Les actuacions adoptades contra l’atur juvenil són lluny d’oferir solucions. Calen actuacions en el sistema educatiu, en la regulació laboral i en aspectes socials que tenen una influència significativa en la situació dels joves.
Dues mesures poden tenir un impacte favorable sense costos significatius. Una és la implantació de la formació professional dual, un model consolidat en països com Alemanya i Àustria i que funciona a Catalunya des del 2012. La seva implantació exigeix la implicació del teixit empresarial. Menys de l’1% de les empreses catalanes participen en aquest model formatiu, amb una infrarepresentació de les microempreses. Què podem fer per augmentar la participació de les empreses? Simplificar els tràmits administratius, impulsar vies de cooperació entre empreses que redueixen els costos associats a la participació en aquest sistema i impulsar la coordinació entre comunitats autònomes per evitar les dificultats que pot suposar l’existència de disset models de FP. Els bons resultats en termes d’inserció laboral dels joves que han seguit FP dual avalen la necessitat de buscar mecanismes per augmentar-ne la implantació. A més, contribuirà a reduir la polarització de l’estructura educativa de la població i pot ser una via efectiva per reduir les taxes d’abandonament escolar i oferir una alternativa atractiva als joves que ni estudien ni treballen.
La segona mesura és la regulació del salari mínim (SMI). Malgrat que no hi ha una evidència concloent respecte als seus efectes en la creació d’ocupació, sí que es constata que pot tenir efectes negatius en l’ocupació dels més joves. El fet és que si el nivell del salari mínim es fixa per garantir que els treballadors adults disposin d’uns ingressos dignes, aquest nivell pot ser massa elevat per facilitar la inserció dels joves, especialment els de menys qualificació. A més, pot tenir un clar efecte desincentivador per continuar en el sistema educatiu i afavorir l’abandonament escolar. Si, contràriament, el nivell de l’SMI s’estableix per afavorir la contractació de la població jove, això pot ser insuficient per als treballadors adults. Per què no es torna a una regulació del salari mínim amb diferents nivells segons l’edat, com la vigent a Espanya fins al 1998? Un increment gradual de l’SMI amb l’edat, com és vigent en altres països de l’entorn, pot facilitar la contractació de la població més jove, amb poca o nul·la experiència laboral. I no es tracta de precaritzar la mà d’obra, sinó de facilitar-li l’entrada al món laboral.