La inversió pública, a l'abisme respecte al 2008

BarcelonaLa inversió pública porta anys molt per sota dels nivells d'abans de la crisi financera iniciada el 2008. Després d'anys de fortes pujades que es van produir a partir del 2000, la inversió va tocar fons durant els anys més durs de la crisi financera, i posteriorment s'ha recuperat lleugerament però continua més a prop dels nivells dels anys 90 que no pas dels de fa una dècada.

Si s'observa el gràfic adjunt, es pot comprovar com el 2016 la inversió de la Generalitat va arribar a mínims, amb únicament 97 euros per habitant executats com a inversió. Després d'anys de creixement durant els exercicis previs a l'esclat de la crisi el 2008, el màxim es va registrar justament aquell any, amb 653 euros per persona. És a dir, en només vuit anys la inversió del govern català es va desplomar més d'un 85%. Els anys posteriors les xifres s'han anat recuperant, però a un ritme molt lent: l'últim any del qual es disposen dades, el 2021, la inversió per càpita va ser de 159 euros, 42 euros més que el 2020 però encara molt lluny dels nivells de principis de la dècada dels 2000.

Aquesta situació, però, no és una anomalia catalana. Les inversions de l'Estat han seguit un camí gairebé calcat al de la Generalitat, tant pel que fa a les inversions a Catalunya com en el conjunt d'Espanya. El govern espanyol no va publicar dades de tota la inversió executada fins al 2015, però sí que ha donat a conèixer les dades detallades pel grup Foment, que inclou el ministeri de Foment i totes les empreses públiques a través de les quals l'Estat canalitza la inversió en infraestructures, com ara Adif (ferrocarril), Seitsa (carreteres), Puertos del Estado i altres companyies més petites.

La inversió pública són els diners que les administracions dediquen a crear recursos que donen un rendiment econòmic i que es poden fer servir al llarg del temps. Per exemple, la inversió és tot allò que es destina a construir obra pública –per exemple, carreteres, edificis, o vies de tren–, a adquirir maquinària –vehicles, tecnologia per a hospitals–, mobiliari –per a despatxos o escoles– i fins i tot a la recerca, que genera noves patents.

La inversió, doncs, es diferencia de la despesa corrent perquè serveix per incrementar la quantitat d'actius que té una administració, mentre que la despesa corrent serveix per finançar el funcionament del dia a dia. Per diferenciar-ho: quan la Generalitat construeix una escola, el que es gasta en les obres i en els mobles és inversió. En canvi, els sous dels mestres i les compres de material per a les classes –paper, llapis, llibres– són despeses, perquè són elements que es gasten en l'activitat quotidiana.

La inversió pública té un paper fonamental per al progrés econòmic, ja que les administracions són les encarregades de finançar la construcció de les infraestructures, l'educació i la sanitat d'un país. Per tant, una inversió baixa –o una inversió mal feta– acostuma a ser perjudicial a llarg termini, perquè l'economia no té les bases per avançar: les infraestructures poden quedar obsoletes, la població pot estar mancada de formació o els problemes de salut dels ciutadans poden anar a més.

Finançament a deute

"Els anys anteriors a la crisi van ser de bonança", indica Albert Carreras, catedràtic d'economia a la UPF i secretari d'Economia, primer, i secretari general del departament d'Economia de la Generalitat, posteriorment, entre el 2011 i 2016, justament alguns dels anys en què més es va reduir la inversió. Carreras apunta que durant els 90 i els 2000, es va finançar una gran part de l'obra pública amb el que s'anomena finançament estructurat. Aquest mecanisme permetia a les administracions pagar a terminis, ja que el finançament inicial d'obres públiques es feia a través de consorcis público-privats amb grans bancs o grans constructores.

Gràcies a aquest sistema, les obres es podien executar quan tocaven però es pagaven més tard. És a dir, a deute. Això va fer que molts governs amaguessin part del dèficit que contreien, ja que feien inversions que no havien d'abonar fins anys més endavant. Les xifres d'inversió liquidada són molt altes, però, diu, en realitat no estaven pagades

Segons Carreras, a principis dels anys 2000 hi va haver una "borratxera" d'inversions gràcies al finançament estructurat, la qual cosa, a més, "no va ser només un problema català ni espanyol", sinó que va afectar tot Europa. El cas més paradigmàtic és el de Grècia, un país que va finançar grans projectes d'obra pública mentre s'anava endeutant, però amb la cobertura d'alguns grans bancs nord-americans, com Morgan Stanley. Un cop va esclatar la crisi i va derivar en la crisi de deute a la zona euro, els governs van tallar les inversions d'arrel, tot i que tècnicament van haver de seguir pagant les que ja s'havien començat.

Carreras creu que en el cas espanyol es van fer males inversions, ja que es van construir infraestructures innecessàries, com ara grans aeroports que han acabat buits o una xarxa d'alta velocitat infrautilitzada, o que van ser mal planificades, com per exemple la L9 del metro de Barcelona. A més, la crisi i les retallades pressupostàries imposades pels governs i la UE van deixar obres a mitges. "Molta inversió ara és inútil perquè han passat deu anys", comenta Carreras.

A més, l'exsecretari indica que les polítiques europees d'austeritat tampoc van permetre aprofitar les inversions per sortir de la crisi. A Grècia, per exemple, tot i la mala gestió política i els enganys comptables, durant els anys anteriors a la crisi "es va fer un desplegament d'obra pública" que va servir per modernitzar l'economia, però les polítiques de la Comissió van agreujar la crisi. "Si un cop fas això empobreixes de sobte el país, la inversió no serveix", comenta. "Els van escanyar abans d'hora", conclou.