L'esmena fallida que podria haver salvat la catalanitat de Celsa

MADRIDTot estava previst perquè la primera setmana de juny es registrés al Congrés dels Diputats una esmena a la llei concursal que aspirava a canviar el desenllaç de Celsa i, en particular, la sortida de la família Rubiralta de la propietat, amb Francesc Rubiralta al capdavant. Segons ha pogut saber l'ARA, el text l'havia cuinat el PDECat, però tenia com a aliat el PNB. De fet, representants al més alt nivell de tots dos partits a la cambra baixa espanyola confiaven en reunir-se el dijous 1 de juny del 2023 per tancar els serrells de l'operació. El que no s'esperaven, però, era que el dilluns d'aquella mateixa setmana Pedro Sánchez anunciaria per sorpresa la convocatòria d'eleccions generals a Espanya, cosa que va provocar la dissolució automàtica del Congrés dels Diputats. La reunió entre la formació basca i la catalana no es va acabar produint i l’esmena tampoc va prosperar: es volia registrar aprofitant l’encaix en una norma que s'estava tramitant en aquell moment. El text es va quedar en un calaix, on segueix avui dia.

Aquesta és la intrahistòria d'un moviment polític in extremis que volia capgirar el destí d'una de les empreses familiars més importants de Catalunya. L'operació, però, tenia el temps en contra. Quan s’estava estudiant com modificar la llei concursal a través d’una esmena, el jutjat mercantil número 2 de Barcelona ja tenia el cas Celsa encarrilat i la sentència era qüestió de setmanes: el veredicte final va arribar el 4 de setembre. Si Pedro Sánchez no hagués convocat les eleccions, l’esmena s'hauria registrat i el tràmit per intentar modificar la norma concursal estaria en marxa.

El primer cas pràctic de la llei concursal

La llei concursal aprovada pel govern espanyol el setembre del 2022 era un dels elements clau del cas Celsa, perquè és la norma a la qual es va aferrar el jutge per sentenciar el canvi de propietat de la companyia. Els fons titulars del gruix del deute que tenia l’empresa (acumulaven un passiu d’uns 3.000 milions d’euros) van presentar un pla de reestructuració en què proposaven convertir el passiu en el 100% de les accions. La família el va impugnar, però sense èxit. És aquí on entrava en joc l'esmena: el text volia introduir “l’obligatorietat d’escoltar i tenir en consideració la propietat” durant el procés de negociació.

El fet és que, amb la nova regulació concursal a la mà, els creditors poden adquirir la propietat de la companyia deutora a través d’un pla de reestructuració homologat judicialment i sense la necessitat del consentiment ni del consens dels socis ni dels administradors, és a dir, la família. Tot i que es tracta d'un procediment que està vinculat a uns requisits (l’empresa ha d'estar en una situació d’insolvència "actual o imminent"), acaba donant més poder als creditors, cosa que permet a la companyia afectada desendeutar-se. "La solució no és la més satisfactòria per als socis preexistents –en aquest cas la família Rubiralta–", reconeix una font jurídica i coneixedora del cas a l'ARA. La mateixa font reflexiona que "és evident que una situació d'insolvència no pot ser òptima per a tots. L'important és que la companyia sobrevisqui".

Amb la tramitació de l'esmena en marxa, es pressuposava que el recorregut judicial s’alentiria, o com a mínim així ho interpretaven els impulsors del text, per a qui el resultat final era una incògnita. “El jutge no hauria d'haver pres tan de pressa la decisió mentre el Parlament discutia un canvi normatiu”, apunta una font a l’ARA. En definitiva, es volia guanyar temps per intentar que la família no hagués de sortir de la propietat d’un dia per l’altre i que els fons passessin a tenir un paper clau, cosa que despertava alguns temors, tant dins la plantilla com a les administracions, on el focus s'havia posat en la continuïtat de l’activitat de la siderúrgica més gran de l’Estat. 

Dubtes del suport del PSOE 

En el cas del PNB –governa al País Basc–, no passava per alt el fet que Celsa tingui mig miler d’empleats directes repartits entre Biscaia i Àlaba. A preguntes de l'ARA, des del partit basc al Congrés dels Diputats confirmen que s'estava "al damunt" del cas Celsa pel seu "impacte" industrial. Sobre l'esmena, apunten que "se'ls va escapar". Al PDECat també hi havia preocupació per la supervivència del negoci, però s’hi afegia el fet que una família catalana perdés el seu imperi d’un dia per l’altre. De fet, Francesc Rubiralta va jugar aquesta carta quan ja estava amb l'aigua al coll. Ningú nega, però, que si es va arribar a un escenari preocupant va ser per una barreja d'ambició i manca de prudència per part del president de la siderúrgica.

Ara bé, ni el PNB ni el PDECat van intentar fer aquest pas endavant sols. Si l’esmena es va arribar a redactar va ser perquè la veia amb bons ulls qui pilota els principals temes econòmics al govern espanyol. Segons ha pogut saber l’ARA, qui aleshores era secretari general d’Assumptes Econòmics i G-20 i un dels homes forts de Pedro Sánchez, Manuel de la Rocha, estava al corrent de tot plegat. Tant del redactat de l’esmena com de la tramitació. Que el cas arribés a la Moncloa era “imprescindible”, apunta una font, per trobar una solució. Des del govern espanyol s'ha declinat contestar a preguntes de l'ARA sobre aquesta informació.

La família Rubiralta s’havia mogut per terra, mar i aire per intentar capgirar el seu destí: trucades a la Generalitat, però també al Parlament, on fins i tot s'han presentat mocions per retocar, precisament, la llei concursal espanyola per "vetar" el canvi de propietat, tal com ha pogut comprovar l'ARA.

Tot i tenir el vistiplau d’un dels homes forts de Pedro Sánchez, el tràmit parlamentari no es presentava fàcil. La preocupació no venia de la banda dels socis d’investidura –es pressuposava que ERC, Junts i fins i tot EH Bildu hi haurien votat favorablement–, sinó de la mateixa bancada socialista. No tothom dins del govern espanyol ho veia amb els mateixos ulls. L'exministra d'Economia Nadia Calviño s’hi mostrava reticent, confirmen les fonts consultades per l’ARA. L’argument de Calviño era que el moviment no hauria estat ben rebut per Brussel·les: la reforma concursal no només la va impulsar ella, sinó que transposava la directiva europea.

Pendents d’un soci inversor 

La idea que sí que ha penetrat a la Moncloa és la de supervisar el paper dels fons com a nous propietaris. Fruit d'això, se'ls han plantejat una sèrie de condicions, com la de tenir un soci industrial espanyol. Per ara, s’han publicat alguns noms: Sidenor, CL Grupo Industrial, Megasa o Cristian Lay. Fonts del ministeri d'Indústria apunten que "s’han localitzat grans socis i s’està avançant molt bé". En aquest cas el desenllaç sembla més prometedor que en el de la família Rubiralta.