L'Aragó troba la gallina dels ous d'or: vent, sol i terrenys il·limitats
La disponibilitat de sòl gairebé il·limitat, les infraestructures i la posició geogràfica permeten a Saragossa convertir-se en un gran centre logístic
SaragossaDesprés de 15 anys treballant a Catalunya, l’enginyer industrial aragonès Javier Jiménez va decidir que havia arribat l’hora de tornar a casa. Va obrir l’ordinador, va entrar a Google i va clicar "projecte industrial Aragó" i allà va descobrir que BonÀrea estava preparant una macrocentre a Épila, a prop de casa seva. S’hi va posar en contacte a través de LinkedIn i avui és el responsable d’enginyeria d’un projecte d’una magnitud sense parangó a Espanya. La del Javier és una de les quatre històries que ens ajudaran a explicar l’Aragó actual, la seva puixança i també els seus problemes. També parlarem amb un alcalde que es va trobar un forat de 20 milions a l’ajuntament provocat per la bombolla eòlica, un jove català que travessa la frontera cada dia per anar a treballar a Fraga i un exjugador de futbol que ara es dedica a l’agricultura. Ens hi acompanyes?
Épila, el gran projecte de BonÀrea
Sentir parlar el Javier és sentir la passió per l’enginyeria: "Això és com construir una ciutat de zero, hi ha de tot, depuradores, plantes d’electròlisi, biogàs...Hem mogut les terres per crear un pendent del 2% per a les aigües pluvials. Tot està pensat per a la màxima eficiència".
Ara mateix ja hi ha construïts 20.000 metres quadrats dels 108.000 previstos. Els camions entren i surten davant la mirada atònita dels milers de conills que corren pel camp. El més complex de la infraestructura no es veu a simple vista. "Per sota hi va un túnel de 10x4 que permet que el producte acabat de totes les zones productives s’emmagatzemi en logística de forma automàtica, sense haver de sortir a un camió per fora". Tot plegat sembla ciència-ficció. Ara hi treballen un centenar de persones, 30 són enginyers a les ordres de Jiménez, però quan estigui acabat es calcula que donarà feina a 4.000 persones.
La pregunta és: per què a l’Aragó? En el cas de BonÀrea es tracta d’un cas d’expansió de mercat. Si des de Guissona ja s’abasteix tot Catalunya i zones frontereres, amb el centre d’Épila s’arribarà més lluny, concretament a 300 km a la rodona, que és el radi màxim dels camions que transporten cada dia el producte fresc. El cas és que BonÀrea ha trobat a l’Aragó un ecosistema ideal: terrenys il·limitats amb accés directe a l’autovia i facilitats de tot tipus per part de l’administració.
"A les reunions amb la central es parla català sense problemes. Els meus fills també el parlen", diu amb un somriure.
El boom de la logística
És precisament la posició geogràfica, al centre dels principals pols econòmics de l’estat espanyol (Catalunya, Madrid, Euskadi i el País Valencià) el que el llavors president aragonès, Marcelino Iglesias, va intuir que tenia un gran potencial quan el 2001 va començar a projectar la plataforma logística de Saragossa, Plaza. Després d’un inici prometedor, la crisi del 2008 va deixar el projecte penjant d’un fil, però avui Plaza és la plataforma logística més gran d’Europa, amb 13 milions i mig de metres quadrats. Un dels projectes de Plaza s’anomena Campus 3.84, que significa que una empresa trobarà en un radi de 300 km el 84% del seu mercat potencial a Espanya. I el primer a veure-ho va ser Amancio Ortega.
"Quan s’hi va instal·lar Inditex va ser un abans i un després", explica Luis Humberto Menendez, cap d’economia d'El Heraldo de Aragón. Això va ser el 2001 i la notícia va caure com una galleda d’aigua freda a Catalunya, on el govern de CiU donava per fet que la inversió aniria a Figueres. La competència amb Catalunya, com es veu, ve de lluny.
Tot i que la indústria continua sent el principal motor econòmic de l’Aragó, amb la fàbrica d’Opel de Figueruelas (instal·lada el 1982 i avui propietat del grup Stellantis), i grups com BSH-Balay, Pikolín o la paperera Saica, en els últims anys hi ha tres sectors que estan tirant amb molta força: el logístic, l’energia renovable i l’agroalimentari.
Però anem a pams. Per què Inditex va obrir el seu primer centre logístic fora de Galícia a l’Aragó? I per què després l'han seguit altres com Amazon, Decathlon o Mercadona? La resposta la dona el director gerent de Plaza, Pedro Sas. "A part de la situació geogràfica el que oferim aquí és la multimodalitat. Tenim l’autovia a km 0, el tren a km 0 i l’aeroport aquí al costat".
En efecte, cada dia arriben a Plaza centenars de camions amb peces de roba. A la central logística es prepara el producte (Inditex té la seva pròpia empresa de planxat i, a més, subcontracta a d’altres, per exemple per fabricar perxes) i es distribueix. La majoria surt d’allà per l’aire en avions carregats de roba, tota la de Zara Woman, cap a tot el món. Inditex és el principal client de l’aeroport de Saragossa. D’altres prefereixen el tren, com BSH, que carrega els electrodomèstics al tren directament des de les seves naus.
La directora comercial, Isabel Velasco, explica: "Al principi la nostra missió era convèncer les empreses que vinguessin a Saragossa, que fins llavors era un lloc de pas entre Madrid i Barcelona. Ara el que fem és fer un vestit a mida per a cadascuna". I certament les empreses que truquen a la porta de Plaza es troben de seguida amb una catifa vermella. "Si és una inversió important en molts pocs dies els pot rebre la mateixa consellera d’Economia, Marta Gastón, que és la presidenta del consell d’administració. Els nostres clients ens diuen que enlloc veuen una interlocució com la que tenen aquí i se sorprenen de l’agilitat amb què fem els tràmits", explica Sas.
L’Aragó compta amb una eina jurídica molt potent, el PIGA (pla d’interès general autonòmic), que quan s’aplica permet reduir a la meitat els tràmits administratius i l’estalvi de llicències i altres costos. És la màxima expressió de l’estil business friendly que el govern aragonès intenta aplicar, tot i ser un quadripartit d’esquerres. "El PSOE aquí sempre ha sigut business friendly però Lambán ho és especialment", remarca el periodista Luis Humberto Menéndez, que també subratlla un altre factor: la pau social. "La conflictivitat laboral és molt baixa. La fàbrica de Stellantis (Opel) n'és un bon exemple, ja que s’hi acaba de pactar un conveni de cinc anys".
Una cosa que crida l’atenció és l’organització de l’empresa pública que gestiona la plataforma. Són només 13 treballadors i la seva funció és únicament vendre les parcel·les. "Quan això estigués ple d’empreses l’objectiu era dissoldre l’empresa pública. El que passa és que ara hem replicat el model a Osca, Terol i Zuera i tenim feina. Però la idea de tenir una estructura petita ens la van donar a la ZAL de Barcelona, on vam anar a buscar assessorament", explica Velasco. "Aquest any hem tingut beneficis per primera vegada, però la nostra missió no és guanyar diners sinó crear riquesa", resum Sas.
El cas de Fraga
El Roger Macià és un jove de la Granja d’Escarp que cada dia travessa la frontera per anar a treballar a l’empresa Natusfruits, a Fraga, situada en el nou polígon industrial inaugurat el 2009. "Si segueixes l’eix de l’autovia fins a Mollerussa no hi ha un polígon com aquest. Els de Lleida són de fa 40 o 50 anys i aquí trobes amplitud i tota mena de serveis", afirma Macià, que puntualitza que el propietari és fragatí.
Tot i això, a l’hora de situar la nau van valorar diferents opcions, però a Fraga els van donar les màximes facilitats, en aquest cas per part d’una altra empresa pública del govern aragonès, Suelo y Vivienda de Aragón. "Dins del marge que tenien, ens van fer un tracte favorable. Potser sense aquesta empenta no seríem aquí", conclou. Macià ens ensenya la maquinària de tria i envasament del seu producte, que és la fruita d’os, és a dir, préssecs, nectarines, paraguais i també cireres. "En un mes això estarà ple de gent treballant-hi", remarca.
La Muela: el salt al buit de l'eòlica
No tothom a l’Aragó, però, comparteix aquesta eufòria econòmica. Sortint de Saragossa en direcció a Madrid el primer poble que trobes, La Muela, té tota una història. El 1987 s'hi van instal·lar els primers aerogeneradors i l’entrada de diners a l’Ajuntament va ser tan gran que l’alcaldessa de llavors, María Victoria Pinilla, del PAR, va començar a construir de forma desaforada en un poble que llavors tenia amb prou feines 2.000 habitants. "Va fer un auditori com si fos per a Saragossa, un centre esportiu per a una ciutat de 20.000 habitants, tres museus i, com a colofó, va fer construir una plaça de toros en 40 dies perquè hi actués Julio Iglesias", explica amb cara de circumstàncies Adrián Tello, actual alcalde de la població i membre de la Chunta Aragonesista. "Van fer plans per créixer fins als 50.000 habitants i ser la segona ciutat de l’Aragó", recorda indignat.
Els excessos no van ser només urbanístics. En un moment donat, l’Ajuntament va decidir pagar la meitat d’un viatge a tots els veïns que volguessin, de manera que molts van anar al Carib o fins i tot Indonèsia subvencionats pel municipi. I per a la gent gran, gratis total. "La cosa va arribar a un punt que els iaios un dia es van queixar perquè l’hotel on eren a la Costa Brava els semblava de poca categoria i l’alcaldessa els va canviar d’allotjament", diu Tello. L’alcaldessa en qüestió també es quedava una part d’aquells diners, de manera que l’any passat, després de diversos judicis per corrupció, va ingressar a la presó. "¿La gent ha après la lliçó?", li preguntem a l’alcalde. La resposta ens deixa glaçats. "No. Lamentablement la gent no aprèn. I molts estan esperant a veure si tornem ja a la situació anterior. I si guanya la dreta faran igual".
L’equip municipal de Tello, on també hi ha el PSOE i Podem, han aconseguit eixugar un deute de 20 milions d’euros amb molt de sacrifici. Aquelles instal·lacions estan avui tancades i fan pena de veure. També hi ha allà i aquí promocions inacabades. El cas és que quan va arribar la crisi del 2008, l’Ajuntament no tenia ni un euro a la caixa i va començar a endeutar-se per mantenir allò que havien fet amb diners que semblava que caiguessin del cel.
El paisatge de La Muela està efectivament esquitxat per molins de vent. N’hi ha 300, però aviat seran molts menys perquè se substituiran per altres de més grans, que produeixen molt més. "Aquí és tot secà i no hi ha valor paisatgístic, però el que és una barbaritat és posar molins al Pirineu, al Matarranya o la serra d’Albarrasí, que són la joia de la corona natural de l’Aragó", diu Tello. Precisament, diumenge passat hi va haver una manifestació a Saragossa per demanar que la implantació de les renovables es faci protegint el territori. I és que l’executiu de Javier Lambán ha posat la directa i pretén convertir l’Aragó en un centre productor d’energia eòlica i solar. Les condicions climàtiques hi ajuden, ja que el temut cerç et colpeja la cara la majoria de dies, i d’hores de sol no en falten. "Lambán es va equivocar de partit. És molt de dretes i visceralment anticatalà", deixa anar Tello quan se li pregunta pel polèmic president aragonès.
La feblesa demogràfica
Ara bé, quin és el punt feble de tota aquesta estratègia de creixement? La demografia. L’Aragó és més gran que Catalunya però amb una població inferior a la de Barcelona, 1,3 milions, dels quals 700.000 estan concentrats en una única ciutat, Saragossa. "Si tu li dius a un de Barcelona que el poble més gran de la seva àrea metropolitana té 19.000 habitants, que és Utebo, i després ve un de 13.000, Cuarte, i després ja nosaltres, amb 6.000 es fa un tip de riure. Aquí no hi ha ni un Hospitalet, ni un Cornellà. Ni tan sols un Vic o Manresa. No tenim gent per al cordó industrial que s’està construint", diu Tello, que té un coneixement profund de la realitat catalana. "Cada dia truquen empreses al meu regidor del polígon per demanar currículums perquè no troben gent", afegeix. Cal tenir en compte que l'Aragó té un atur del 9,4%, inferior al de Catalunya (9,9%), i molt per sota de la mitjana espanyola (12,9%) .
Pedro Sas confirma que el govern de l’Aragó és conscient del problema. "S’ha posat en marxa el CAT, el Centre Aragonès del Talent, un pla per atreure i retenir talent. Com? Oferint qualitat de vida en una ciutat mitjana que no és tan cara com Madrid o Barcelona, on l'habitatge és més assequible, i tens la platja a dues hores, el Pirineu a hora i mitja i aquestes ciutats a un hora i quart d’AVE", argumenta. Tot i això, el mateix Sas reconeix que hi ha coses com el clima que no ajuden. El fred intens a l’hivern i la calor abrusadora a l’estiu, juntament amb el cerç, fan de la vall de l’Ebre un lloc climàticament inhòspit. La calor i el vent són una font d’energia neta i inesgotable, però també foragiten el capital humà. Són la cara i la creu.
Adrián Tello té un pla per treure profit de totes aquelles instal·lacions faraòniques que es van construir durant la bombolla. La idea és crear una comunitat energètica on l’Ajuntament posa a disposició dels veïns els sostres i terrats d’aquests edificis per col·locar-hi plaques solars. Amb una inversió prevista de 500 euros per cap, es calcula que s’estalviaran més de la meitat de la factura cada any. En paral·lel al poble també s’hi ha instal·lat una planta d’Amazon. "Els d’Épila han perdonat el 95% de l’IBI i altres taxes a BonÀrea però jo no perdono ni un euro a Amazon. Cada any pagaran 700.000 euros d’IBI", diu amb un somriure.
I aquí ve una part interessant de la història. ¿Amb qui va negociar Tello l’arribada d’Amazon al seu poble? Doncs amb el lleidatà José Llorens, que era propietari dels terrenys. De fet Llorens i el seu grup d’empreses és el principal propietari privat de terrenys de Plaza. Com es veu, els interessos catalans a l’Aragó són nombrosos i variats.
La principal mostra d’aquesta connexió econòmica és la TMZ (Terminal Marítima de Zaragoza), considerada el primer port sec d’Espanya i del qual el Port de Barcelona és accionista. Aquesta terminal rep cada dia els combois que venen del Port de Barcelona carregats de material que després es distribuirà per tot el món, com hem vist en el cas d’Inditex. Però resulta que aquests contenidors que arriben plens han de tornar al port, i és millor que ho facin plens. De què? Doncs, per exemple, d’alfals.
El productor d’alfals que va jugar contra Lineker
L’alfals és un conreu arrelat a l’Aragó, que produeix el 55% del total espanyol, però tot va canviar quan van entrar en escena els Emirats Àrabs Units l’any 2010 i van començar a comprar-ne per alimentar la seva cabana de vaques, cavalls i camells. Des de llavors es viu un boom exportador a tot l’Orient Mitjà (Kuwait, Qatar, Jordània...) i últimament s’ha firmat un protocol amb la Xina, explica el director de l’Associació Espanyola de Fabricants d’Alfals Deshidratat, Luis Machín. "Necessitem produir més, però també competim amb altres cultius i l’alfals necessita molta aigua", explica.
Machín ens acompanya a una planta on es deshidrata l’alfals perquè es pugui emmagatzemar durant mesos sense que perdi propietats. Forrajes Pascual Sanz és una empresa situada a La Puebla de Alfidén regentada per tres germans i que va ser fundada pel pare. El germà del mig, que també es diu com el pare, comenta que els Emirats estan comprant empreses com la seva i que ara mateix l’esperança de continuïtat la representa el fill del germà petit, que té nou anys. "Les meves filles no en volen saber res", comenta resignat.
Abans de marxar descobrim gairebé per casualitat que aquest Pascual Sanz amb qui parlem va ser jugador del Saragossa a Primera Divisió entre els anys 1987 i 1992. Tot cofoi ens ensenya una fotografia on apareix amb alguns jugadors de l’època i un barcelonista estirat per terra. "Qui és el del Barça?", li preguntem. "És Lineker, no ho veieu?", respon.