L’altre PIB despulla Catalunya

BarcelonaCatalunya i Espanya són al podi del creixement europeu i superen folgadament potències com Alemanya, França o Itàlia. Malgrat això, el misteri ha persistit en els últims dos anys: per què hi ha tants ciutadans que no tenen percepció d’aquesta millora econòmica? Les explicacions tradicionals anaven en la línia de remarcar la distància entre la macroeconomia i la microeconomia. La raó podria ser molt més senzilla: que el producte interior brut (PIB), l’hegemònica i universal mesura de la riquesa, senzillament no és un instrument prou vàlid.

Albert Carreras: Per què els països haurien de mirar la renda nacional en comptes del PIB?

Així ho van defensar ahir un grup d’experts i polítics en un acte celebrat a Barcelona organitzat per la Fundació Catalunya Europa. Apadrinat per la consellera de Treball, Afers Socials i Família de la Generalitat, Dolors Bassa, i per l’eurodiputat Ernest Maragall, la taula rodona volia introduir una mesura alternativa, l’índex de progrés social (IPS), que té un enfocament més global per calcular la riquesa.

La mateixa Comissió Europea ha promogut aquest índex com a “alternativa a les mesures tradicionals”, amb uns resultats demolidors per a Catalunya. Si en termes de PIB el Principat és la 58a regió de les 272 en què l’estudi divideix Europa, en termes d’IPS la patacada és forta i Catalunya queda la 165a. Dit d’una altra manera: passa d’estar còmodament instal·lada en el terç més ric de les regions europees a estar a la meitat baixa del segon terç. El rànquing IPS l’encapçalen regions de Suècia, Dinamarca, Finlàndia i Holanda, i al nivell de Catalunya hi ha àrees de la República Txeca, la Valònia belga, Estònia, Portugal i Eslovènia.

Les diferències entre el PIB i l’IPS són moltes. L’índex tradicional mesura econòmicament el valor afegit dels béns i serveis que produeix un país, i es fa amb un enfocament comptable. L’IPS, en canvi, té un enfocament més social. Combina l’estadística amb entrevistes, i s’elabora a partir de diferents paràmetres en tres grans eixos: cobertura de les necessitats humanes, benestar i oportunitats. Catalunya surt amb una bona puntuació en l’apartat de nutrició i cobertura mèdica bàsica, però es veu penalitzada per altres criteris com la contaminació de l’aire, la confiança en les institucions o l’accés a internet, entre d’altres. [Consulta aquí les puntuacions de Catalunya al detall]

La consellera Bassa va defensar l’ús d’aquest índex afirmant que permet triar més fàcilment “quins programes tirar endavant que afectin el dia a dia de la gent”, i es va preguntar en veu alta “on va” l’augment del 3,3% del PIB català.

Jordi Angusto, membre de la Fundació Catalunya Europa, va qüestionar l’indicador tradicional amb cruesa: “Un índex que de cop i volta creix perquè s’hi inclou la prostitució és sospitós”, va dir. Angusto va voler recordar que el PIB “no mesura el patrimoni, ni l’autoproducció i autoconsum, ni el que es fa de manera gratuïta”, com ara l’atenció a altres membres de la família. En la seva crítica, es va referir a “la tirania del PIB, que si creix s’assumeix que és bo per a tothom”. El seu company de fundació Francesc Colomé va afegir que l’IPS mira de ser “una mesura del creixement de la inclusivitat”, i va recordar que Kuwait té un PIB altíssim però un IPS molt baix. Aquesta paradoxa també es dóna a dins d’Espanya: Catalunya, quarta en PIB per càpita, cau a la 12a posició en l’IPS. Per a Angusto, “les comunitats receptores hi surten molt benparades, i les donants molt perjudicades”, com també és el cas de les Balears.

La directora general d’anàlisi econòmica del departament d’Economia i Hisenda, Natàlia Mas, va vincular la mala posició que ocupa Catalunya en l’IPS (liderat clarament per Madrid, Euskadi i Navarra) amb el finançament català. “És rigorós posar sobre la taula el greuge econòmic de Catalunya i d’altres comunitats”, va dir, abans de referir-se a l’“infrafinaçament crònic” que pateix la Generalitat.

Al’acte també hi va intervenir el secretari d’Afers Socials, Francesc Iglesies. La seva anàlisi de la situació econòmica catalana va posar l’accent en “l’increment espectacular de la desigualtat” al llarg dels últims anys. Segons va dir, la mitjana de despesa social a l’Europa dels 28 és del 28% del PIB, mentre que a Catalunya és del 21%. Aquesta situació es capgira amb la despesa en prestacions d’atur: Catalunya hi destina un 3% del seu PIB, el doble de la mitjana europea. “Destinem recursos a polítiques pal·liatives, i el que caldria fer són inversions per atacar els problemes”, va concloure.