Només 116 tenidors acumulen el 10% de les propietats a Eivissa

PalmaEra el 6 de febrer d'aquest any. La presidenta del govern de les Illes Balears, Francina Armengol, lliurava 43 habitatges de protecció pública al carrer Maria Teresa de León d’Eivissa. Un edifici fet amb la màxima cura, amb materials de proximitat. Tot plegat era una festa plena de missatges d’esperança sobre el difícil accés a l’habitatge a l’illa i de com els poders públics intenten contenir el drama eivissenc. Quan va acabar, un tècnic que havia gestionat tota l’obra va mostrar a la comitiva política un edifici just al costat de la promoció inaugurada. 27 pisos de mida estàndard que no superen en absolut la qualitat de la promoció pública. Això sí, el preu del lliure mercat esgarrifa: 800.000 euros cadascun. La mateixa persona va explicar que pràcticament tots els ha comprat un fons d’inversió, que els explotarà en règim de lloguer a preus inassumibles o els revendrà arribat el moment.

L’habitatge s'ha convertit en un negoci exponencial a les Illes Balears, i a Eivissa arriba a cotes desproporcionades. La ciutat és ara mateix la que té el preu més alt per metre quadrat de tot Espanya, cosa que significa que comprar resulta impossible i el preu del lloguer està pels núvols. De fet, el 84% de les persones que viuen de lloguer a Eivissa ciutat hi destinen més del 30% dels seus ingressos, i per tant superen allò que es considera recomanable per tenir unes finances personals o familiars sense risc. Més preocupant és que el 22,3% paga per un lloguer més del 50% del que cobra; el 10,8% destina a la mensualitat de la casa més del 75% dels seus ingressos, i un de cada 10 llogaters paga el 100% o més del que guanya. En concret, un 5,3% dels llogaters de Vila destina al pagament de l’habitatge més del total del que ingressa mensualment.

D’això els experts en diuen "empobriment per viure". “És un fenomen que s’està començant a produir i que resulta molt preocupant, perquè confirma que es gasta més del que s’ingressa per poder accedir a un habitatge digne”, explica Sònia Vives, geògrafa de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i directora de l’estudi més exhaustiu que s’ha fet mai a les Balears sobre propietat i costos del lloguer. Tot i que se centra en la ciutat d’Eivissa, reflecteix una realitat que s’estén a la resta de l’illa. 

La tasca d’anàlisi l’havia encarregat l’Ajuntament d’Eivissa. L'alcalde Rafel Ruiz (del PSIB) admet que no sap com afrontar una realitat “que és un veritable desastre". "Els eivissencs ja no podem comprar una propietat, però tampoc viure de lloguer. Necessitem posar límits a la compra per part d'estrangers, que ha disparat tots els registres. Si això no és una emergència habitacional, llavors jo ja no sé què és”, lamenta. I no s’està de demanar col·laboració. “La Unió Europea ha d’intervenir sense excuses, perquè, en un espai tan petit amb una marca internacional tan potent, els locals no hi podem viure ni treballar”, confirma. 

Expectativa de negoci

A Eivissa tots els experts coincideixen que el lloguer turístic dels habitatges ha disparat els preus. “L’expectativa de negoci és tan gran que ningú vol els llogaters locals. S’ha perdut totalment el sentit social de l’habitatge, que hauria de ser precisament la base d’una relació entre propietari i llogater”, explica Daniel Granda, del Sindicat de Llogateres d’Eivissa. Per això, es va prohibir el lloguer vacacional als plurifamiliars, però l’estudi que ha fet l’equip de la UIB confirma que actualment n’hi ha 300 d'il·legals, que mouen més de 7 milions d’euros en ingressos cada mes en temporada alta. “Els pisos i les cases són un actiu econòmic, ja no són una llar. S’ha desvirtuat completament el concepte d’accés a l’habitatge, i això ho paga amb patiment la població local”, afirma el catedràtic de geografia Onofre Rullan, que també ha participat en l’estudi de la UIB.

I qui es fa d’or amb aquesta situació? Evidentment, els propietaris de pisos i cases, que són particulars en un 85%. D’aquests, la majoria té una sola propietat, però un 17% acumula entre 2 i 4 habitatges. A més, crida l’atenció que un de cada deu pisos està en mans dels grans tenidors, és a dir, d’aquells que en tenen 10 o més. En concret, són 116 persones, gairebé totes de nacionalitat espanyola, que tenen 2.344 propietats. Un negoci milionari “que expulsa la gent d’Eivissa”: “Els empresaris no troben gent per fer feina, i tenim identificats desenes de persones que han deixat l’illa i que la deixaran, perquè ara mateix això ja és insostenible”, sosté Granda.

Situació dramàtica

La Sole viu amb els dos fills i la seva parella a uns baixos sota d'una botiga a Eivissa, en un espai sense cèdula d’habitabilitat. Paguen 950 euros i només tenen un finestró a la part de darrere. “És inhumà, em fa vergonya pels meus fills, que no volen ni dur els amics a casa. Però no hi puc fer més. Em desperto a les tres del matí pensant que així no vull viure, que hem de partir, però no és senzill. Tots dos tenim feina de temporada i ara mateix ens fa una mica de por marxar i tornar a començar de zero. Ja no som uns nens, i Eivissa ens va donar una oportunitat fa 12 anys”, explica. Per la seva banda, la Dayla va arribar de l’Equador fa més de 20 anys i també recorda que aleshores tot era diferent. “Els preus eren raonables, estalviàvem i enviàvem diners a la família. Em vaig separar, i ara visc amb el meu fill en un pis humit, terrible; pago 900 euros. El propietari em vol fer fora el 30 d’abril per poder-lo llogar a turistes. No puc més”, diu.

El drama de l’habitatge a Eivissa no és un cas exclusiu de la capital. “És el mateix a tota l’illa”, diu l'alcalde de Vila. Tot i les mesures de control com ara la prohibició del lloguer turístic en plurifamiliars a la ciutat o el control que se’n fa des del Consell, la realitat és que a les plataformes es troben milers d’anuncis de cases que no tenen llicència o no poden tenir-la. “El Consell no ha posat més que quatre multes a Vila en 4 anys, crec que està tot dit”, lamenta Ruiz, que aprofita per criticar el que considera una greu inacció de l’ens supramunicipal que ara com ara controla el PP.

“Posar mesures és important, però no sé quina norma es pot posar per aturar un mercat amb demanda il·limitada. Tothom vol anar a Eivissa. És una situació fora de control que supera de molt la de la resta de les Balears, que també és complicada”, explica el catedràtic Nofre Rullan. Per la seva banda, Sònia Vives considera que Eivissa és un escenari “d’una societat que ha esdevingut rendista, perquè el que es cobra amb un lloguer és més que treballant”. Ho resumeix el Sindicat de Llogateres: “Hi ha propietaris que se’n van a viure a un espai inhumà per llogar el seu durant la temporada. Estem renunciant a la dignitat, perquè el que compta és fer negoci com sigui”, etziba Daniel Granda.