Els tipus d’interès mínims forcen les fusions bancàries

BarcelonaLa pandèmia ha accelerat les transformacions a la banca. L’anunci de possible fusió entre el Sabadell i el BBVA s’afegeix a altres canvis en el sector financer espanyol, que arrossega problemes des de l’anterior crisi.

De moment, l’operació empresarial més important a Espanya aquest 2020 és la fusió entre CaixaBank, tercera entitat de l’Estat i primera a Catalunya, i Bankia, el banc propietat en un 61% de l’Estat.

“No tenen cap més remei”, explica Xavier Puig, professor de finances a la UPF i conseller de la gestora de fons Gesiuris, sobre les fusions anunciades per les entitats els últims mesos. “La banca ho té molt difícil per guanyar diners”, afegeix.

El negoci principal d’un banc és vendre diners, és a dir, prestar cobrant un interès. Actualment, i des del mes de març del 2016, el tipus d’interès bàsic -el preu del diner- marcat pel Banc Central Europeu és del 0% i la seva presidenta, Christine Lagarde, ha anunciat repetides vegades que la institució monetària no té previst apujar-los en com a mínim un o dos anys.

L’Euríbor, l’interès al qual es presten diners les entitats i referència per a molts dels crèdits que donen els bancs, és negatiu des de les mateixes dates i continua baixant. En aquestes condicions, a les entitats els costa molt tenir marges de beneficis alts quan els bancs fan d’“intermediari d’una cosa que no val res”, diu Puig, que creu que la banca haurà de “sobreviure com pugui” fins que tornin a pujar el tipus.

Des que va esclatar l’anterior crisi, els marges de beneficis dels bancs amb el negoci dels préstecs han anat caient, en el cas espanyol agreujats per un atur estructuralment elevat i un estancament dels salaris que ha limitat la renda de les famílies i, per extensió, la seva capacitat tant de ser acceptats per rebre un crèdit com de retornar-lo en cas de rebre’l.

Davant d’aquesta situació, doncs, les entitats han d’optar per obtenir beneficis amb comissions més altes i amb altres productes més enllà dels préstecs, com assegurances, fons d’inversió o pensions. L’altra via de mantenir uns beneficis acceptables per als accionistes és la reducció de costos. És precisament per abaratir els costos que les entitats opten per fusionar-se, ja que poden optimitzar la seva xarxa d’oficines i, per mitjà d’acomiadaments, les seves plantilles.

El banc més gran d’Espanya, el Santander, es va avançar a l’actual onada de fusions amb l’absorció del Popular el 2017. El mes passat va anunciar l’acomiadament d’uns 4.000 empleats, als quals cal sumar els 2.000 de què també vol prescindir el Sabadell. CaixaBank també va anunciar un ERO l’any passat i els dirigents de l’entitat de l’estrella i de la seva sòcia, Bankia, ja han avisat que la fusió comportarà una reducció de personal.

Beneficis a l’estranger

El banc presidit per Ana Patricia Botín té el gruix del negoci a l’estranger, sobretot a Sud-amèrica (amb el Brasil com a principal mercat de l’entitat). “A l’Amèrica Llatina els tipus són més alts i la situació és com aquí fa 15 anys”, comenta Puig.

El sector financer està, doncs, en ple procés de reestructuració, que va començar molt abans de l’esclat de la pandèmia. L’anterior crisi va portar la desaparició de les caixes d’estalvis i la concentració del sector en entitats més grans. La pèrdua de llocs de treball als bancs espanyols supera ja amb escreix els 110.000 treballadors des d’aleshores.