Tot el que deixa enrere la venda de l’imperi de pintures Titán

Barcelona“Industrias Titán és líder en pintures decoratives a Espanya, a considerable distància del seu immediat seguidor, el grup holandès Akzo. Ara prepara a marxes forçades la seva sortida a l’estranger”. Fa exactament vint anys que un article a La Vanguardia parlava així del futur de Titán. Passades aquestes dues dècades, el resultat ha sigut una expansió internacional molt modesta (només va fer-se un forat a Portugal) i, finalment, aquesta setmana la companyia ha sigut adquirida precisament per la seva competidora, l’holandesa Akzo Nobel, i per la portuguesa Tintas Neuce. El fabricant de la històrica Titanlux segueix així l’estela d’altres grans empreses familiars catalanes que han acabat venudes a mesura que passaven a mans de les noves generacions.

Ja feia molt que l’ambició no formava part de l’ADN de la companyia que, fins ara, controlava la família Folch-Rusiñol. “Titán no té pressa per créixer” o “Autèntic desinterès pel creixement” eren algunes de les frases que apareixien a la premsa econòmica a la dècada del 2000 quan es parlava de la companyia, nascuda el 1928. “Nosaltres anem fent. Tampoc volem ser la primera empresa del món”, confessava el 2003 Josep Farrés, director general de la companyia. “Per a Titán és més important mantenir la solidesa i la independència financera que el creixement”, havia dit un any abans.

L’impulsor de la companyia va ser Joaquim Folch i Girona, que va entrar a Industrias Titán el 1928 com a soci i en va agafar les regnes el 1935. Dues dècades després hi va entrar el seu fill (Albert Folch i Rusiñol), que va incorporar-hi la seva fascinació pel Japó. “Va integrar a Titán els valors de la filosofia empresarial del Japó: la lleialtat, el compromís, el sentit de pertinença a l’equip”, explicava el seu successor, Joaquín Folch-Rusiñol (que es va agrupar en un els dos cognoms del pare), al llibre Capitans d’indústria. Això es va traduir en una cultura empresarial paternalista: l’empresa tenia molt personal i pagava salaris per sobre del conveni.

La sensació generalitzada, però, era la d’una empresa en lent declivi. “Són un exemple de la certa decadència en què ha entrat la burgesia catalana: als anys 80 a Titán se la considerava una grandíssima empresa, però ara és una empresa mitjaneta”, diuen fonts empresarials. Efectivament, Titán facturava ara poc més de 100 milions d’euros. Hi ha més d’un centenar llarg d’empreses a Catalunya que superen aquest volum de vendes.

Res a veure amb el 1978, quan el ministeri d’Hisenda va publicar una llista dels principals contribuents. Albert Folch i Rusiñol va saltar a la fama com el català que més diners havia declarat en els impostos de renda i patrimoni: en total, 198.000 milions de pessetes, exactament 242 milions d’euros si ajustem la xifra a la inflació acumulada durant aquests anys. Quan va morir, una part important de l’herència d’Albert Folch per al seu fill Joaquín va ser un paquet de propietats. Avui dia, tots aquests pisos i cases estan agrupats a Lulusak, una societat dedicada únicament al lloguer. Titán i Lulusak, juntament amb Corver, són les tres branques del negoci de la família Folch-Rusiñol, que ha declinat participar en aquest article.

Distància

Joaquín Folch-Rusiñol no ha participat mai en els fòrums de l’empresariat barceloní i hi ha poques imatges d’ell. Tampoc se’l veia gairebé mai a Titán, diuen a la companyia. Les seves passions, asseguren, són la velocitat i el motor. A la masia de Can Costa de Cerdanyola hi té una de les grans col·leccions de cotxes i motos clàssics d’Espanya, i ell mateix encara competeix -als seus 67 anys- en curses d’automoció. No són campionats menors: el 2012 es va coronar campió de la Fórmula 1 Històrica al volant del mateix cotxe que va pilotar Nelson Piquet quan va guanyar la F1 de l’any 1981. “És un fanàtic, una persona que viu pels cotxes”, expliquen.

“És una persona especial, reservada com no et pots imaginar”, afegeixen aquestes veus, que també el qualifiquen de “culte” i “molt britànic”. “És un anglòfil total”, diuen.

El 2015 els seus dos fills, Joaquín i Alberto, havien agafat les regnes de Titán. “Quan van entrar hi va haver molta mala maror, perquè deien que s’havien trobat una empresa molt antiquada”, diuen fonts internes de Titán. El fins aleshores director general, Josep Farrés, el mateix que mostrava un total desinterès per créixer, es va jubilar i hi va entrar un nou conseller delegat, Daniel Llinás. “El discurs era que l’empresa s’havia de modernitzar, però ja intuíem que l’objectiu era sanejar-la per vendre-la”, afirmen. Últimament, marques amb estructures més petites havien fet forat al mercat, i posen d’exemple les marques valencianes Montó i Isaval.

La companyia va entrar en pèrdues el 2018 per primer cop en la seva història, i va aparcar la cultura paternalista per començar a acomiadar treballadors. A l’empresa circulava el rumor que els Folch-Rusiñol tenien pressa per sanejar l’empresa perquè necessitaven els diners. Per què? Abans d’explicar aquesta història hem de recapitular.

La sagnia del Sabadell

Durant la seva trajectòria, Albert Folch i Rusiñol va seure en diferents consells d’administració de la banca. El 1978 va entrar al consell del Banco Santander i al morir, deu anys després, el seu fill Joaquín va ocupar la seva cadira al banc càntabre. A mitjans dels 90, Folch-Rusiñol era el cinquè accionista particular de l’entitat, però el 1999 Emilio Botín va decidir rellevar-lo. Pocs mesos després va fitxar com a conseller del Banc Sabadell. Era el preludi d’una de les operacions més ruïnoses que es recorden al sector financer.

El 2006, Joaquín Folch-Rusiñol i altres empresaris destacats com José Manuel Lara Bosch (Planeta), Isak Andic (Mango), Manuel Colonques (Porcelanosa) i Josep Oliu (president del Sabadell) van crear la societat Famol, des de la qual van comprar el 12,5% del banc amb l’objectiu d’establir un nucli dur que blindés l’entitat. Semblava un negoci rodó: l’entitat havia gairebé duplicat el seu valor des del debut a borsa i res feia presagiar el que passaria, una monumental crisi financera.

Les accions del Sabadell, com tota la banca, van caure en picat i mai més s’han recuperat. En un punt determinat, tots els empresaris de Famol van haver de reconèixer pèrdues multimilionàries per aquesta inversió. Folch-Rusiñol no va ser el que més s’hi va deixar, però va admetre unes pèrdues de 90 milions d’euros. I què hi pinta Titán aquí al mig?

Folch-Rusiñol havia finançat part de la compra de les accions amb un préstec de Titán a Fábricas Folch, el hòlding de la família. Quan va reconèixer les pèrdues, Fábricas Folch tenia un forat de 90 milions que es va cobrir amb un dividend extraordinari de 70 milions de Titán a Fábricas Folch. Uns diners que, acte seguit, Fábricas Folch va tornar a Titán per saldar el deute que hi mantenia. Ara bé: pel camí Titán s’havia vist obligada a dir adeu a 70 dels 120 milions que tenia de reserves.

Les participacions dels Folch-Rusiñol a la banca han sigut constants i, de fet, la mateixa Titán tenia grans paquets d’accions del Santander i del Popular que li proporcionaven dividends amb els quals algun any es van salvar els resultats de la companyia (el 2012, per exemple). No obstant, a Titán sempre ha quedat el dubte de fins a quin punt l’aposta fallida pel Sabadell ha precipitat el desenllaç conegut aquesta setmana.

La foto de Joaquín Folch-Rusiñol al volant del Brabham BT49 està publicada amb llicència Creative Commons.