Entre l'abraçada alemanya i la patacada xipriota

Brussel·lesJeroen René Victor Anton Dijsselbloem té poc més de 17.000 seguidors a Twitter però un enorme poder sobre el futur de la moneda que fan servir cada dia milions d'europeus. Es va comprovar fa deu dies: el nou president de l'Eurogrup va haver d'apressar-se a apagar l'incendi que ell mateix havia provocat en un entrevista, després d'assegurar que el model de rescat a Xipre podria ser la pauta per a altres operacions semblants. De ser un perfecte desconegut per a la majoria de ciutadans del continent, la seva cara -cabells esvalotats, ulleres, llavis prims- ha passat a ocupar les portades dels diaris.

El seu mandat al capdavant dels ministres de Finances de la zona euro, substituint el veterà luxemburguès Jean-Claude Juncker, ha començat caminant pel pedregar. Ell és un dels principals responsables de la pèssima gestió de la crisi xipriota. L'altre és el president del país, el conservador Nikos Anastassiadis, obsedit a no gravar amb més del 10% els dipòsits superiors a 100.000 euros per no molestar les grans fortunes russes. A Brussel·les, però, una de les frases més repetides els últims dies pels analistes és que la falta d'experiència comunitària de Dijsselbloem, de 47 anys acabats de fer, ha complicat les coses. Hi ha la convicció que amb el seu antecessor això no hauria passat.

De fet, la seva projecció ha estat sorprenentment ràpida. Va arribar a president de l'Eurogrup al mes de gener quan no feia ni 100 dies que havia assumit la cartera de Finances holandesa, en el govern de coalició presidit pel liberal Mark Rutte. Més enllà de la seva capacitat personal, el perfil del polític d'Eindhoven el convertia en gairebé l'únic que podia obtenir el vistiplau d'Alemanya i França. És socialdemòcrata, com el president francès, François Hollande, però alineat amb les tesis de la cancellera Angela Merkel: defensor de l'austeritat, la resistència a la unió bancària i el rebuig a la mutualització del deute. A més, el seu país és un dels pocs amb la màxima puntuació de les agències de qualificació i d'una mida prou petita per no fer trontollar el sempre delicat equilibri territorial europeu (aquella "oposició secular" entre París i Berlín de què ja parlava la declaració Schuman el 1950). Entre les virtuts que recollia el Financial Times abans del seu nomenament, citant fonts diverses, en destacava la "delicadesa" de les formes a l'hora de defensar els seus arguments i la capacitat per "no polaritzar ni buscar el conflicte". Aquesta habilitat per teixir consensos li va servir per rebre llum verda de tots els governs membres de l'euro menys Espanya, enfadada per no haver pogut col·locar-hi el ministre Luis de Guindos. De nou, la barrera de vidre entre nord i sud es va imposar. No obstant, ell prova de llimar asprors: "La solidaritat és al principi de la meva llista de prioritats. Estic convençut que treballar per aconseguir un pressupost equilibrat en els diferents països no entra en conflicte amb la solidaritat", ha afirmat.

Però aquella cara més amable del principi ha acabat sent un obstacle a l'hora d'afrontar amb èxit la primera crisi important i comencen a emergir amb més força les crítiques. La principal, la falta de trajectòria a Brussel·les, on només hi va fer una breu estada el 1992 com a assessor de la delegació socialdemòcrata holandesa. El gruix de la carrera fulgurant de Dijsselbloem, pare de dos fills i llicenciat en economia agrícola, ha estat ser parlamentari al seu país, on ha mantingut l'escó de manera gairebé ininterrompuda des del 2000. L'any passat, amb el seu partit travessant seriosos problemes de lideratge, va arribar a assumir-ne provisionalment el timó al Parlament. Per tant, les comparacions amb Juncker, que va viure en primer persona la gestió del Tractat de Maastricht, es fan inevitables. El president sortint, però, creu que amb els reptes que l'eurozona té al davant pot ser positiu tenir "un full menys escrit" que el seu.

Després de la seva primera i sonora patinada, esmenant a corre-cuita un acord pres dies abans, ara els governs el vigilaran més de prop. Abans de la seva elecció, París -menys entusiasta que Berlín- ja va avisar que li exigiria que no premés massa el pedal del fre. Ell respon al seu col·lega francès, Pierre Moscovici, amb el discurs que creixement i estricte control en la despesa pressupostària són dues cares d'una mateixa moneda per crear llocs de treball. La campanya electoral alemanya aquesta tardor pot posar a prova aquest fi equilibri.

Però de la (mala) experiència amb l'accidentat rescat de Xipre ell també n'haurà après com a mínim dues lliçons: a) la conveniència de frenar una tendència natural a ser massa sincer i directe a dir el que pensa, encara que no casi amb exactitud amb les tesis de la seva família ideològica, i b) el significat de la paraula anglesa template , que en català vol dir plantilla . Un mot que, segons ha admès, va provocar el suposat malentès en l'entrevista en què posava d'exemple el bail-in de Nicòsia per a futurs rescats. Caldrà veure si el temps i les institucions europees li acaben donant la raó i, d'ara en endavant, els rescats bancaris no recauen d'entrada sobre els contribuents, sinó sobre accionistes i dipositants. Dijsselbloem pot pensar que, en política, de vegades s'encerta i de vegades s'aprèn.