ENERGIA

L’alternativa algeriana al gas rus

El país africà és la principal opció per diversificar les fonts d’energia d’Europa

CAPACITAT PER CRÉIXER
 Algèria és el segon país africà amb més reserves d’hidrocarburs, i ara mateix és el tercer subministrador de gas natural d’Europa, amb una quota del 15%. Espanya,  en canvi, importa d’Algèria el 50% del gas que consumeix.
Ricard G. Samaranch
27/04/2014
4 min

AlgerAls carrers d’Alger no és fàcil trobar taxis. A la majoria d’habitants de la capital no els fan falta. Gràcies a una generosa subvenció governamental, el litre de benzina costa només uns 15 cèntims d’euro, la qual cosa ha facilitat que les famílies de classe mitjana disposin del seu propi automòbil. I és que Algèria és el segon país amb més reserves d’hidrocarburs de l’Àfrica, i el novè del món quant al gas natural. Per això, i per la seva posició geogràfica, és un dels pocs països en condicions d’augmentar les exportacions de gas natural a Europa en cas que l’escalada de tensió amb Rússia a causa d’Ucraïna provoqui un tancament de l’aixeta del gas rus.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

Actualment la Federació Russa aporta prop d’un terç del gas natural que consumeix la Unió Europea, i n’és el principal subministrador, juntament amb Noruega. Algèria és el tercer de la llista, amb una quota de prop del 15%. En el cas d’Espanya, però, les xifres són força diferents, ja que importa d’Algèria la meitat del gas que consumeix. La frase de moda avui a Brussel·les és “diversificació de les fonts de subministrament energètic”, cosa que es tradueix en una reducció de la dependència del gas rus, una poderosa arma política en mans del Kremlin.

La majoria del gas que Algèria exporta flueix a través de tres gasoductes. El més voluminós és el que connecta el país amb Itàlia via Tunísia. Els altres dos gasoductes tenen com a destí Espanya. Un travessa el Marroc, però el més nou, estrenat el 2011, uneix Oran directament amb la costa d’Almeria. El país àrab exporta aproximadament un 30% del seu gas a través d’un procés de liqüefacció, dut a terme a les tres plantes que té amb aquesta finalitat.

Atès que bona part del gas natural que entra a Europa ho fa a través d’Espanya, la voluntat de Brussel·les de diversificar les fonts de subministrament representa una oportunitat de negoci per a l’Estat i les empreses del sector. Així ho va explicar el ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo, en una visita recent a Alger, sempre que se superi la condició d’illa energètica de la península Ibèrica, va remarcar.

“No podem adquirir més gas algerià mentre no millorin les interconnexions amb Europa, perquè ara mateix tenim un excés de capacitat”, va declarar el ministre. Per aconseguir-ho, cal que França doni el vistiplau a la construcció d’un gasoducte que connecti els dos països, i que passaria per Catalunya. No obstant, fins ara París no hi ha mostrat gaire interès, una situació que podria canviar amb la implicació directa de la Unió Europea.

L’altre desafiament per augmentar les exportacions de gas natural algerianes a Europa el constitueix la seva minvant producció. Des del 2005, la producció i exportació de gas natural s’ha anat reduint progressivament fins a arribar als 43 milions de metres cúbics del 2013. La raó d’aquest declivi és que les reserves dels pous més grans i antics s’estan exhaurint, i no hi ha prou nous projectes per reemplaçar-los.

“Ara mateix Algèria no té la capacitat per incrementar la seva producció de gas natural. Ni tampoc la tindrà a curt termini. Ara bé, si s’acaben portant a terme els projectes previstos, sí que seria possible fer-ho a mitjà termini”, comenta a l’ARA Youssef Salami, un periodista econòmic algerià.

Entre les raons que expliquen aquesta situació hi ha la inseguretat física i jurídica del país àrab. Algunes de les plantes estan situades al sud, en ple desert del Sàhara, una zona difícil de controlar per a l’exèrcit i on operen grups jihadistes vinculats a Al-Qaida. El 16 de gener de l’any passat, un grup terrorista va atacar la planta de gas d’Amena en una operació que va provocar la mort de 60 persones entre treballadors i integrants de la milícia.

Control de Sonatrach

D’altra banda, la legislació algeriana sobre inversions del 2005 ofereix unes condicions poc favorables a les multinacionals estrangeres. El govern algerià compta amb un autèntic gegant de l’energia, Sonatrach, l’empresa africana més important del sector i que controla un 80% de les explotacions d’hidrocarburs algerianes. El 20% restant correspon a les multinacionals estrangeres.

“Un dels aspectes que disminueix l’atractiu inversor d’Algèria és l’existència de l’anomenat impost windfall, que s’activa quan hi ha un augment substantiu dels preus internacionals dels combustibles, que priva les multinacionals de bona part dels seus beneficis”, explica Salami. Per aquesta raó, molts dels concursos públics per a l’explotació de nous pous dels últims anys no s’han adjudicat. “Per qüestions de finançament i tecnologia, Algèria necessita el suport de les companyies estrangeres en alguns dels nous projectes”, afegeix l’analista.

A més, diverses empreses estrangeres de sectors econòmics diferents s’han trobat amb problemes jurídics en el seu tracte amb l’estat algerià i les seves empreses públiques. I Sonatrach no n’és una excepció. No obstant, les autoritats semblen haver pres consciència del problema, i fa poc han esmenat la llei d’inversions del 2005. I és que el ferri règim algerià no pot permetre’s una reducció progressiva dels ingressos per l’exportació d’hidrocarburs. Són aquests fons els que li han permès els últims anys duplicar els sous d’alguns funcionaris i multiplicar les ajudes socials, tot comprant la pau social i allunyant els vents revolucionaris provinents dels seus països veïns.

stats