Josep Piqué, el breu

BarcelonaJuan Miguel Villar Mir va anunciar dimarts que deixava la presidència d’OHL. En fer-ho va demanar perdó als accionistes perquè l’exercici no ha sigut gaire brillant i per la pèrdua de valor de l’acció. En la seva marxa, Villar Mir arrossega el fins ara conseller delegat de la companyia, el català Josep Piqué. Piqué havia d’estar a la primera línia executiva d’OHL fins al 2020, però sembla que no ha convençut els accionistes i, especialment, Juan Villar Mir de Fuentes, el nou president de la constructora. Dels set anys que tenia de contracte, Piqué no haurà arribat a complir-ne tres. Villar Mir fill ha preferit substituir-lo per un home de la casa, Tomás García Madrid, que haurà d’implementar -i si cal rectificar- el pla estratègic que ha de millorar els comptes i la cotització d’OHL i retornar-la a l’Íbex-35, el club de les empreses cotizades més importants de l’Estat.

Piqué és un home que sempre s’ha mogut entre la gestió pública i privada -i ara no descarta tornar a l’esfera pública-, malgrat que mai ha passat gaire temps en els càrrecs, ni en una banda ni en l’altra. Els arguments de Villar Mir per deixar el càrrec van ser l’edat, considerar que el seu fill i successor ja està preparat i un críptic “fins i tot la pròxima formació de govern”.

¿Villar Mir té alguna informació? El que queda clar és que el fins ara conseller delegat de la seva constructora, Josep Piqué, ha propugnat de manera oberta un gran pacte d’estat per formar un govern reformista. ¿Piqué vol tornar a l’esfera de la gestió pública? Alguns mitjans de Madrid ja han fet circular el seu nom com una persona que podria participar, o fins i tot liderar, un govern més aviat tecnòcrata que permetés superar la situació d’enquistament que s’ha instal·lat en la política espanyola després de les eleccions del 20-D, que van posar fi al bipartidisme i que han abocat a les eleccions del 26-J.

Malgrat que ha estat en l’empresa privada, en els últims mesos Piqué no s’ha frenat a l’hora de parlar de política. Al contrari. Va dir que l’error que ha portat a les noves eleccions és que el PP i el PSOE no van saber tancar un gran pacte d’estat la mateixa nit de les eleccions generals del desembre. També ha valorat la política catalana -cosa poc habitual entre els executius de grans companyies- amb un to obert tot i el seu pas pel PP. “L’independentisme és legítim en termes polítics”, va indicar, i va admetre que es pot defensar des de les institucions sempre que no trenquin la cohesió social.

Piqué, vilanoví nascut el 1955, va estudiar econòmiques i empresarials a la Universitat de Barcelona. Era un dels alumnes avantatjats de Joan Hortalà, president de la Borsa de Barcelona, que quan militava a ERC va ser conseller d’Indústria. Hortalà es va endur Piqué amb ell com a director general d’Indústria de la Generalitat. Un càrrec breu. Només el va exercir un parell d’anys, entre el 1986 i el 1988.

Una primera experiència política que va ana seguida d’una experiència privada. Piqué va assumir la presidència d’Ercros, la química que arrossegada per Javier de la Rosa va protagonitzar la fins aleshores suspensió de pagaments més gran de l’Estat. Va exercir diversos càrrecs a la companyia i en va ser president entre el 1989 i el 1992. Un període tampoc gaire llarg, però que li va permetre guanyar-se la fama de gestor. Va aconseguir aixecar la suspensió de pagaments amb desinversions -alguna de polèmica, com la d’Ertoil-. Van ser tres anys que li van permetre fer el primer negoci amb el que després seria el seu cap, Juan Miguel Villar Mir. Li va vendre la divisió de fertilitzants d’Ercros.

Un cop va deixar Ercros, Piqué es va situar en un terreny entre la cosa pública i l’empresa privada, quan el 1995 va accedir a la presidència del Cercle d’Economia. La projecció va ser tan bona com curt el període que va exercir el càrrec, perquè el 1996 José María Aznar el va cridar -després del pacte del Majestic- per ser ministre d’Indústria. En dues legislatures va passar per tres ministeris, i després va desembarcar a la política catalana, però per poc temps. També durant menys de tres anys va estar a Mixta África (una immobiliària per la qual també va passar Iñaki Urdangarin), i el 2007 va ser nomenat president de Vueling (el càrrec més llarg que ha exercit), on va estar fins al 2013, quan va saltar a OHL. També va ser conseller d’Airbus entre el 2012 i el 2015.