Indústria, fons europeus i l'enterrament de Gary Becker

BarcelonaMascaretes i medicaments exhaurits a les farmàcies, la tarifa de la llum a màxims i més de sis mesos entre la compra i l'entrega del cotxe. Tres elements d'impacte quotidià derivats de la pandèmia i la guerra a Ucraïna que han aflorat el que és ja un gran objectiu a escala comunitària: l'autonomia estratègica. I el camí passa inexcusablement per la política industrial.

Aquesta ha estat la conclusió a la qual han arribat el secretari d'estat d'Economia i Suport a l'Empresa, Gonzalo García; la sòcia responsable d'Automoció, Indústria i Química de KPMG a Espanya, Begoña Cristeto, i el senior managing director de Compass Lexecon, Jorge Padilla, en una taula rodona sobre fons europeus i política industrial. L'escenari era el Cercle d'Economia.

"L'element més important és l'energia per poder fer aquesta transició i reduir la dependència energètica, i per això en la política europea parlem d'autonomia estratègica", resumia García. Però, abans, un al·legat en favor de la indústria: "No crec que la millor política industrial sigui la que no existeix", deia Cristeto, sumant-se a l'enterrament col·lectiu d'una màxima, atribuïda al premi Nobel del 1992 Gary Becker, que ha imperat durant dècades en les agendes de governs liberals. "L'experiència històrica ens ha demostrat que és una posició ideològica que no tenia un reflex en la realitat", reblava Padilla.

De fet, la política industrial sempre havia estat en dubte: Xavier Vives, vocal de la junta del Cercle, recordava que tradicionalment ha estat criticada perquè s'ha cregut que els governs no tenen la informació suficient per escollir les empreses i els sectors guanyadors. "Els economistes sempre hem estat escèptics pel que fa a política industrial", afegia Padilla, que ara ho veu com la millor solució quan el mercat falla, però amb un canvi estratègic: "No es tracta de buscar campions nacionals, això ha fracassat, es tracta d'empoderar les nostres pimes". Tampoc s'hauria de caure en mesures proteccionistes en l'àmbit europeu: "Poden ser més perjudicials", advertia Cristeto.

L'experta considera que cal crear llocs de treball dignes i ben pagats, amb un paper essencial de l'Estat: és qui, amb la seva política industrial, pot incentivar la competitivitat i l'eficiència d'aquestes empreses. "Cal dotar de capacitat l'administració; per augmentar la productivitat no necessitem subvencions ni incentius, hem de treballar de manera col·laborativa amb les pimes", afegia Padilla, amb un dard a les Big Four –"Les consultores han de col·laborar amb el nostre teixit industrial"– i un elogi: "El Kit Digital és un exemple de la nova política industrial".

Ara bé, per a Cristeto falta camí per recórrer en el que ja hi ha sobre la taula: el 67% de les seves empreses diuen que la dificultat més gran per accedir als fons Next Generation són les traves burocràtiques. "Els fons europeus són la nostra gran empenta per col·locar la indústria al cor del creixement; necessitem que s'accelerin", afegia. García admetia al final que "el pla de recuperació ajuda els projectes més audaços i és un gran repte".