L’economia posa a prova la democràcia liberal
BarcelonaFins ara, a Europa les mesures acordades per fer front a l'impacte econòmic de la guerra s’han celebrat amb cert cofoisme. No estem acostumats que es prenguin decisions de manera tan ràpida i unitària, ni tampoc que siguin tan contundents. Però el conflicte ens acabarà posant a prova a tots.
L'augment del preu de l’energia i de diverses matèries primeres afectarà la nostra capacitat productiva i de consum. Ja ho està fent, és evident. Diguem-ho clar: el conjunt de la població europea ens hem empobrit. Com que som uns grans importadors d’aquests béns, i ara són més cars, podem gastar menys en altres coses. No només això. L’encariment d’aquests productes té un impacte molt diferent en funció del sector econòmic, o del nivell d’ingressos de cadascú.
Una vegada més, la política econòmica torna a ser clau per afrontar una situació extremadament complexa. En les dues últimes crisis, la política monetària ha jugat un paper molt important. S’han abaixat els tipus d’interès fins a situar-los en terreny negatiu, i s’han comprat actius a dojo als mercats financers.
Però aquesta vegada la política monetària ni pot ni ha de ser el principal instrument per fer front a la crisi que s’està gestant. No pot perquè el marge de maniobra és molt limitat. Els tipus d’interès ja estan en nivells molt baixos. I tampoc pot perquè l’elevada inflació obliga els bancs centrals a actuar amb la màxima prudència. Qualsevol moviment que posi en dubte el seu compromís amb l’estabilitat de preus podria acabar fent que el xoc inflacionista sigui més difícil i costós de controlar.
A més, la política monetària no és l’instrument adequat per lluitar contra crisis econòmiques que afecten de manera desigual diferents col·lectius i sectors. I aquesta és, sobretot, una crisi asimètrica. El protagonisme l’ha de prendre la política fiscal que, més enllà d’intentar parar el cop, ha de procurar repartir tan equitativament com sigui possible el xoc entre la població. El ventall de mesures que es poden prendre en aquest sentit és molt ampli, i inclou la modificació de tipus impositius, ajudes directes als sectors i col·lectius més afectats i un pacte de rendes que distribueixi tan bé com sigui possible els costos d’aquesta crisi entre els treballadors i les empreses. El gruix de les mesures anunciat pel Govern espanyol va en aquesta direcció, són acotades en el temps i n’hi ha que van dirigides als col·lectius i sectors més afectats.
Les conseqüències de no comptar amb la política monetària no són menors. Els bancs centrals, com que tenen un objectiu molt ben definit, i com que són institucions independents, han actuat amb agilitat i contundència quan ha sigut necessari. Aquesta vegada, haurà de ser la política fiscal que actuï amb agilitat i contundència. En funció de com evolucioni la crisi, s’haurà d’anar adaptant l’ampli ventall de mesures que s’estan posant en marxa. L’aprenentatge serà constant i, per tant, caldrà paciència. També caldrà generositat. Amb algunes mesures s’hi sentiran més còmodes els d’una posició ideològica, i amb d’altres, els altres. I per actuar amb agilitat, serà necessària la negociació constant, i la consecució de grans acords. Tot un repte donada l’elevada polarització que regna a la majoria de països europeus. En el fons, l’economia posarà a prova la democràcia liberal. Haurem de tornar a demostrar que, a més de reflectir la pluralitat de la nostra societat, aquesta és també un mecanisme que facilita la consecució d’acords amplis, ràpids i efectius.