Jordi Gual: "Comprar petroli i gas a Rússia no és finançar la guerra de Putin"

BarcelonaFa poc més d’un any, Jordi Gual (Lleida, 1957) va tornar a l’Iese i a la seva vocació, "el món del pensament", després de quinze anys "al món de l’acció i l’empresa", explica. Aquests quinze anys els va passar al grup La Caixa, on va acabar de president del banc fins que en va marxar després de la fusió amb Bankia, tot i que segueix ocupant alguns càrrecs en consells vinculats al grup. Ara es mostra molt preocupat per la inflació i creu que els bancs centrals han de ser molt agressius per combatre-la.

A tot arreu la inflació està molt alta, però Espanya és dels països que més alta la té.

— La nostra economia històricament ha estat indexada [moltes coses es revaloritzen en funció de l’IPC]. I podem entrar en una espiral entre preus i salaris amb aquesta indexació: salaris, pensions, contractes de lloguer i de tota mena... El risc és enorme i per a mi és el problema principal. Hem de posar-nos d’acord en com repartim aquesta càrrega.

Pactar qui es menja la inflació: si els salaris o els beneficis empresarials. És el famós pacte de rendes que defensa el Banc d’Espanya.

— S’han de repartir els costos de manera justa.

Com es decideix aquest repartiment?

— La part més difícil és la dels beneficis empresarials, perquè no estan regulats, excepte en algun sector. Ningú diu que sigui fàcil. Però no pensem que subsidiant evitarem la pèrdua de poder adquisitiu... Així només engreixarem el dèficit públic. És comprensible que els polítics vulguin apaivagar l’impacte que pateixen les famílies, però potser s’haurien de centrar en les famílies més desafavorides, no urbi et orbi, que té un cost molt més alt.

Hi ha casos molt evidents: potser no cal rebaixar el preu de la benzina igual a un mileurista que al que té tres Ferraris. Però entre un i altre cas, la gamma de grisos és molt gran.

— Tenim altres polítiques orientades a les persones amb rendes baixes. Per tant, es podrien utilitzar els mateixos índexs de referència per aplicar-los a aquest cas. A Itàlia el senyor Draghi ha orientat els ajuts als més necessitats. I la tradició de concertació social dels alemanys i els holandesos és exquisida. Nosaltres no la tenim. A més, [en la benzina] estàs subsidiant un recurs que en realitat volem que cada cop se’n consumeixi menys. En comptes d’afavorir la transició climàtica la perjudiquem!

I si mirem més enllà, quins altres problemes tenim?

— A mitjà termini el problema és de productivitat. Està absolutament diagnosticat. Porto quasi 40 anys com a economista. Els 20 primers, l’economia catalana i l’espanyola es van reformar contínuament. Veníem del franquisme i vam entrar al mercat comú i l’euro, i tot això va exigir molts canvis institucionals. Però des de llavors no hem fet més canvis. I, en canvi, jo argumento que justament el fet d’estar a l’euro t’exigeix encara més canvis estructurals. Però ens hem adormit.

Des de l’arribada de l’euro veiem que la productivitat de les regions del sud d’Europa ha caigut, en general. ¿Hi ha alguna cosa en el disseny de la moneda única que expliqui aquest problema, o simplement ens hem adormit?

— És complex. Perquè pots tenir l’efecte crisi de l’euro, que va perjudicar el sud, o pot ser que ens hàgim adormit. La zona euro va ser un pas addicional al mercat comú. I el procés de concentració geogràfica de les activitats s’ha accelerat. I la desindustrialització també. La unió financera i monetària provoca un pols de creixement i la desertització d’altres zones. El que li ha passat a una part del sud podria ser això. No ho afirmo, però podria ser. Però sí que puc afirmar que el ritme de canvi institucional s’ha aturat. Hi ha coses que estan igual que fa vint anys! Per exemple, el mercat laboral.

Però s’han fet canvis: el del 2012 o el de l’última reforma laboral, de tot just aquest any.

— La reforma del 2012 alguna cosa va tocar en els costos d’acomiadament. I la recent elimina el contracte d’obra i servei, essencialment. Això són canvis marginals! Crec que això no modificarà l’atur estructural que tenim. Però no és només el mercat laboral. Justícia, administració, pensions, fiscalitat autonòmica, la disfunció de les autonomies, que tenen responsabilitats de despesa i no d’ingressos… Simplement, no ens posem d’acord en com fer un pas endavant per reformar-ho. Hi ha massa agents que defensen l’statu quo.

¿És dels que creu que Catalunya està en decadència?

— Potser sí que no hem perdut PIB per càpita en nombres absoluts, però hem perdut posicions amb les regions europees similars de referència en els últims vint anys. Hi ha diverses històries que pots dir per explicar això. Cada partit pot trobar la que més li agradi. No em mullo, aquí. La qüestió de la capitalitat i el sistema de finançament autonòmic està massa polititzada… i és molt difícil mesurar-ho. Però s’ha de recordar el que deia fa un moment: amb l’euro s’accentua la tendència a l’aglomeració de les activitats econòmiques [en alguns territoris].

I per què passa això?

— Crec que eliminar el tipus de canvi és un salt quàntic en la llibertat de comerç i la seguretat jurídica. A Espanya, amb la pesseta, ja hi havia una aglomeració d’activitats molt forta: Barcelona, Madrid, el País Basc i poques coses més… Ara el mercat s’ha ampliat. I aquestes tendències s’han accelerat encara més per les noves tecnologies i la caiguda dels costos del transport i la comunicació. Per això l’entrada a l’euro t’exigeix encara molt més per ser competitiu.

Tornant a la inflació. Què ha de fer ara el BCE? Hi ha veus que demanen pujades de tipus ja al juny.

— Hi estic d’acord.

Als EUA i al Regne Unit ja han apujat tipus i l’economia ha caigut tot seguit. ¿Hi ha el risc que, segons com es faci, una pujada de tipus a Europa provoqui una recessió?

— La feina dels bancs centrals és molt difícil. L’economia és un organisme viu que reacciona, i l’entenem fins a cert punt. Però des dels 90 els bancs centrals, i sobretot el dels EUA, han tingut un comportament sobretot orientat a rescatar les borses quan cauen. Després d’anys de polítiques no convencionals [com la compra de deute] va arribar el covid i els problemes d’aprovisionament i la guerra d’Ucraïna. Ara tots els diners que han ficat al sistema durant anys pressionen els preus. Tothom [les empreses] està passant els augments de preus aigües avall, i s’està incorporant en els contractes. El geni de la inflació ha sortit de la llàntia, i tornar-lo a ficar dins… només hi ha una manera: apujar tipus.

Però una cosa són els EUA i una altra l’eurozona, que està més feble. Fins on ha d’arribar l’actuació del BCE?

— Si no apuges els tipus, l’euro es deprecia, com ja ha passat. I, per tant, les importacions que has de fer d’energia i primeres matèries són més cares.

La CE i el G-7 ja estan parlant de deixar de comprar petroli i gas rus per la invasió d’Ucraïna. ¿Això faria pujar la inflació encara més?

— Comprar petroli i gas a Rússia no és finançar la guerra de Putin. Si ho fem és perquè el necessitem. I la contraprestació és un producte que ens és imprescindible. Una altra cosa és que ens proposem durant un any, dos anys o cinc anys buscar fonts d’aprovisionament alternatives per substituir el gas rus. Però dir que estem finançant la guerra és un abús de la terminologia. 

Però hi ha una contradicció. Això ja no és economia, és política: intentem ajudar tant com podem Ucraïna, amb armes o diners, i alhora comprem tant de petroli i gas a Rússia…

— No hi ha contradicció. Si nosaltres talléssim les importacions de petroli i gas demà, li faríem un mal al senyor Putin i a nosaltres mateixos. És com utilitzar la bomba nuclear econòmica.

Fins a quin punt podràs fer-li mal si segueixes comprant-n'hi tant?

— Ja li estem fent mal, amb [el bloqueig a] l’accés al sistema Swift… De fet, Rússia necessita accedir a tecnologia per operar els seus camps de petroli, i això ja no ho té. És una operació quirúrgica. Em sembla d’aparador dir això de "No hem de comprar". Hem de ser intel·ligents, en aquesta guerra. Jo crec que ha de ser una estratègia ben pensada i executada i no deixar-se portar per la visceralitat. La meva pregunta és: què passaria si ara féssim un bloqueig total i la benzina augmentés un 20% o un 50% més? Què diria la gent? És molt fàcil dir que vols el bloqueig, però quan després ho veus a la teva factura...

Acabem parlant del seu vessant personal. Quina valoració fa del seu pas pel món de l’empresa?

— Molt content i agraït de l’oportunitat que em va donar la fundació bancària La Caixa, i Isidre Fainé, que em va fitxar el 2005. Vaig fer d’economista en cap, de cap de planificació estratègica de tot el grup, president… és una oportunitat que no hauria somiat mai.

¿El moment més difícil va ser el 2017 amb el conflicte polític?

— Home… una situació de bank run, de corrida bancaria… no sé com es diria això…

Fuga de dipòsits.

— Bank run, a mi m’agrada l’expressió americana. Si tu estàs en un banc no hi ha res pitjor que un bank run. Però bé, de tot se n'aprèn, en aquesta vida. Com millor és la cultura corporativa de l’empresa, més fàcilment es resolen les situacions de crisi a les empreses. És més fàcil la comunicació i, gairebé sense parlar, estar d’acord en el que s’ha de fer. Deixem-ho aquí.