L'ingrés mínim vital arriba només a un terç de les famílies previstes un any després

BarcelonaEl 23 de maig de l’any passat, Pedro Sánchez es col·locava davant la càmera per fer una compareixença que començava a ser habitual. La d’aquell dissabte era per explicar que ja es veia el final del túnel. Parlava d’una pandèmia que es tornaria a complicar després de l’estiu i que encara no havia fet surar totes les seves conseqüències, però que ja deixava entreveure importants ferides econòmiques. Era en aquest context que el president del govern anunciava la imminent aprovació de l’ingrés mínim vital (IMV), una ajuda que, segons va dir, podia “emparar 4 de cada 5 persones en situació de pobresa severa” i que beneficiaria “prop de 850.000 llars”. Un any més tard, l’import ha arribat només a un terç d’aquesta previsió i amb prou feines a una de cada deu persones en situació de pobresa extrema.

Les últimes dades indiquen que fins ara s’han aprovat uns 276.000 expedients del milió i mig tramitats, cosa que suposa impactar sobre una mica més de 680.000 persones dels 5 milions que, segons Oxfam Intermón, hi ha en situació de pobresa extrema a Espanya. A Catalunya, amb dades de mitjans de maig, la taxa és encara pitjor: s’han aprovat només el 14,3% dels expedients tramitats i un 11,4% de tots els que han arribat (uns 148.000).

“Han posat en marxa un transatlàntic en mig d’un rierol”, resumeix Enriqueta Durán, secretària de polítiques socials de la UGT de Catalunya. Part del problema, a ulls d’aquesta portaveu sindical, és que la prestació es va aprovar “massa precipitadament”, sense cap estudi ni discussió amb els agents socials. Considera que s'ha posat tota la pressió sobre una Seguretat Social ja col·lapsada i que l'IMV està dissenyat amb requisits massa complicats de complir. 

“Una persona vulnerable ha de demostrar que tot l’any anterior a la sol·licitud o no ha tingut ingressos o que han sigut menors als que dona l’ingrés mínim vital [uns 460 euros per un adult que visqui sol]”, detalla Diosdado Toledano, portaveu de la comissió promotora de la renda garantida de la ciutadania. “Posteriorment, aquesta persona ha d’esperar sis mesos perquè li donin una resposta. Tu creus que una persona vulnerable pot aguantar en una situació així any i mig?”, es pregunta. Si després d’aquest temps no hi ha resposta, vol dir que la resposta és negativa, i en el 73% de les peticions resoltes, l'administració ho comunica formalment.

El mateix ministeri de Seguretat Social explica a l’ARA que en tres de cada quatre casos, la denegació és perquè les persones superen els criteris de vulnerabilitat i que estan estudiant com dirigir-se a la gent que els compleix però no demana la prestació. Així, el departament capitanejat per José Luis Escrivá segueix aferrat a l’objectiu d’arribar a les 850.000 llars, tasca que deixen clar que no es pot aconseguir “en uns mesos”.

Però el que posa sobre la taula la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) és que hi ha molts perfils exclosos de l’IMV per com està plantejat, com ara persones que visquin en un mateix habitatge sense pertànyer a una única unitat de convivència (la prestació es dirigeix a les famílies), les que viuen en residències o els joves menors de 23 anys però ja fora del sistema de protecció. Una altra barrera és la bretxa digital i la necessitat de tenir sí o sí un compte bancari: segons l’INE, l’any passat el 15,4% dels espanyols en edat de treballar que ingressaven menys de 900 euros no havia utilitzat internet en tres mesos, i segons el Banc Mundial, el 6% de la població adulta a Espanya no té compte corrent. 

Centralització i duplicitats

A part d’això, la comissió promotora de la renda garantida insisteix en el problema de la gestió. Al País Basc, que té la competència de l’IMV per al seu territori, la taxa d’aprovació d’expedients és del 85%. “Hi ha hagut una legislació millor, una administració més competent o més voluntat política”, valora Diosdado Toledano. En això, tant les entitats socials com la Generalitat (que ho està defensant als tribunals) estan d’acord: l’IMV s’ha de gestionar a escala autonòmica. De fet, el govern central no s’hi oposa: “La mateixa norma preveu aquesta possibilitat des del principi i nosaltres no tenim cap voluntat de retenir la gestió”, expliquen des del pertinent ministeri. “Un cop el desplegament estigui avançat, podria tenir sentit que hi hagués una finestra única”, afegeixen.

Sobretot perquè l’altre gran problema a Catalunya han sigut les duplicitats amb la renda garantida. Tal com està dissenyat el sistema, si es té dret a totes dues prestacions, la catalana es converteix en un complement de 200 euros sobre els 400 de l’ingrés mínim vital. El que passa és que, segons la UGT de Catalunya, les dues administracions no s'estan comunicant i, en cas de cobrar en excés, més endavant es reclamarà l’import. El problema, analitza Toledano, és que s’han unit “una mala implementació de la renda garantida” amb una “pèssima implementació de l’ingrés mínim vital”. Enriqueta Durán hi afegeix un últim avís: quan acabin els ERTOS i comencin els EROS, la situació es complicarà encara més.