Joan Canadell : “Estudiem denunciar qui hagi traslladat la seu social irregularment”

BarcelonaJoan Canadell ens rep al seu despatx el dia en què fa exactament mig any que va ser nomenat president de la Cambra de Barcelona. Des de llavors, assegura, s’ha apaivagat la inquietud de determinats àmbits per la victòria independentista a la Cambra.

S’ha endut alguna sorpresa?

Les expectatives que teníem eren que seria molt complicat, però la veritat és que ha sigut força fàcil... Tret del començament, que hi havia una certa preocupació per qui érem. Però crec que hem donat la imatge que som gent seriosa i amb projectes.

Fa la impressió que està molt feliç, en el càrrec.

Sí. Em va com anell al dit. Estic molt content, perquè soc un home d’empresa i un home de país i aquí les dues coses es troben.

Com ha trobat la Cambra?

Bé, hem trobat un equip molt professional que desconeixíem. No hem fet canvis, cosa que vol dir que estem còmodes. El pressupost l’hem tancat bé, amb més superàvit del previst, i hi ha una situació de tresoreria còmoda.

Però el problema financer potser arriba en el pròxim mandat, quan les famoses “14 cadires de plata” controlades per grans empreses potser no vulguin pagar la festa.

Les 14 cadires de plata aporten un milió d’euros d’un pressupost de 20 o 21 milions. No és una part gaire important. A més, d’aquí quatre anys ja veurem què passarà. Veurem com queda regulat en la nova llei, però nosaltres treballarem perquè aquestes cadires de plata no calguin. Una solució podria ser fer com amb la catorzena empresa [que no va voler pagar i ha sigut substituïda]: ara la cadira l’ocupa un gremi en lloc d’una empresa. Jo això ho veig bé. No ens agrada tenir 14 empreses, però un model cap a 14 sectors sí que ens sembla bé.

Com l’han rebut les empreses d’aquestes 14 cadires de plata?

Una de les primeres coses que vam fixar-nos com a objectiu va ser calmar els ànims abans de Nadal. I jo crec que ho vam aconseguir en dos mesos. Potser es pensen que representem una cosa molt oposada, els hem de demostrar que no som tan oposats. Nosaltres no veníem aquí a trencar res, sinó a desenvolupar el màxim potencial de l’economia catalana. Llavors em vaig reunir amb les 14 empreses les primeres setmanes...

Cap xoc, en aquestes reunions?

No, no. Una va ser una mica més tensa que les altres, però no diré quina. I en tot cas, ens hem tornat a veure, i és una empresa que col·labora.

L’oposició més explícita ve d’un grup teòricament més pròxim, que era el que lideraven Enric Crous i José María Torres. Torres ha fet una roda de premsa en què l’ha criticat.

Amb això sí que som molt crítics. Que hi hagi oposició ens sembla fantàstic: és sa. El que no entenem és que el senyor Torres, que està al ple perquè ve per Pimec, i no per haver guanyat la cadira, faci d’oposició. ¿Vol dir que Pimec fa oposició? Home, Pimec està al ple, igual que Foment, per col·laborar, però no per fer oposició. El senyor Torres no ho ha entès i el senyor Josep González [president de Pimec] no li ha fet entendre. El president González em diu: “Això ho fa ell a títol personal”. I jo li dic: “No, no, a títol personal no ho pot fer”. Sincerament, no ho entenc.

¿Potser s’està posicionant per les eleccions que se celebraran d’aquí tres anys i mig?

¿Voleu dir que està fent servir una cadira que li dona Pimec per fer campanya electoral? Home, això seria molt lleig.

Hi ha moltes empreses que van traslladar la seu social fora de Catalunya però que a fora realment no hi tenen res que ho justifiqui. Fins i tot podrien estar cometent un frau de llei. S’ho han mirat?

N’hem parlat i no descartem que acabem fent alguna cosa.

I per quina via seria?

Denunciar l’incompliment de la llei als tribunals. No pots tenir la seu en un lloc si no hi tens un mínim d’estructura, i això està passant. Hi hem pensat, però de moment no ho hem fet. No descarto res, però també estem pendents de veure què fan algunes empreses, perquè sabem que n’hi ha que es plantegen tornar.

Vostè ha sigut desacomplexat a l’hora de dir que la Cambra ha de servir per al Procés. ¿Això vol dir que si hi ha un estudi que no referma la seva posició política, potser no el fan?

No. Si l’estudi és d’interès per a l’empresariat català, l’hauríem de fer. De moment n’hem fet dos. Un sobre la inversió estrangera, perquè s’havia instal·lat la mentida que les empreses de fora no invertien aquí, i és al revés: seguim estant com sempre i, a més, en tot cas una mica millor. I un segon sobre infraestructures, perquè a l’empresariat ens interessa moltíssim que això es resolgui d’una vegada. Ara l’excusa és el Procés, però la primera manifestació per les infraestructures va ser el 2007, en l’època de Montilla. El problema no és el Procés. Molts ens hem fet independentistes per temes com el de les infraestructures. De fet, l’empresariat a Catalunya s’ha fet indepe molt majoritàriament. És probable que rondem el 60%-65%.

Defensa que una Catalunya independent és el millor perquè l’economia vagi bé. A llarg termini no es qüestiona gaire la viabilitat d’un estat català. El gran problema és la transició. Ho veu així?

Ja veurem què passa, a la transició. Però de què depèn? De si és una transició tranquil·la o agressiva. I de què depèn que sigui tranquil·la o agressiva? De si hi ha acord o no. ¿Qui no té interès perquè no hi hagi un acord? No ho sé, però la part catalana sempre ha tingut interès perquè n’hi hagi.

Sigui com sigui, ¿si no hi ha acord Catalunya ha de seguir apostant per la independència encara que sigui per la via unilateral?

Això ja no ho dic.

Bé, era la pregunta.

El que dic és que estic convençut que és millor ser un estat independent que no pas no ser-ho. Si es produeix, pot ser de dues maneres: amb acord o sense acord. Jo no dic que sense acord sigui la via unilateral. Pot ser una altra. Però no vull parlar de detalls polítics perquè, a més, no em toca a mi.

Des del punt de vista empresarial, ¿li preocuparia que fos unilateral?

No és la millor manera. Ara, si algú té consciència que a vegades s’ha d’invertir per poder recuperar-ho a mitjà termini, aquest és l’empresari. Els empresaris compren una màquina, i ho fan amb patrimoni perquè saben que al cap d’un temps ho recuperaran i amb més rendibilitat. Per tant, tampoc ens hauria d’espantar, que diguéssim: ho passarem malament un any, però després la cosa anirà millor. Tampoc ha de ser un drama.

Des del principi va dir que voldria fer una consulta entre l’empresariat sobre la sobirania fiscal, és a dir, sobre la possibilitat de deixar de pagar impostos a l’Estat i pagar-los a la Generalitat. ¿Té idea de quan ho plantejaran?

Fins que no tinguem les condicions per fer-ho, no. Una d’aquestes condicions és que el sistema de consultes estigui molt més rodat. Ara tenim poca participació i al gener llançarem una campanya per animar-la. Sense un mínim de participació no ho farem. La segona condició és que si fem aquesta consulta i després amb els resultats no podem fer res perquè no hi ha voluntat, doncs no sé si ho hem de fer. Per tant, hem de veure que hi hagi també un clima en el qual tingui sentit fer-la, i ara com ara diria que, encara, tal com està tot, que tot és molt provisional... Però d’això no ens n’oblidem.

Acaben de crear un nou consell d’experts per assessorar el servei d’estudis. Per què ho han fet?

És una iniciativa del mateix servei d’estudis. Ens ho van plantejar i ens va semblar positiu. Està molt bé, i tenir allà deu savis ens ajuda a ser més autoexigents, perquè quan els planteges coses fan preguntes, i això també t’obre els ulls.

Vist des de fora pot semblar que s’hagi creat un cert blindatge del servei d’estudis respecte a les posicions polítiques que tingui la institució.

Això realment ens ha de servir per ajudar-nos perquè els estudis siguin més complets. Jo crec que això encara dona més prestigi al departament, que en té molt.

Com a periodistes resulta molt frustrant comprovar que les opinions econòmiques dels experts i d’institucions coincideixen exactament amb les posicions ideològiques que ja tenen prèviament. ¿Tem que això els pugui passar a vostès?

Jo puc assegurar que nosaltres encarreguem els estudis però els resultats els dona el servei d’estudis. Per tant, si el resultat hagués donat una altra cosa, hauríem publicat aquesta altra cosa.

Vostè és clarament independentista, però ¿pot ser que a les protestes de la sentència s’espantés una mica per les repercussions que podrien tenir en l’economia catalana?

Espantar no, eh? El nostre missatge va ser: és lògic que en una situació tan excepcional com l’actual la societat s’organitzi i faci el que decideixi. A partir d’aquí, hem d’anar amb compte, perquè si es fa una cosa que afecta l’economia, o és pel que dèiem abans, que és una inversió de futur i per tant afecta l’economia però a la llarga hi ajudarà, o, si no, no siguem tontos, perquè ens tirem pedres a la pròpia teulada. Si jo aturo l’economia però després no faig res més i al cap d’uns dies no ha servit de res...

Però l’observació que va fer vostè en aquell moment va ser: compte, no ens fem gaire mal a nosaltres mateixos.

Sí, sí. Espanya aguanta molt més que Catalunya: només som el 20% del seu PIB. No és que m’espantés, va ser alertar que vigiléssim el que fèiem. Un cop més es va demostrar que la societat va ser prou intel·ligent. I sempre dic: compte, a escala global no ens preocupa l’impacte que pugui tenir en l’economia, excepte per als pobres que tenien el problema al costat del seu comerç durant dies sencers. Aquí sí que hem de ser sensibles i defensar-los també a ells. Perquè ¿quina culpa en tenen de tenir l’establiment al costat de la plaça Universitat, per exemple?

Ara porta mig any exacte de president i, per tant, li queda un any i mig, perquè els dos anys següents la presidenta serà Mònica Roca. ¿No té la sensació que se li farà curt?

No. Canviaré la intensitat de la representació per la de l’acció. Jo aquí estic pràcticament tot el dia representant la Cambra, però no puc fer gaires coses perquè no tinc temps. A mi el que m’agrada és l’acció. Els segons dos anys me’ls passaré fent coses, o sigui que prepareu-vos.

¿Vostè seguirà de president del Consell de Cambres però desapareixerà de la primera línia pública?

De la institucional, excepte en la part que em toqui del Consell de Cambres, però allà la part de representació és molt més petita que a la Cambra de Barcelona.

Hi ha molta gent que dona per descomptat que vostè, algun dia més o menys pròxim, farà el salt a la política.

A mi m’agrada l’acció. Jo soc un home d’acció. Jo a la política en un càrrec d’acció, per què no? Elque no vull és un càrrec de representació.

¿Un conseller representa o fa acció?

Potser fa les dues coses.

¿I un president de la Generalitat?

Representa massa. Jo m’estimo molt el meu país, m’estimo molt el món de l’empresa perquè m’entusiasma i, per tant, per a tot el que sigui això estic disponible per ajudar en el que pugui. Però la Cambra també pot donar molt de si.

Per tant, no descarta fer aquest salt.

No l’he descartat mai, però sempre he pensat que fer política dins l’estat espanyol no és cosa meva.

N’hi ha que diuen que li agradarà - ara no perquè presideix la Cambra - fer el canvi a la política una vegada s’hagi aclarit una mica el panorama.

Sí, probablement.