Joan Tugores Ques: “Em temo que estem més a prop de fer una sortida en fals de la crisi”

PalmaJoan Tugores Ques (Palma, 1953) és catedràtic de fonaments de l’anàlisi econòmica a la Universitat de Barcelona. En el llibre I després de la crisi, què? (Lleonard Muntaner) fa un balanç crític del món que està generant “el binomi globalització-crisi”.

¿El que serem com a societat a mitjà termini depèn de com sortim ara de la crisi?

En el llibre comparo la sortida en fals de la crisi de la I Guerra Mundial, amb uns anys 20 i 30 desastrosos, i la sortida de la crisi, amb les lliçons ja apreses, després de la II Guerra Mundial, quan als EUA es van generar unes normatives bancàries que van donar estabilitat durant dècades i a Europa es va impulsar l’estat del benestar. Em temo que ara estem més a prop de fer una sortida en fals.

En tot cas, no sortirem de la crisi igual com érem abans d’entrar-hi.

Hauran canviat coses que no haurien d’haver canviat i altres que haurien d’haver canviat continuaran igual. S’havia assolit la complementarietat entre progrés econòmic, democràcia política i benestar, i ara n’hi ha que diuen que aquesta complementarietat ja no és compatible, que la democràcia no és útil i que per a l’eficiència econòmica és millor una autocràcia, com la que hi ha en certs països emergents. És un discurs propagat per certes elits que sempre han acceptat a contracor el que Ortega y Gasset va anomenar la rebel·lió de les masses.

Quines coses haurien de ser diferents i continuen igual?

En plena crisi es deia que calia canviar el model productiu, però ara que s’està parlant d’una mínima recuperació veiem que tornem al model productiu i als motors de creixement anteriors a la crisi.

Vostè urgeix a trobar “uns equilibris raonables entre la necessitat d’eficiència i la preocupació pels temes d’equitat o de cohesió social”.

Al segle XIX, durant les primeres onades del capitalisme industrial, la qüestió de la cohesió social no va tenir importància. Al llarg del segle XX va agafar cada cop més volada i, a Europa, amb la creació de l’estat del benestar, es va trobar un equilibri entre l’eficiència i la competitivitat, d’una banda, i la cohesió social, de l’altra. A finals del segle XX, amb la globalització, va tornar a agafar força l’argument que si aspirem a ser competitius no podem tenir els salaris que hem tingut fins ara, i que si volem fer sostenibles els comptes públics cal revisar a la baixa l’estat del benestar. L’equilibri entre progrés, democràcia i benestar s’ha trencat, primer sota la coartada de la globalització i, ara, de la crisi. Competitivitat econòmica i cohesió social poden ser complementàries, però ara estem segrestats per un discurs que les contraposa.

Adverteix que “tornem a pautes de concentració de rendes i de desigualtats pròpies de finals del XIX”, però aclareix que tot s’arreglaria si els grans capitals tributessin el que els pertoca.

Estem tornant a la idea medieval segons la qual la noblesa no ha de tributar, que els impostos són cosa del poble. A mesura que les elits econòmiques han assolit més influència, han imposat els seus interessos, i això ha causat desigualtats cada cop més grans en la distribució de la renda. Una certa desigualtat és inevitable, però la cobdícia d’algunes elits està destruint la cohesió social. I, a més, porta a la ineficiència: el motor de consum, a Occident, són les classes mitjanes, i estan perdent pistonada.

¿Com més desigualtat de la renda, menys classes mitjanes, menys mobilitat social i menys democràcia?

Un organisme com l’OCDE, que d’antisistema no en té res, diu que sí. És prematur treure conclusions en forma de lleis històriques, però si anem massa lluny per aquesta via podem esdevenir una societat estancada, sotmesa a dictats autoritaris, socialment descohesionada i menys democràtica.

Què vol dir que els països europeus han acabat “separats per una moneda comuna”?

La integració europea va començar amb la idea d’unir els europeus. L’euro va ser un intent de crear un element d’identitat compartida. Portar dins les butxaques la mateixa moneda, un símbol tan quotidià, havia de catalitzar un sentiment d’identitat compartida. Però en comptes de generar més cohesió, integració i sentit de pertinença a uns mateixos espai i valors, la moneda única sembla haver generat més recels i friccions: entre nord i sud, entre els països “picarescos” i els “austericides”...

Què ha fallat?

Una moneda comuna requereix una federalització política, una transferència de les competències fiscals a l’àmbit supranacional i també una certa unitat bancària. Però és difícil avançar en termes de federalització del deute i de supranacionalització de la fiscalitat.

¿És difícil per l’egoisme dels estats, sobretot?

Per l’egoisme dels estats i per certs lobis poderosos que utilitzen l’egoisme dels estats per impedir la posada en marxa de mecanismes de control de les dinàmiques financeres globals. Des del punt de vista intern dels estats, la gran pugna va ser com fer conviure els mercats amb uns contrapesos sociopolítics: així van sorgir les regulacions laborals, les normatives fiscals i financeres… El problema és que ara els mercats han esdevingut globals, però els contrapesos sociopolítics no.