laboral més optimista als majors de 45 anys. La clau, segons De la Rica, són les polítiques que en aquests països han resultat preventives i han evitat el drama amb què conviu ara el mercat laboral espanyol. “S’han de fer reformes perquè continuar actiu al mercat laboral sigui la millor opció que poden tenir aquests aturats”, resumeix l’experta.

Una de les reformes que, a temps, hagués contribuït a reduir els aturats actuals, hauria estat retirar abans els incentius a la jubilació anticipada. La reforma en aquest àmbit, que va restar atractiu a aquesta pràctica, va arribar en plena crisi el 2012, quan gran part del mal ja estava fet. A més, recorda De la Rica, Espanya ja tenia una taxa d’atur molt més alta que la mitjana europea en la franja d’edat de 45 a 65 anys.

Pocs incentius per a les empreses

El marc laboral espanyol, a més, tampoc ha creat les condicions perquè aquestes persones vegin com l’opció més atractiva per a ells mantenir la feina. En aquest cas, facilitar les polítiques de compatibilitzar la feina i la prestació ajudaria a fer més atractiva l’acceptació d’una feina. Aquesta opció existeix ara per a les persones a partir dels 52 anys, però podria rebaixar-se l’edat com han fet altres països, diu De la Rica.

Una altra de les mancances a Espanya són els incentius magres per a les empreses. Les bonificacions a la contractació d’aturats de més de 45 anys duren tres mesos i només es mantenen indefinidament quan es tracta d’aturats en aquesta franja d’edat que pateixen alguna discapacitat. A França, per exemple, hi ha un contracte generacional per a majors de 57 anys que fa atractiva la retenció dels empleats a les plantilles.

L’altre gran eix on actuar és la formació mentre la persona està treballant. Això, segons De la Rica, també esdevé un escut davant el risc de perdre la feina, ja que es manté el treballador al dia i s’evita que quedin desactualitzats. A Suïssa, és molt habitual que la formació dels treballadors s’allargui fins que compleixen els 60 anys. A França o a Holanda, els treballadors han d’obtenir cada cert temps un certificat que validi les seves competències. Aquests itineraris de formació contínua es financen amb fons europeus de formació i desenvolupament. Un altre exemple és Noruega, que té un centre especialitzat en el treball de la gent gran des del qual difon bones pràctiques entre les empreses i assessora els treballadors.

Les llars amb tots els membres aturats es disparen

Catalunya tenia en el segon trimestre d’aquest any 233.700 llars amb tots els seus membres a l’atur, una xifra que suposa un augment del 288,9% en comparació amb el mateix període del 2008, quan 60.100 llars catalanes tenien tots els seus membres desocupats.

Aquesta és una de les xifres de l’informe Mercat de treball, llars i desprotecció social, elaborat pel sindicat CCOO amb dades bàsicament extretes de l’Enquesta de Població Activa (EPA) des del 2008 al 2014 i que conté nombrosos indicadors que permeten calibrar els efectes de la crisi econòmica a Catalunya. Per exemple, les llars sense ingressos han crescut un 50,8% en aquests sis anys, passant de 60.400 el 2008 a 91.100 el 2014, mentre que la població catalana en risc de pobresa va arribar el 2013 a un total d’1.463.100 persones.

Un altre dels camps on s’ha fet notar la crisi és en la discriminació laboral per gènere: segons les últimes dades salarials les dones catalanes van cobrar de mitjana 6.000 euros menys que els homes. “La feina remunerada ja no representa una garantia contra la pobresa”, sosté la secretària de socioeconomia de CCOO de Catalunya, Cristina Faciaben. El 21,6% de les persones amb ocupació a Catalunya durant l’any passat estaven en risc de pobresa laboral.