L’any més llarg dels treballadors de Nissan: "Explica-li a una persona que estarà tant de temps a l’atur; no s'entén”

BarcelonaEl 16 de desembre del 2021 va sortir l'últim vehicle de la planta de Nissan a la Zona Franca de Barcelona. Va ser el darrer sospir de 100 anys d'activitat de l'empresa, que els últims 42 ha bategat sota el segell de la marca nipona. Un segle d'història també és el que sumen les mans d'Iván Gallego, Ángel Martínez, Eduardo Galán, María Mercedes Morales i Javier Bertrán manipulant carrosseries, motors i taulers de control entre línies de producció de Nissan. Tots ells en són extreballadors, i aquest últim any ha estat el més llarg des que van aterrar, amb tota una vida laboral al davant, a l'empresa de les seves vides.

"Explica-li a una persona que estarà tant de temps a l’atur, amb una solució que ja està firmada; no s'entén", lamenta Iván Gallego, de 37 anys, en declaracions al diari ARA. Va entrar a treballar a la Nissan amb 19 anys, després de sortir d'un cicle formatiu de producció de mecanitzat a Madrid, i ha estat prop de dues dècades a la Zona Franca de Barcelona provant motors i muntant frontals. "Estic a l'atur, però hi ha gent que està treballant. La gent més gran i la més jove tenien preferència", afegeix, sobre el procés de reindustrialització en què es troben fins a 1.300 treballadors. Són els que han quedat vinculats a l'automobilística dels 2.500 que hi havia fins al tancament, després de l'episodi de baixes incentivades i prejubilacions. El 2019 encara hi treballaven 3.500 persones entre la Zona Franca, Montcada i Reixac i Sant Andreu de la Barca.

"Aquí el problema és el temps que has d'esperar per entrar a treballar de nou. Hi ha molta burocràcia. M'esperava que seria llarg, però no tant", diu Gallego, i lamenta que s'han ajornat molts acords en l'últim any i que fins i tot han hagut de sortir a manifestar-se de nou per reclamar celeritat. "Ho he viscut amb molta incertesa, no saps si la decisió que estàs prenent és bona o dolenta. Deixes una empresa que està bé, i ara t'has de buscar la vida", explica, sobre el fet d'acollir-se a la reindustrialització.

Ell, com tots els treballadors que van decidir continuar vinculats al procés, ho va fer amb una indemnització de 50 dies per any treballat i pendent de ser reincorporat en un lloc de treball similar. En l'últim any, l'Iván s'ha continuat formant, ha estat col·laborant amb un sindicat i ha fet algun curs relacionat amb l'automoció elèctrica. "La gent s'està formant. El que no, estarà treballant, i el que no, estarà aprofitant tot el temps que no ha tingut. Hi haurà gent que ha canviat de ram", afegeix.

De pintar vehicles a pintar trens

"He passat de pintar vehicles en una de les plantes de pintura de la Zona Franca a pintar vagons de metro; estic pintant trens per a Barcelona, Frankfurt, Santo Domingo, i també de Renfe", explica Eduardo Galán, de 45 anys, que s'havia dedicat a pintar parts de cotxes de la firma nipona durant 17 anys.

"Sempre he estat pintant i ho he fet perquè m'agrada. És un ofici, sempre ho he fet i intentaré seguir", afirma a aquest diari, quan ja porta prop de 10 mesos a la planta d'Alstom a Santa Perpètua de Mogoda. Abans d'arribar-hi, va passar fugaçment per una empresa de pintura de la Llagosta. Va decidir entrar a Alstom perquè la feina és més semblant al que feia a Nissan. L'Eduardo va fer alguns cursos abans d'entrar-hi, on va coincidir amb altres extreballadors de la companyia japonesa que també volien entrar al fabricant de ferrocarrils.

"Estic treballant amb excompanys de Nissan, sempre estem pendents del dia a dia del procés de reindustrialització. Sempre hi ha algú que et diu alguna cosa, t'arriba informació des de totes bandes. Jo segueixo anant a l'assemblea, hi segueixo vinculat", explica.

Gallego, que també està dins el procés de reindustrialització, ha viscut l'últim any "intentant ser positiu i sense deixar-se portar", ja que sovint té dubtes sobre com li anirà al hub d'electromobilitat quan pugui instal·lar-se definitivament a la Zona Franca. "Estem sostinguts pels sindicats, per sort. S'ha de confiar. He començat a treballar [a Alstom] perquè no puc estar sense fer res. Hi ha gent que confia molt en el procés de reindustrialització, i d'altra que no se'n refia gens", afegeix.

De cotxes de combustió a motos elèctriques

Àngel Martínez, de 52 anys, no ha marxat gaire lluny. Des del setembre passat està treballant a la planta de Sant Boi de Silence, la companyia catalana de motos elèctriques que ja està instal·lada a la Zona Franca, on disposa de més de 60.000 metres quadrats. Va rebre el permís per operar al juliol, quan es complien dos anys de la firma de l'acord de l'expedient de regulació d'ocupació (ERO) que va afectar 2.525 treballadors directes, un dels més grans de la història de Catalunya.

"Tenint en compte l'edat que tinc, se m'ha fet molt llarg. No ho he portat amb depressió, però sí amb malestar. Vas complint anys i veus que estàs fora del mercat. Per això era tan important que els sindicats pactessin el pla de recol·locació, per no quedar-nos penjats", explica.

L'Ángel, que durant les seves tres dècades a Nissan va passar per la línia de carrosseries, muntatge i tractaments tèrmics, va deixar l'empresa fa un any, acollint-se a la reindustrialització per després apuntar-se al SEPE i al SOC. "Silence era el projecte que tenia més cara i ulls. Des d'un principi era el que feia més bona pinta. Jo complia les condicions perquè era del 70 i tinc una minusvalidesa. Vaig estar 8 mesos a l'atur abans d'entrar-hi", explica. Ara està en un lloc de taller, al qual considera que ha arribat bastant preparat perquè "quan fa 30 anys que estàs en un taller és fàcil aprendre".

"Tenint en compte que portem una agonia molt llarga, dos anys lluitant, penses que el procés no arribarà mai. Nissan, dins del sector a Catalunya, ha estat un pilar clau. Mai penses que això arribarà a passar i que els polítics permetran que una multinacional se'n vagi així com així", ha afegit.

Confessa que sempre ha tingut fe en el procés, i que sempre ha tingut clar que volia optar per Silence, on ja han entrat una quarantena d'extreballadors de Nissan. Està previst, segons l'acord de la mesa de reindustrialització, que en els primers mesos del 2023 arribin als 110.

Obrir camí en femení

"Vaig ser de les primeres dones a entrar a Nissan l'agost del 2000. Va ser una primera remesa, i més tard van començar a entrar-hi d'altres". Són paraules de María Mercedes Morales, de 51 anys, recordant els seus inicis a Nissan, on va entrar després de recórrer a peu la Zona Franca de Barcelona, quan tenia 27 anys, tirant currículums porta a porta.

Com alguns dels seus excompanys, ha estat més de dues dècades a l'automobilística, però ha tocat moltes més tecles: ha muntat les portes del model Almera Tino, ha acoblat motors per al Terrano i la furgoneta NV, i ha recorregut per diversos llocs de la línia de muntatge del Pathfinder, per acabar la seva trajectòria a l'empresa al departament de producte i logística. La Mercedes va deixar la companyia a mitjans del 2022 perquè va participar en el pla de tancament. Aleshores va entrar a l'atur i ha fet cursos de formació de logística, Excel i fins i tot de muntatge de plaques fotovoltaiques. Un any després del tancament, segueix a l'atur.

"Molt bé no ho he passat. Després de tants anys, et veus jubilat aquí. Aquests dos últims anys, des que van anunciar el tancament, han sigut molt durs. Hi ha hagut molta tensió, molts nervis. T'agafa en una edat que et preguntes: "Què faig?" No en tens 30 ni 40. Amb 51 anys veus que has de tornar a començar de zero. La por és no trobar una altra cosa", detalla Morales, en declaracions a aquest diari.

"En aquests últims mesos vas veient la fàbrica buida completament, passes per les línies on veies la gent treballar. Veure els passadissos buits sense res de material ha estat dur i trist", afegeix.

"Aspiro a tenir un lloc de feina com el que tenia. No demano més"

Javier Bertrán, de 51 anys, va decidir acollir-se al pla de reindustrialització, com la resta de companys, perquè tota la titulació laboral que té és de la mateixa empresa, a la qual ha dedicat 21 anys de la seva vida laboral, passant per carrosseria i muntatge de components.

"Vaig arribar a Nissan amb anys d'experiència. Buscava una gran empresa que em donés estabilitat. Havia estat en una altra companyia d'automoció i a l'aeroport", explica en declaracions al diari ARA.

El Javier, com l'Iván i la María Mercedes, segueix a l'atur, des del qual ha fet algun curs de formació de soldadura i també de carretoner. Assegura que està esperant veure com acaba el procés de reindustrialització, que veu pràcticament fet perquè ell serà dels primers a entrar. "Confio en l'acord que s'ha firmat entre treballadors, administracions i la companyia. No confio en els polítics, sinó en l'acord firmat davant de notari. No m'agafo ni a paraules ni a polítics", subratlla.

Segons diu, no hi ha una opinió generalitzada sobre com acabarà el procés. Veu gent angoixada, però també gent que està tranquil·la, i si ha de citar un denominador comú, és que ningú s'esperava que la companyia acabaria tancant com ho ha fet. El Javier ja mira endavant i ho fa amb una petició clara: "Aspiro a tenir un lloc com el que tenia. No demano més".