Thames Water: una història de deutes i contaminació
La subministradora d'aigua més gran del Regne Unit està a un pas del col·lapse financer i acumula multes per contaminar els rius i el mar
LondresThames Water, la companyia de subministrament d'aigua més gran del Regne Unit, amb una cartera de 15 milions de clients, està a un pas del col·lapse per un deute que supera els 14.000 milions de lliures (més de 16.000 milions d'euros). Tot i que la càrrega financera és molt important –els ingressos són de 2.000 milions anuals– i pot acabar en un rescat públic amb la renacionalització d'una empresa privatitzada en plena onada thatcherista de desmantellament de l'estat el 1989, aquest no és l'únic dels seus maldecaps.
També en té un altre d'imatge, que fa més d'un any i mig que s'arrossega i a conseqüència del qual aquest dimecres ha tornat a ser multada: es tracta del vessament d'aigües no depurades als rius i a les costes del país. De fet, la setmana passada va dimitir amb efecte immediat la consellera delegada, Sarah Bentley, per no haver-hi posat remei. El problema no és exclusiu de Thames Water, sinó que afecta les 15 proveïdores que operen al Regne Unit. El 2022, l'Agència del Medi Ambient va comptabilitzar 825 vessaments d'aigües contaminades cada dia per part de les companyies.
El cas de Thames Water és triplement paradigmàtic. Per la manca de cura de la xarxa de canonades, fet que provoca milers de fuites anuals –gran part de la infraestructura data de l'època victoriana–, per la manca de respecte al medi natural i per la comentada situació financera, que qüestiona el model que el Regne Unit de la Dama de Ferro va abraçar a finals del segle passat.
Primer toc d'atenció
La professora Kate Bayliss, del departament d'Economia de l'escola SOAS, de la Universitat de Londres, ha estudiat les subministradores d'aigua i n'ha tret dures conclusions. Ja va advertir fa cinc anys que els nivells d'endeutament de les companyies amenaçaven el servei als clients. Passat aquest temps, la situació és molt pitjor i el pacient més malalt és l'empresa que abasteix el Gran Londres, Luton, la vall del Tàmesi, Surrey i els comtats de Gloucester, del nord de Wiltshire i l'oest de Kent, així com altres parts del sud d'Anglaterra, la zona més poblada de les illes.
Quan el 1989 Thames Water va ser privatitzada, l'objectiu, d'acord amb el mantra liberal, era aportar múscul per fer front a les inversions per modernitzar la xarxa i afavorir l'eficiència que la titularitat pública llastava. Però, com recorda Bayliss, "als anys 2000 un nou tipus d'inversor financer va començar a dominar el sector". El resultat és que el 2021, de les esmentades 15 companyies, nou –entre les quals Thames Water– estaven controlades per "empreses amb finalitats especials”.
En altres paraules, organitzacions creades amb la finalitat de comprar serveis d'aigua i propietaris formats per una sèrie de fons de capital privat, fons de pensions i fons sobirans. La denúncia pública de la professora Bayliss és que "els inversors han utilitzat els ingressos de les empreses d'aigua per generar rendiments significatius per als accionistes, i una de les maneres en què ho han fet és augmentant el deute de les empreses".
El 1989, quan les prestadores del servei van passar per l'adreçador de Margaret Thatcher i es van convertir en companyies privades, van començar amb un deute equivalent a zero. A finals de març del 2022, el deute total del sector era de 60.600 milions de lliures. Quasi el 25% correspon a Thames Water. L'augment del deute es va utilitzar per refinançar les empreses perquè els inversors poguessin recuperar el cost original de la compra de les companyies.
Tempesta perfecta
Bayliss assegura que "Thames Water és l'arquetip d'aquest model". El 2007 va ser adquirida per un consorci liderat per Macquarie, un banc d'inversió australià. A partir d'aquest moment, els deutes van augmentar durant els deu anys següents, de 3.200 milions de lliures a 10.700 milions. La proporció d'actius finançats amb préstecs va augmentar un 80%, mentre que la companyia va pagar dividends de 2.500 milions de lliures als accionistes durant aquella dècada.
I hi ha un altre entrebanc, encara. Més de la meitat del deute de Thames Water està vinculada a la inflació actual. Davant una situació del tot perversa, el govern va aprovar l'any passat una mesura segons la qual una companyia de subministrament d'aigües no podria repartir beneficis entre l'accionariat si això afeblia la companyia o si no hi havia una relació directa amb la consecució de beneficis, cosa que no ha sigut el cas de Thames Water. La capacitat de veto per repartir beneficis, però, no entrarà en vigor fins al 2025. Fer front en els pròxims anys a una inversió de 56.000 milions de lliures per modernitzar la xarxa i evitar la contaminació de rius i costes és un altre dels elements que juguen contra el sector.
Mentre veus conservadores s'alcen contra la possibilitat de la renacionalització, la professora Bayliss posa com a exemple París per demostrar que la gestió pública de l'aigua no necessàriament "ha de ser un pas enrere als anys setanta". Ans al contrari, "posaria el Regne Unit en la mateixa situació que la major part del món modern, inclosa la major part d'Europa". Un argument del qual molts neoliberals i brexiters del Regne Unit abjuren.
