A l'espera de les ajudes de la DANA: "Les necessitem i no ens estan arribant a tots"

ValènciaRebre una ajuda per afrontar totes les despeses que els venen a sobre. Des de la mensualitat del lloguer o la hipoteca, a les reparacions dels habitatges o les compres de mobles i electrodomèstics. Més d'un mes i mig després que el 29 d'octubre passat la gota freda causés la mort de 223 persones, la desaparició de tres més i inundés desenes de milers d'habitatges només al País Valencià, el neguit pel futur econòmic de moltes famílies no para de créixer.

Aquest desassossec el coneixen bé a la plaça d'Europa, convertida en el centre neuràlgic del municipi d'Aldaia, un dels més afectats per la DANA. És l'indret escollit per situar les oficines temporals de les entitats bancàries, però també de la Creu Roja, que cada dia atén desenes de ciutadans que confien sumar l'ajuda de l'organització humanitària a la de les diferents administracions. Tot i el fred, les cues a les portes dels tres mòduls d'acer galvanitzat que ha instal·lat l'entitat social no desapareixen. Ja fa dies que al voltant de 1.700 veïns d'aquesta localitat i de les pròximes d'Alaquàs, Quart de Poblet i Manises, van sol·licitar-hi les 20.000 targetes moneder d'entre 657 i 1.977 euros per família que la Creu Roja està repartint als ciutadans que han perdut tot el que tenien. Són els batejats com a "vulnerables sobrevinguts", persones que fins al dia de la gota freda no pertanyien a cap grup de risc de pobresa, però que des d'aleshores, necessiten ajuda per tirar endavant.

A totes les poblacions, els que es van emportar la pitjor part van ser aquells que residien en les plantes baixes. És el cas de la Susana, que comparteix habitatge a Aldaia amb el marit i una filla de 29 anys. La seva situació és delicada, ja que ella és mestressa de casa i ell està de baixa mèdica. Amb llàgrimes als ulls explica que fa gairebé un mes va sol·licitar l'ajuda de la Generalitat Valenciana i el govern espanyol, però que encara no han rebut cap resposta. Tampoc cap ajuda de l'Ajuntament d'Aldaia, ni de la Creu Roja, la qual va demanar ara fa dues setmanes. Les dues ajudes més elevades que espera són l'autonòmica i l'estatal. La primera preveu 6.000 euros per a mobles i electrodomèstics i un màxim de 800 euros mensuals per al lloguer. La segona, entre 20.640 i 60.480 euros per danys en habitatges, 10.320 euros per a electrodomèstics i mobles i la possibilitat de demanar la suspensió temporal del pagament d'hipoteques i crèdits.

Per salvar el moment, Susana ha acordat amb l'arrendador no pagar el lloguer fins al gener, quan, segons el propietari, l'immoble estarà de nou habitable. Mentrestant, es troba acollida a casa d'un dels seus dos fills grans. "Sabem que som moltes les persones que hem demanat ajudes, però no ens estan arribant a totes, i les necessitem. Hem de comprar tots els mobles i electrodomèstics que teníem, i no tenim recursos per a fer-ho. Encara no tenim problemes, però si els diners no ens arriben, ben aviat pot ser diferent", es lamenta.

Tot i aquesta urgència, demanar ajuda és un tràngol. Sobretot, per a aquells que s'han acostumat a no queixar-se. És el cas de Manuel, un home jubilat que viu en un baix amb la seva esposa, que pateix una demència. Ha vingut a portar el justificant d'empadronament que li faltava. Assenyala que, tot i que li és imprescindible per comprar mobles i electrodomèstics, l'ajuda de la Creu Roja és la primera que ha demanat. Explica que no n'ha sol·licitat cap més i que s'havia resistit a fer-ho perquè l'incomoda. "Mai m'havia vist en una situació com aquesta, em sento estrany. No em faig a la idea d'haver de demanar auxili", confessa.

Sense ajudes per a les persones en situació irregular

La vulnerabilitat és encara més gran en el cas de les persones migrants que es troben pendents de regularitzar la seva situació. És el cas de Leydi Benjumea, una dona d'origen colombià de 25 anys que resideix a Xiva amb el seu marit i un fill de cinc anys. El dia 29, el barranc de Poio es va emportar la casa en la qual vivien llogats. Des d'aquell moment, i gràcies al suport del consistori, es troben acollits en un hotel de la localitat. Leydi i la seva família han perdut tot el que tenien, però com que no disposaven d'un contracte de lloguer ni estaven empadronats –tràmits per als quals els calia el permís de residència–, no poden sol·licitar cap ajuda. "Comprenem que s'ha de complir la llei, però el que és cert és que ho hem perdut tot", emfatitza. L'absència de suport de l'administració la compensa la seva xarxa d'amistats. És el cas de la propietària de l'immoble que es va esfondrar, que s'ha compromès a donar-los els diners que li concedeixin pels béns de la casa que eren d'ells. A més, s'ha ofert a ajudar-los a buscar un nou habitatge. És el que més preocupa Leidy, que tem que es quedin al carrer si l'Ajuntament deixa de finançar l'hotel i no ha trobat abans cap habitatge.

Un cas semblant és el de Liliana Margarita Chacín, una sol·licitant d'asil veneçolana que va fugir del seu país per escapar de la violència masclista i d'intents d'extorsió. Ha perdut tot el que tenia al baix on vivia a Alfafar. Ara es troba acollida per una amiga al municipi veí de Sedaví. Comparteix l'habitació amb els seus dos fills de deu i vuit anys. Ella, que en té 45, ha de dormir a un matalàs inflable. La seva situació irregular també li impedeix accedir al suport de l'administració per reposar tot allò que ha perdut. Tan sols ha rebut l'ajuda de la Creu Roja. Com a ingrés únicament compta amb el que guanya cuidant una persona gran un dia a la setmana i amb la renda valenciana d'inclusió que ha percebut de forma extraordinària per tindre dos fills a càrrec seu. Malgrat "haver-ho perdut tot", entre llàgrimes es mostra agraïda pel suport que rep. "Gràcies, Espanya", repeteix.