Jugar amb els diners

BarcelonaUna de les imatges més temudes per a qualsevol banc és la de tenir llargues cues davant de les seves oficines perquè massa gent vol treure diners al mateix temps. Dijous, a la redacció de l’ARA vam especular quina seria l’acció pacífica que Crida per la Democràcia anunciaria a les 10 de la nit. Algú va suggerir que potser proposarien treure diners dels bancs. La resposta de qui firma aquestes ratlles va ser: "Això seria una bogeria". La sortida massiva de dipòsits d’un banc el pot enfonsar. Que li expliquin al Popular, l’exemple més recent que tenim. I, per molt independentista que se sigui i per molt indignat que s’estigui amb la decisió dels bancs de marxar de Catalunya, enfonsar una entitat financera difícilment serà una bona notícia, ja que com a mínim provocaria la pèrdua de llocs de treball dels catalans que treballen en aquesta entitat. Els dipòsits de fins a 100.000 euros en teoria estan garantits, però encara no s’ha vist cap govern rescatant els dipòsits de cap client.

El pas de les hores permet introduir algun matís a aquella reflexió inicial. Per exemple, tothom sap que les cues que s’han produït aquest divendres al matí han estat conseqüència d’una acció de protesta política i, a diferència del cas del Popular, no responia al temor per la solvència de les entitats financeres. Normalment, el problema de les cues davant d’una sucursal és que escampen ràpidament els dubtes sobre la situació real d’aquell banc determinat. Però no sembla que aquest sigui el cas d’avui: tothom sabia que era una acció política. A aquesta hora ningú dubta de la solvència dels bancs a pesar de les cues que es puguin haver format al matí. El que com a màxim es podia aconseguir era deixar algun caixer o alguna oficina sense bitllets, però les reserves dels bancs són prou grans i, en qualsevol cas, el Banc Central Europeu garanteix la seva liquiditat.

Independentment del fet que la mobilització no hagi estat massiva, l’acció d’aquest matí només podia ser simbòlica perquè, per molt motivats que estiguin políticament, els clients bancaris catalans no tenen molt d’on triar. Cap entitat financera té la seu social a Catalunya hores d’ara, excepte Caixa d’Enginyers. El seu president, Josep Oriol Sala, reconeixia ahir a l’ARA que l’entitat està vivint “un festival” aquests dies. Però siguem honestos: Caixa d’Enginyers no pot assumir tots els clients que tenen la resta de bancs. Per tant, per molt que es retirin diners del banc, en algun moment els diners tornaran a l’entitat en forma de nòmina, pensió, etc.

Ara bé: com sempre, existeix la doble vara de mesurar. És correcte fer política amb armes econòmiques? No pot ser que només es posi al crit al cel quan alguns promouen treure diners del banc i que, alhora, es guardi silenci quan s'aprova un decret per facilitar que les empreses marxin de Catalunya. O davant les temeràries declaracions de ministres com Soraya Sáenz de Santamaría, que divendres va parlar d’una caiguda “dramàtica” de les reserves turístiques malgrat que encara no hi ha dades oficials que puguin avalar aquesta opinió. O davant les amenaces de Luis de Guindos, que ahir va dir que Catalunya es podria quedar sense liquiditat i podria patir més que Grècia.

¿Què és més probable que provoqui un 'corralito', les cues que hem vist aquest matí davant dels bancs o un ministre dient que un territori concret es podria quedar sense liquiditat? Les persones amb poder tenen la capacitat de generar profecies autocomplertes: pel simple fet de mencionar un perill, poden propiciar que aquest es culmini.

Luis Garicano, responsable econòmic de Ciutadans, va qualificar ahir d’“imbècils” els que han promogut la retirada de diners dels caixers. Va sortir algú a dir alguna cosa semblant quan ciutadans de la resta d’Espanya van boicotejar els bancs catalans retirant els seus dipòsits? O és que només s’és imbècil en funció del territori on es prenen les decisions?