Economia30/11/2020

Una intervencionista al capdavant del Tresor dels EUA

Janet Yellen té una trajectòria marcada per la defensa de la regulació pública

Leandre Ibar Penaba
i Leandre Ibar Penaba

BarcelonaEl possible nomenament de l’expresidenta de la Reserva Federal -el banc central nord-americà- Janet Yellen com a nova secretària del Tresor dels Estats Units obre la porta a un canvi de paradigma en la política econòmica a la primera economia del món.

Inscriu-te a la newsletter Primer set per al SabadellInformació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

El canvi probablement no serà sobtat ni extraordinari, però sí molt significatiu: la tria de Yellen pel president electe, Joe Biden, és indicativa, com a mínim, d’un gir respecte a les polítiques de caire neoliberal de les últimes dècades. De fet, el nom de Yellen per a la secretaria del Tresor -equivalent al ministeri d’Economia- ha sigut ben rebut per l’ala esquerra del Partit Demòcrata, que veu en la seva trajectòria un aval per aprovar-ne el nomenament.

Cargando
No hay anuncios

L’economista, de 74 anys, haurà de substituir al capdavant del Tresor el republicà Steven Mnuchin, amb qui no pot tenir res en comú més enllà del fet que tots dos van néixer en una família jueva de Nova York. Mnuchin va fer carrera al sector financer i va arribar a ser vicepresident del totpoderós banc d’inversió Goldman Sachs. Yellen, en canvi, és una acadèmica que va passar gran part de la seva vida professional com a professora de macroeconomia a la Universitat de Califòrnia a Berkeley -referent de les esquerres nord-americanes- abans de fer el salt a la política el 1997, quan va ser cap del consell d’assessors econòmics de l’aleshores president Bill Clinton.

D’allà, Yellen va passar a presidenta de la Reserva Federal de San Francisco, una de les dotze branques de la Reserva Federal, el 2004. El 2010 va ser la vicepresidenta de la mateixa Reserva Federal, que va presidir del 2014 al 2018.

Cargando
No hay anuncios

Yellen, doncs, es va posar al comandament de la Fed -va ser la primera dona a fer-ho- en un moment en què l’economia del país ja estava en plena recuperació, la qual cosa la va portar a aprovar diverses pujades dels tipus d’interès, que eren del 0,25% quan va entrar, fins a l’1,5%. Aquests increments contrasten amb la política d’aquells anys a la zona euro, on el Banc Central Europeu els va mantenir al 0%.

Les pujades li han donat certa mala fama entre els sectors més progressistes, que creien que era massa aviat per augmentar els tipus. No obstant, en comparació amb Europa, la situació dels EUA era molt millor. “El creixement ja havia començat als Estats Units. A Europa encara l’estem esperant”, diu Xavier Freixas, catedràtic d’economia financera de la UPF.

Cargando
No hay anuncios

Defensa del paper de l’estat

De fet, el consens entre els economistes és que Yellen és el que s’anomena un colom, és a dir, favorable a una política monetària que fomenti la creació d’ocupació sense preocupar-se tant de la inflació.

Cargando
No hay anuncios

A més, va demostrar una voluntat intervencionista molt allunyada dels postulats del seu predecessor, Ben Bernanke, i, sobretot, d’Alan Greenspan, president de la Fed entre 1987 i 2006 i un dels grans exponents del neoliberalisme nord-americà. “Greenspan i Bernanke eren de l’opinió que no es poden detectar les bombolles i que el màxim que pot fer un banc central és passar el drap després”, explica Freixas.

En canvi, Yellen creu que “és responsabilitat de la Fed que els preus dels actius no pugin i explotin”, afegeix, com va passar el 2008, quan les bombolles financera i de l’habitatge van ser “a l’origen de la crisi”. “Greenspan creia que el mercat funciona i punt. Ella té una posició diferent, és més oberta”, apunta Freixas.

Cargando
No hay anuncios

Sobre la regulació financera, Yellen va defensar la llei Dodd-Frank, que incrementa el control públic sobre el sector bancari nord-americà. A més, com a acadèmica, es pot considerar clarament de l’escola keynesiana, és a dir, favorable a un rol potent de l’estat en l’economia i com a redistribuidor de la riquesa.

Alguns dels seus articles de caire keynesià els va signar amb el seu marit, el també economista George Akerlof, guanyador del Nobel d’economia el 2001.