“Vivim 40 anys més però ens jubilem a la mateixa edat que fa un segle”

MadridÉs un dels experts que la comissió del Pacte de Toledo del Congrés de Diputats ha volgut escoltar-se ara que estan en plena cursa per reformar el sistema de pensions espanyol. José Antonio Herce (la Rioja, 1951) és professor d’economia de la Universitat Complutense de Madrid i soci de la consultora Analistas Financieros Internacionales (AFI). Abans havia sigut director executiu de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA).

Com es paguen les pensions a Espanya?

El sistema espanyol forma part de l’anomenat grup de països continentals, ideat pel canceller prussià Otto von Bismark al segle XIX per als treballadors del sector industrial, aleshores un percentatge de població minoritari. Va ser llavors quan es va establir un sistema que funciona a través de les cotitzacions socials obligatòries dels treballadors i les empreses tal com funciona actualment.

Però d’això fa 130 anys.

Exacte, i ara les cotitzacions són insuficients. Hi ha molts menys treballadors per pensionista i això fa molt difícil pagar les pensions a uns jubilats que hi tenen dret perquè per això han treballat tota la vida. El problema no és l’atur. Fins i tot amb ocupació plena les cotitzacions no serien suficients. El problema és l’esperança de vida. Fa mig segle si una persona arribava als 65 anys vivia uns nou anys més a tot estirar. Ara encara li queden 22 anys per viure. Vivim 40 anys més que fa un segle i ens jubilem a la mateix edat, però la nostra cultura ens impedeix adonar-nos que ens hem d’adaptar a aquesta realitat.

Només queda endarrerir l’edat de jubilació, doncs?

Sí. És lògic i inevitable. El Parlament suec ja debat si fixar l’edat de jubilació entre els 75 i els 80 anys.

Però quines feines es poden fer amb aquestes edats?

Quan a Espanya es va ampliar l’edat de jubilació tothom es va preguntar com pot treballar un miner amb 67 anys, però no és ben bé així perquè per conveni es jubilen per sota dels 60. Tot i això, treballar amb 57 anys a la mina ja és dur. I no només afecta les feines amb desgast físic. Els mestres tampoc poden fer la seva feina igual amb 60 anys. Hem de transformar les prestacions dels treballadors amb feines amb desgast quan tenen 50 anys. Que l’Estat pagui un període laboral de permís per transformar-los i aprofitar la seva experiència.

Més despesa pública?

El que ens gastarem més endavant per pagar aturats i jubilats serà molt més. Els millennials viuran 100 anys i ara que en tenen 20 treballen massa. No els donem temps a reproduir-se, per tant quan s’hagin de jubilar encara hi haurà menys cotitzants. No estic invocant nens per salvar les pensions, però que la natalitat cau és un fet. Hem de crear una societat que entengui què és la conciliació i no només per necessitat demogràfica, sinó perquè la majoria de persones no tenen la descendència que voldrien tenir i això també es tradueix en insatisfacció.

El govern assegura que les pensions s’aguanten si l’economia creix.

Si les pensions són insostenibles amb el creixement actual demà seran igual d’insostenibles. El creixement econòmic no garanteix les pensions. Amb l’endarreriment de l’edat de jubilació als 67 i l’índex de revalorització, que obliga les pensions a créixer com a molt un 0,25%, estan garantides per a les pròximes dues o tres dècades, però hem de tenir clar que no seran tan bones i que cal una solució per després.

I la guardiola?

S’esgotarà el 2017, però no és la fi del món. Qui vulgui escampar la por dient que quan s’acabi la guardiola es deixaran de pagar les pensions menteix i ho sap. El govern espanyol ha sigut fins i tot elegant perquè podria haver creat deute i no haver tocat en absolut la guardiola. No ens haurien trucat de Brussel·les, perquè als comptes de l’Estat el Fons de Reserva es computa com un actiu. Per tant, augmentar deute mantenint els 60.000 milions d’euros que es tenien a la guardiola abans de la crisi hauria sigut comptablement el mateix.

Però a partir d’ara sí que suposa més endeutament i sense coixí.

Sí, però ja ho haurien d’haver fet fa temps. La guardiola probablement no s’hauria d’haver creat com es va fer. Cal buscar una alternativa.

Com ara pagar part de les pensions amb impostos?

Un cop s’hagi esgotat es generarà un petit dèficit que requerirà fer servir recursos pressupostaris, s’ha de fer amb compte i temporalment, perquè hi ha molt poc marge.

I passar les pensions de viudetat i orfenesa als pressupostos?

Ens costen 22.000 milions a l’any. Sigui com sigui, les estàs traient d’un forn per posar-les en un altre que està igual de calent. Necessitarem 22.000 milions més cada any. D’on sortiran? S’ha de replantejar. Respectant al màxim les persones que no tenen cap altra renda, en un futur s’han de deixar de pagar a aquells que ja tenen la seva pròpia jubilació.

Com ha de ser el futur sistema perquè sigui sostenible?

La batalla de la sostenibilitat està tancada, el que cal és garantir que la pensió que es cobrarà és suficient. S’ha de preservar el sistema públic sostenible i de repartiment amb pensions contributives i combinar-lo amb una branca de capitalització, obligatòria, privada o pública. Així, es crearien noves guardioles, però individuals i amb responsabilitat de cadascú, que així sabrà el que cobrarà i el que es fa amb els diners reservats del seu treball.