La inversió de Foment a Catalunya, a nivells de l’any 2000

Barcelona“Les infraestructures de transport, tant de mercaderies com de persones, són bàsiques per a l’economia”. Així s’expressava dijous el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls. A més, demanava que del consell de ministres que se celebrarà divendres a la capital catalana -a la Casa Llotja de Mar, seu de la Cambra- en surti algun anunci en aquest sentit, especialment relacionat amb les xarxes ferroviàries o l’estació de La Sagrera.

Una demanda lògica, perquè el ministeri de Foment és el principal braç inversor de l’Estat, ja que concentra gairebé el 85% de totes les inversions del govern espanyol al territori a través del que es denomina grup Foment, que inclou el ministeri i organismes que en depenen, com els ports, els aeroports, els ferrocarrils i les carreteres. La inversió d’aquest grup Foment a Catalunya, segons dades de la liquidació del mateix ministeri, està als nivells de l’any 2000. El 2016, l’últim liquidat, Foment i els ens que en depenen van invertir a Catalunya gairebé 620 milions d’euros, una xifra lleugerament superior als 572 milions de l’any 2000, però molt per sota dels 1.065 milions del 2001. Els millors anys, el 2008 i el 2009, a l’inici de la crisi, la inversió de Foment a Catalunya va ser quatre vegades superior a la del 2016.

És cert que el 2016 hi va haver una lleugera millora sobre els anys precedents en xifres absolutes d’inversió, però si és té en compte la relació entre els diners que destina el ministeri de Foment a Catalunya i el PIB català, la inversió és en uns mínims històrics. El 2016 Foment va destinar a Catalunya l’equivalent al 0,29% de la riquesa generada al Principat. Des del 1991 només hi ha dos anys encara més baixos, el 2015, amb el 0,23%, i el 2014, amb el 0,25%.

De fet, dades com aquestes són les que van impulsar la famosa disposició addicional tercera de l’Estatut perquè la inversió de l’Estat fos proporcional a l’aportació de Catalunya al PIB espanyol. Una situació que no s’ha produït mai, segons les dades de Foment.

Catalunya aporta aproximadament el 19% del PIB espanyol i té el 16% de la població de l’Estat. D’acord amb les dades publicades pel grup Foment, que recullen la inversió de l’Estat en infraestructures entre el 1986 i el 2016, la proporció d’inversió estatal territorialitzada a Catalunya té el seu màxim en el 17,3% del 2009, i només va superar el 16% els anys 2006 i 2008.

Aquesta falta d’inversió es nota especialment en carreteres, on la inversió relativa de l’Estat a Catalunya s’ha situat per sota del 10% en 19 dels 31 exercicis dels quals hi ha dades.

Inestabilitat inversora

El president de la Cambra de Contractistes d’Obres de Catalunya, Joaquim Llansó, ha indicat diverses vegades que la inversió en infraestructures (de totes les administracions juntes) hauria de situar-se, com a la majoria de països del nostre entorn, al voltant del 2,2% del PIB, és a dir, uns 4.500 milions d’euros, i mantenir-se en el temps. Cristian Bardají, director d’estudis d’infraestructures de la Cambra de Comerç, no s’atreveix a donar un percentatge, però sí que creu que la inversió hauria de ser més estable en el temps i no mostrar els pics que es veuen en el gràfic.

Fins i tot el mateix ministeri de Foment creu que la inversió hauria de ser més constant i sostinguda en el temps. El secretari d’estat per a Infraestructures, Transport i Habitatge del ministeri de Foment, Pedro Saura, en una recent intervenció a Barcelona, reconeixia el problema. La inversió pública ha de ser estable i previsible, es llegia en la seva presentació. Amb dades de tota la inversió a l’Estat, destacava que s’havia passat del 5,1% del PIB el 2010 a només un 1,9% el 2016. Una caiguda massa en picat, creu Cristian Bardají.

Per a Saura, la inversió pública ha de transcendir els cicles econòmics i les legislatures. Al contrari, hauria d’ajudar a suavitzar el cicle i donar certesa als diferents agents econòmics. En la seva opinió, en el passat més immediat -el dels governs de Mariano Rajoy- la inversió pública ha sigut massa procíclica, amb ajustaments en l’època de crisi, és a dir, amb retallades massa pronunciades.