El 'Titanic' es torna a enfonsar 112 anys després de la famosa catàstrofe

LondresAl menjador de gala de l'ambaixada d'Espanya a Londres hi ha, entre altre mobiliari, un element de llegenda que, en principi, no hauria de ser allà. Es tracta de la grandiosa taula, hàbil per a 66 comensals sense massa estretors, que fa uns trenta-dos metres. Aquell moble, més que centenari, hauria de ser al fons del mar. En concret, a uns 4.000 metres sota l'aigua, a 400 milles nàutiques (740 km) de Terranova, el Canadà. Però la casualitat o l'atzar, que de vegades és un excés de sentit i una porta al futur, i les mides més aviat gegants de la peça, la van salvar del naufragi. Del naufragi més famós de la història de la humanitat: el del Titanic, que va tenir lloc l'abril de 1912.

En aquesta taula, per exemple, el 24 d'abril del 1986, van sopar, entre altres convidats, la reina d'Anglaterra i el seu marit, Felip, duc d'Edimburg, en companyia dels reis d'Espanya, Joan Carles i Sofia, i també de l'aleshores príncep Carles i la llavors gens ingènua Lady Di.

Que aquella taula, un tros d'història tangencial de la llegendària indústria naviliera del Regne Unit, hagi acabat a resguard de l'ambaixada d'Espanya a Londres és quasi anecdòtic: una nota a peu de pàgina que unes línies més a baix podran conèixer en detall.

En tot cas, sí que té un punt de paradoxal que dos matrimonis reials en ple naufragi –no s'hi han d'incloure Isabel II i el seu marit, que sempre van mantenir les aparences tot i les ben conegudes desavinences– coincidissin sopant en una esplendorosa taula que sí que s'havia salvat de la boira, de l'iceberg i de l'erosió del temps. No com ells.

El que ja no és casual ni anecdòtic és que les drassanes de Belfast on es va construir el Titanic, Harland & Wolff (H&W), i els 1.200 llocs de feina que en depenen actualment, puguin ser rescatades, en part o totalment, per Espanya: en concret per Navantia, l'empresa de construcció naval de propietat estatal que fa vaixells tant per al sector militar com per al civil.

Els laboristes diuen que no a un crèdit

A principis d'aquesta setmana, el hòlding Harland & Wolff, fundat el 1861 per uns tals Edward James Harland i per l'alemany Gustav Wilhelm Wolff, va anunciar que entrava en concurs de creditors davant de la impossibilitat de fer front a les obligacions financeres que tenen. Des de l'arribada del nou govern laborista, la companyia ha lluitat per redreçar-se, cosa que no ha aconseguit.

Downing Street va rebutjar al juliol garantir un préstec d'emergència de 200 milions de lliures, ja que l'executiu va considerar que no es justificava l'ús de fons públics per entrar en un projecte que fa cinc anys va superar un altre procés d'administració concursal, però al qual, ara per ara, no se li veu una clara viabilitat.

La consultora Teneo ha sigut designada per intentar, mai més ben dit, salvar els mobles. En aquest cas, mantenir viva la drassana de Belfast, els seus altres tres centres operatius del Regne Unit i el seu projecte d'emmagatzematge de gas a Islandmagee, a Irlanda del Nord. La finalitat és poder lliurar la comanda de vaixells que havia contractat amb el ministeri de Defensa britànic i en el qual és soci d'un consorci que lidera l'esmentada Navantia.

El sindicat Unite, que representa la majoria de treballadors de les drassanes d'H&W tant a Belfast com a Appledore, al sud-oest d'Anglaterra, indica que l'opció preferida era "assegurar un sol comprador per a totes les plantes de l'empresa", una possibilitat que els analistes de Teneo consideren poc probable. Temen, però, que el comprador sigui un fons d'inversió de capital privat que busqui beneficis a curt termini.

Dos edificis per 91,5 milions d'euros

La cancel·lació d'un contracte a les illes Malvines i la suspensió de les accions de la companyia que cotitzen a Londres per no haver presentat els comptes auditats abans del juliol dificulten molt la trobada d'inversors. Però, de fet, les drassanes sí que tenen càrrega de treball. No debades l'any passat van anunciar la signatura formal del subcontracte de fabricació de vaixells de guerra FSS amb Navantia UK, per valor de quasi 2.000 milions d'euros, en un programa que havia de garantir la viabilitat almenys fins al 2031.

A més de la construcció del Titanic, Harland & Wolff va tenir un paper crucial en la Segona Guerra Mundial, construint 140 vaixells de guerra i 123 mercants, així com més de 500 tancs. Les dues grues pòrtic gegants pintades de groc de l'empresa, Samson i Goliath, són una de les característiques icones de l'horitzó de Belfast.

I la taula de l'ambaixada què hi té a veure, amb el Titanic? El segon director de les drassanes, William James Pirrie, que va substituir Harland després de la seva mort (1895), va ser l'amo del palauet, al 24 de Belgrave Square, que ara acull la representació diplomàtica espanyola. En aquells salons va sorgir la grandiosa idea de construir el Titanic, un transatlàntic que havia de superar en eslora almenys en el 50% el llavors vaixell més gran del món: el Lusitania, botat el 1906.

L'esmentada taula estava destinada per al Titanic. Però, precisament per les seves enormes dimensions, no la van poder encabir al vaixell i va acabar a la mansió de Pirrie. Quatre anys després de la seva mort, l'ambaixador espanyol entre el 1913 i el 1931, Alfonso Merry del Val, va arrendar per cent anys l'edifici. Amb taula inclosa, esclar.

L'any passat, Espanya finalment va comprar l'immoble, i també el de la cancelleria, que es troba just al costat, per 91.545.195,89 euros, segons va informar el ministeri d'Exteriors. I és que, de vegades, els objectes de llegenda no tenen preu. Les drassanes sí, però no hi ha massa inversors disposats a pagar-lo.