Per què l'Estat no hauria de promoure el matrimoni
Als nens que viuen en famílies de dos progenitors els acaba anant millor la vida
BarcelonaHeus aquí alguns fets clau sobre l'estructura familiar i els nens a Amèrica. Mentre que la taxa de pobresa entre els joves que viuen amb dos progenitors casats és del 7,5%, entre els criats per una mare soltera és del 35%. Els nens de pares casats tendeixen a comportar-se millor a l'escola, a estar més temps en el sistema educatiu i a guanyar més diners quan són adults. El fet d'estar criats per pares casats té més incidència que l'edat, l'educació i la raça de les seves mares.
Tot i això, el matrimoni ha estat en declivi a llarg termini –i sense un augment compensatori en la convivència entre no casats–. Avui dia, més de dues cinquenes parts dels naixements són de mares solteres, per sobre d'una part entre cinc del 1980. La caiguda és desigual entre grups demogràfics: només l'11% dels naixements de mares amb estudis són fora del matrimoni. El fet d'estar casat ha passat de ser una institució bastant universal a una d'exclusiva que impulsa un avantatge vital entre generacions.
En els darrers anys, els economistes han documentat aquestes tendències i la seva relació amb la desigualtat i la mobilitat social. Melissa Kearney, de la Universitat de Maryland, resumeix la literatura en un nou llibre, The two-parent privilege. La senyora Kearney és conscient que molts liberals –i ben pocs conservadors– faran una ganyota davant les seves troballes, i escriu en un to gairebé apologètic. "No parlar sobre aquests fets és contraproduent", assegura.
Per què ser criat per dos progenitors importa tant? Una de les raons són els ingressos extres que un adult addicional potser porta a la família, que contribueixen als enormes costos que suposa criar un fill. Però no tot és qüestió de diners. Els infants que han estat criats per mares que es divorcien i després es casen solen tenir pitjors resultats que els criats pels seus dos pares biològics. Els efectes beneficiosos de la criança dels fills amb dos pares semblen ser particularment forts per als nois, i fins i tot s'escampen més enllà dels límits de la llar. Els investigadors han descobert que el nombre de pares negres que viuen en el barri influeix fortament en les oportunitats vitals dels nois negres.
La pregunta és què fer amb tot això. La senyora Kearney no discuteix tornar a les pràctiques socials conservadores, com ara els matrimonis forçats després d'embarassos no planificats o animar els pares a romandre en unions infelices. Ella cita estudis que mostren que els canvis legals que faciliten el divorci –la introducció del divorci "sense culpa" o "unilateral"– desemboquen en pitjors resultats per als nens afectats. Però, diu, aquestes lleis tenen un gran avantatge: ajuden els adults a escapar de situacions dolentes i probablement són desitjables com a resultat. A més, algunes llars es beneficien de l'absència d'influència negativa. Els nens els pares dels quals estan acusats d'un delicte tendeixen a tenir bons resultats si el pare va a la presó. Si les mares solteres ho són perquè l'home que va engendrar els seus fills hauria estat un mal pare, aleshores els seus fills haurien tingut poques possibilitats de tenir millors resultats vitals.
La senyora Kearney està més interessada en si les causes subjacents de la monoparentalitat es poden solucionar, de manera que es formin matrimonis més feliços. Lamenta el declivi a llarg termini de la disponibilitat de bones feines per als homes sense estudis universitaris, que es considera que redueix el grup d'"homes casables" i, en conseqüència, pares no absents. També destaca que les normes socials actuals exerceixen menys pressió, fins i tot en els pares en una relació sana perquè convisquin. Per demostrar la importància d'aquestes normes, ella compara els efectes de dos booms econòmics que van tenir lloc amb una generació de diferència. La febre de carbó dels Apalatxes dels anys 70 i 80 va disparar els salaris dels homes: el resultat va ser més casaments i, per a les parelles casades, més naixements –però no més naixements fora del matrimoni–. Dècades després, enmig de diferents normes, el boom del petroli d'esquist i el gas van tenir diferents efectes. Van disparar naixements entre dones casades i solteres per igual i no van tenir cap efecte en la propensió de les parelles a casar-se. Per tant, la senyora Kearney conclou que es necessiten tant diners com bons costums perquè es formin llars amb dos progenitors.
Malgrat les sorprenents estadístiques del llibre, l'autora no ofereix una crida a les armes. Les quatre prescripcions de la senyora Kearney són promoure una norma de llars biparentals, millorar la posició econòmica dels homes sense estudis universitaris, ampliar els programes a favor de la família que funcionen i reforçar la xarxa de seguretat social per a tota classe de famílies.
Tot i això, els responsables polítics ja estan obsessionats amb les feines de fabricació de classe mitjana dominades per homes. Recentment, això ha significat més proteccionismes i altres polítiques que fan més mal que bé. I és dubtós que els governs puguin fer tot això per alterar les normes socials, de la mateixa manera que tenen poca responsabilitat pel fet que van canviar en dècades anteriors. Investigacions anteriors –de les quals Janet Yellen, la secretària de Tresor dels Estats Units, va ser coautora– van teoritzar que el desenvolupament tecnològic –concretament, la disponibilitat més àmplia d'anticoncepció i avortament– va ser la causa fonamental de l'auge de la monopaternitat a finals del segle XX, perquè va alterar el comportament prematrimonial tant dels homes com de les dones. Tot i que alguns conservadors defensen que el sistema de benestar és el culpable, ja que va fer la maternitat soltera una perspectiva financera menys descoratjadora, això està als antípodes de l'evidència. Com assegura la senyora Kearney, restringir el benestar no redueix naixements, i la maternitat soltera és més comú a Amèrica que en països amb generoses ajudes. A més, l'historial d'intents de promoure el matrimoni amb incentius fiscals i similars és un fracàs. Sense més propostes concretes, la senyora Kearney corre el risc d'haver identificat una tendència que correlaciona amb la pobresa però que no és més fàcil de resoldre.
Famílies felices
Potser el coneixement sobre què produeix adults amb èxit és més útil per a les persones que planifiquen la seva pròpia vida. L'aposta més segura per a qualsevol que vulgui tenir fills que prosperin és probablement arrelar. La gran majoria dels graduats universitaris ja sembla que creuen això, almenys en funció de com es comporten, o de com parlen. Qualsevol que dubti que el privilegi de dos pares existeix, hauria de llegir el llibre de la senyora Kearney. Desafortunadament, això no vol dir que en les seves pàgines hi hagi molt per ser explotat per part dels responsables polítics.
