Els impostos, la gran derrota de Keynes

BarcelonaEl keynesianisme ha tornat de la mà del covid-19 i ho fa en boca de tothom. Les tesis macroeconòmiques del britànic John Maynard Keynes (1883-1946), segurament l’economista més influent del segle XX, agraden especialment als partits de centreesquerra, però en moments com l’actual són reivindicades, fins i tot, per liberals i conservadors.

La raó per la qual l’esquerra adora Keynes és pel paper de l’estat. L’economista britànic pot ser considerat el pare ideològic de l’estat del benestar que es va desenvolupar a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Les seves teories, desenvolupades posteriorment pels economistes anomenats keynesians, assenyalen a un augment de la despesa pública com a eina més eficaç per superar una crisi. Quan el consum de les famílies s’estanca, la inversió de les empreses es frena i l’atur es dispara, cal que els governs omplin el buit i gastin més. D’aquesta manera, contracten més gent, paguen més sous i compren més béns i serveis a les empreses del país, que alhora poden donar feina a més treballadors i fer créixer els beneficis.

Aquestes premisses són les que han adoptat, en general, tots els països del món en matèria fiscal davant l’epidèmia del covid-19. Des dels Estats Units fins a Espanya, tots els governs han intensificat el paper del govern en l’economia. Així doncs, en el moment actual hi ha quasi unanimitat sobre la necessitat d’incrementar la despesa pública. Ara bé, la pregunta que planteja aquest model és clara: ¿com es paga aquesta despesa extra?

Un marc mental contra els tributs

“Keynes lògicament miraria de fer créixer la despesa”, diu Albert Carreras, catedràtic d’història econòmica de la UPF. El “món mental” de Keynes, però, era un món on els impostos eren vistos amb més recel que altres eines, per la qual cosa optaria per finançar la despesa amb un endeutament dels governs més gran, afegeix aquest economista.

Tot i morir el 1946, Keynes va jugar un paper clau en la Conferència de Bretton Woods, on es va dissenyar el camí cap a la reconstrucció del món posterior a la Segona Guerra Mundial i que va marcar el consens econòmic al món occidental fins als 70, quan un altre dels principals economistes del segle XX, el nord-americà Milton Friedman, va liderar les teories neoliberals que van esdevenir la norma fins avui.

Els Estats Units van ser un dels camps de proves de les polítiques keynesianes des que el 1933 Keynes va escriure una carta oberta al president Franklin D. Roosevelt. En aquesta carta, el britànic donava consells sobre com calia superar la depressió que assotava els EUA, i una de les que més remarcava era un increment de la despesa, “finançada amb préstecs i no pas posant impostos a les rendes existents”. És a dir, més deute i menys impostos.

Ara bé, la realitat del que van fer els governs dels EUA i del Regne Unit és ben bé al contrari. Keynes va ser admirat fins a la seva mort i venerat posteriorment, però durant la Gran Depressió dels anys 30 i durant la Segona Guerra Mundial es va haver d’empassar els nivells impositius més elevats de la història, sobretot als Estats Units.

Si s’observa el gràfic es veurà que el tipus màxim a l’impost sobre la renda als EUA (equivalent a l’IRPF) va arribar a ser del 94% (avui a Catalunya el màxim és del 48%, el més alt d’Espanya).

La digestió de la idea

“Keynes era molt pragmàtic i gens doctrinari”, assegura Carreras, per la qual cosa “va anar digerint com a conseqüència lògica de l’augment de la despesa que calia apujar impostos”. Tot i que la seva visió inicial era fer servir el deute per treure Europa i els Estats Units de la recessió, va acabar acceptant que una taxació més elevada als més rics podia ser beneficiosa i aportar un recursos addicionals a l’estat molt necessaris per ajudar la majoria de la població, que havia quedat molt empobrida.

En els anys de la postguerra, amb Keynes ja mort, les teories keynesianes van ser fonamentals per explicar el desenvolupament econòmic més gran de la història dels països occidentals. Tot i que els nivells d’impostos a les rendes més altes van disminuir, durant dècades la majoria de països industrialitzats van mantenir el tipus màxim de l’impost sobre la renda per sobre del 70%. “Com que l’economia creixia, ningú se’n preocupava”, recorda Carreras.

No va ser fins que el creixement es va frenar i van arribar les crisis del petroli que arreu del món es van rebaixar fins als nivells actuals.