Inflació alta: ni hi és ni se l’espera

BarcelonaLa recuperació de les economies riques ja ha començat, i una de les principals raons, a banda de la vacunació massiva, que permet anar reobrint l’activitat, són els enormes estímuls que han aprovat les administracions per deixar enrere la recessió. Ara bé, a més d’estimular el creixement, la teoria econòmica apunta que els preus poden augmentar. ¿Com ho veuen les autoritats? ¿Existeix realment aquest perill?

La resposta, d’entrada, és que no, més enllà de pujades puntuals de la inflació, tant als Estats Units com a la zona euro. En les darreres setmanes alguns polítics i economistes, la majoria defensors de postulats més liberals, tradicionalment més preocupats per les pujades de preus i per increments del deute públic, han llançat advertències en aquest sentit.

La Reserva Federal –el banc central dels EUA– va anunciar dimecres el repunt de preus més fort en 13 anys, del 4,2%, però el mateix president de la Fed, Jerome Powell, va treure ferro a les xifres i va indicar que els preus es mantindran força estables i que només espera pujades de caràcter “transitori”.

La Fed ha après “les lliçons de la crisi del 2008, quan també s’esperava inflació”, assegura Òscar Jordà, professor d’economia de la Universitat de Califòrnia a Davis i assessor sènior del banc de la Reserva Federal de San Francisco, una de les dotze branques regionals del banc central nord-americà. En aquest aspecte, des del 1998 la inflació als Estats Units ha sigut de mitjana una dècima superior a l’objectiu del 2% que marquen la majoria de bancs centrals, mentre que a la zona euro ha sigut quatre dècimes inferior. En altres economies, com el Japó, ha estat quasi del 0%. Però si es miren les taxes a partir de la crisi del 2008, la mitjana baixa encara més.

Actualment, als EUA “s’espera inflació per colls d’ampolla”, diu Jordà. “Quan s’obre l’economia, les línies de subministrament no estan al 100%, per la qual cosa hi pot haver problemes de subministrament a curt termini” que causen una “pujada de la inflació molt cridanera”, explica Jordà. L’economista posa com a exemple la fusta, un material molt utilitzat a Amèrica del Nord per construir cases, que ha patit escassetat per culpa de l’aturada de la pandèmia i que ha fet augmentar puntualment els preus del mercat immobiliari.

Ara bé, la inflació també està afectada per “motius que sobrepassen la política monetària” dels bancs centrals, recorda Jordà. Per exemple, als EUA una força que empeny els preus a l’alça és el cost de la sanitat, que porta anys encarint-se i que ja representa un 18% del cistell de la compra bàsic de la família mitjana nord-americana. 

Recuperació més lenta a Europa

¿Es poden produir a l’Eurozona aquests repunts dels preus? “M’encantaria”, diu Xavier Freixas, catedràtic d’economia financera de la UPF, ja que una pujada de la inflació després d’una recessió és sinònim que l’economia torna a créixer. Però les possibilitats que es produeixin a la zona euro són escasses.

A Europa, “el creixement és molt baix” i “amb creixement baix i atur alt és difícil pensar que hi haurà colls d’ampolla”, comenta Freixas. “El punt de partida és molt diferent” entre els Estats Units i els països de l’euro, afegeix el catedràtic de la UPF, que destaca que als EUA l’activitat econòmica s’ha reprès amb molta força aquest 2021, sobretot amb la campanya de vacunació massiva a la població –molt més ràpida i estesa que a la Unió Europea– i gràcies també als estímuls fiscals “molt més agressius” que ha aprovat el govern federal. De fet, si es compara la resposta a la crisi del coronavirus, l’Eurozona i els EUA no han actuat de manera gaire diferent pel que fa a mesures monetàries –tant el Banc Central Europeu com la Reserva Federal han estat agressius–, però sí que hi ha diferències fiscals.

La UE ha aprovat un paquet de 750.000 milions d’euros, el programa Next Generation, que combina ajudes als governs dels estats membres i crèdits; és a dir, una part del total s’ha de tornar. Els fons es cobraran en sis anys. El contrast amb els EUA és, doncs, molt notable: entre les ajudes ja aprovades i les que estan pendent d’aprovació en els propers mesos, el govern federal dedicarà quasi sis bilions de dòlars a estímuls fiscals.

A més, Freixas recorda un altre indicador de la situació econòmica diferent a banda i banda de l’Atlàntic: a la zona euro els tipus d’interès encara són negatius, mentre que als EUA són positius. El fet que la zona euro hagi tingut els tipus en mínims històrics des del 2015 mentre que en aquests més de sis anys la Reserva Federal s’hagi vist obligada a apujar-los en diverses ocasions demostra que l’economia nord-americana ha tingut tendència a créixer més que no pas l’europea des de la crisi del 2008.

Hi ha la possibilitat que els efectes de la inflació als Estats Units arribin al Vell Continent, tot i que Freixas creu que és “difícil de saber” ara mateix si es pot arribar a “importar” un increment de preus. En qualsevol cas, una importació a Europa de la inflació nord-americana dependria de factors que van més enllà de la política monetària o de l’activitat econòmica, com per exemple el tipus de canvi. Freixas considera que si el tipus de canvi entre l’euro i el dòlar “es queda com ara”, sí que es podria arribar a produir una pujada de preus a l’Eurozona, ja que el cost de les matèries primeres augmentaria.

“La gent oblida que una part de la inflació és global”, diu Jordà, que recorda que en països emergents, com ara els llatinoamericans o els asiàtics, fa una dècada la inflació era de mitjana del 10%, mentre que ara està a prop del 2%.