Inditex eludeix prop de 150 milions d'euros anuals en impostos a Europa

MadridInditex, la multinacional espanyola més gran segons el valor a borsa, té dissenyat un complex entramat empresarial que li ha permès esquivar impostos per valor de 585 milions d’euros en el període 2011-2014 al conjunt d’Europa, és a dir, més de 146 milions d’euros a l’any. A més, quatre de cada deu euros eludits (218 milions, en concret) corresponien a vendes realitzades a Espanya. Així ho constata un informe d’Els Verds europeus al qual ha tingut accés l’ARA sobre el grup tèxtil propietat del segon home més ric del món.

Per aconseguir-ho, la multinacional gallega compta amb desenes de petites empreses distribuïdes estratègicament als Països Baixos, Suïssa i Irlanda, on la pressió impositiva sobre les societats és molt més baixa que la mitjana europea. En això, Inditex no ha inventat res: fa servir les mateixes tècniques que Ikea o Starbucks.

Llegeix aquí les dades de la denúncia sobre Ikea, feta pels Verds al febrer

Són tècniques que aprofiten les diferències fiscals entre estats de la unió sense que es pugui considerar que s’ha fet res d’il·legal. Amb tot, la Comissió Europea està ultimant una normativa més exigent que dificultarà aquests casos.

Un entramat en tres països

Com s’ho fa la companyia? D’una banda, a través de la filial ITX Trading, a Friburg (Suïssa), Inditex compra la roba que ella mateixa encarrega produir a països amb costos laborals molt baixos, com el Marroc, Turquia o la Xina. Posteriorment, reben aquests productes a la matriu espanyola de Galícia, Inditex, que després els redistribueix a les respectives filials d’arreu d’Europa. A Suïssa, aquesta societat només ha de pagar un 7,8% d’impostos sobre els guanys i, en ocasions fins i tot menys, perquè a Friburg hi ha períodes de vacances fiscals (reducció d’impostos durant períodes determinats). A Suïssa també hi té una altra filial: ITX Holding, que paga dividends a una altra societat que la companyia té als Països Baixos.

L’altra manera que té d’evitar el pagament d’impostos és, justament, a través de la complexa estructura que manté als Països Baixos, on l’informe d’Els Verds assegura que Inditex hi tenia més de 20 empreses registrades el 2014 i més de 1.500 treballadors malgrat tenir-hi només 56 botigues. En aquest país la peça principal de l’engranatge és ITX Merken (que vol dir marques en holandès), que oficialment gestiona els drets d’autor i d’imatge de les diverses marques de la companyia (com Massimo Dutti, Zara, Bershka o Oysho). A l’hora de la veritat, però, aquesta empresa gestiona part dels beneficis de les filials d’Inditex.

L’estudi d’Els Verds es basa en el negoci de la multinacional d’Ortega a Itàlia, perquè diu que és el país amb els registres més transparents. Segons el registre mercantil italià, cada filial d’Inditex en aquest país paga el 5% de la seva facturació a l’holandesa ITX Merken en concepte de royalties (una mena de cànon de franquícia). D’aquesta manera, Inditex transfereix part dels seus guanys a un país on només tributen un 15% en lloc dels tipus d’entre un 20% i un 30% que hauria de pagar als altres països. Només amb aquest mecanisme, Inditex hauria eludit 295 milions d’euros.

A partir d’aquest esquema, els autors de l’informe extrapolen el que Inditex hauria de tributar a cada país en funció de les vendes i conclouen que a Espanya se li han escapat 218 milions, molt més que a França (75 milions) o a Alemanya (25). Entre aquests països, a més de Grècia, Itàlia, Àustria, Bèlgica i el Renge Unit, en sumen més de 440.

El negoci a Irlanda

Però la teranyina d’Inditex a Europa encara és més complexa. Aquest gegant de la moda (només l’any passat va guanyar 2.875 milions) també compta amb diverses societats a Irlanda, que li serveixen principalment per no pagar impostos de despeses i serveis financers, ja que la pressió fiscal sobre les societats al país pot arribar a ser del 0% en certes activitats financeres. D’una banda hi té ITX Fashion, que aglutina part del seu negoci online. El 2012 en va traslladar la part europea a Espanya a causa de la pressió mediàtica i ara només hi gestiona les vendes del Canadà, els Estats Units i el Japó.

De l’altra, hi ha ITX RE, una societat que funciona des del 2006 i que reintegra els interessos de les pòlisses de les seves botigues i magatzems. Tota sola, aquesta empresa va guanyar 111 milions entre el 2011 i el 2014 tot i tenir només dos treballadors. L’informe estima que hauria eludit uns 12,5 milions en impostos durant aquest període.

Per últim, hi ha Zara Financien, una societat establerta als Països Baixos, però gestionada des de Dublín, que cobra els interessos de préstecs que diverses empreses d’aquesta teranyina s’atorguen entre si. Des del 2011, aquesta empresa no ha pagat ni un euro en impostos tot i tenir un benefici net de prop de 54 milions. L’ARA ha constatat que totes aquestes societats estan registrades als comptes anuals que publica l’empresa. Contactada per aquest diari, Inditex no va fer valoracions.

L’estratègia es perfecciona

L’informe pren el testimoni de la informació publicada per Bloomberg el febrer del 2014, quan l’agència va destapar que Inditex havia eludit 325 milions de dòlars en impostos des del 2009 a través d’aquest sistema. Però aquella investigació no incloïa Irlanda. Les xifres d’Els Verds demostren que aquestes pràctiques s’han tornat encara més sofisticades. Entre el 2011 i el 2014, Inditex hauria eludit més de 585 milions en impostos a Europa, un 6,3% del total dels 9.171 milions que va guanyar el mateix període.

En aquest sentit, Tove Maria Ryding, coordinadora de fiscalitat a la Xarxa Europea de Deute i Desenvolupament amb seu a Brussel·les, afirma que és perfectament factible que Inditex hagi perfeccionat el seus sistemes els últims anys: “Les grans corporacions amb molts recursos per contractar assessors fiscals troben nous forats per fins i tot ampliar estratègies fiscals agressives” . Precisament, l’informe destaca que a aquesta estratègia fiscal hi ha contribuït l’experiència en fiscalitat dels dos principals executius d’Inditex, Pablo Isla i José Arnau Sierra, advocat de l’Estat i inspector d’Hisenda, respectivament.