Per què els joves no compren pisos: el problema ocult de l’entrada

BarcelonaEl Francesc i el Manel –noms que no són els reals– són parella, barcelonins, periodista i professor. Superats els 40 anys tenen unes carreres professionals prou consolidades, cosa que els permet mantenir una bona qualitat de vida i també estalviar. Però malgrat això hi ha una barrera que no han estat capaços de saltar: la de l’accés a l’habitatge.

“Fa uns cinc anys que anem mirant; tenim càrrecs de responsabilitat i sous folgats, i fem números del que hem pagat de lloguer, més de 1.000 euros al mes des de fa anys, i són molts diners”, explica el Francesc. El gran problema amb què es troba aquesta parella, en una situació econòmica prou sòlida, és que no té uns estalvis suficients per fer front a un pis a Barcelona i, especialment, a l’entrada que demanen els bancs.

Perquè d’ençà de la Gran Recessió i de la situació crítica a què van arribar moltes entitats, la normativa que fixa el BCE estableix que les entitats poden prestar als compradors de pisos un 80% del seu import, però el 20% restant l’ha d’aportar el client en el moment de la compra. Aquesta entrada és el que fa que una parella que tingui estalviats 50.000 euros pugui aspirar, com a màxim, a adquirir un pis de 250.000: 200.000 euros, un 80%, és el màxim que aportarà el banc.

La barrera, però, és en realitat més alta. Si el pis que vols val 300.000 euros (un preu que et permet moltes opcions fora de Barcelona, però que limita les possibilitats a la capital catalana), has de tenir no només 60.000 euros d’entrada, sinó també 30.000 més de l’impost de transmissions patrimonials (ITP, que és del 10%) i entre un 2% i un 3% en concepte de despeses de notari (uns 7.500 euros en el mateix cas). Així, per comprar un pis de 300.000 euros, el comprador ha de disposar de 97.500 euros. Si el pis és de 400.000 euros, la xifra es dispara a 130.000 euros. I per a un habitatge ja més car, de 500.000 euros, la xifra que cal tenir a la butxaca és de 162.500 euros.

El precedent que va anticipar el desastre

Però el problema no acaba aquí, perquè aquests números no tenen en compte una situació molt freqüent: la de fer reformes al nou pis. Això no només implica el cost de l’obra, sinó que obliga els compradors a mantenir, almenys durant un temps, el pagament simultani de l’antic pis i el del nou. El sumatori de dificultats per adquirir un habitatge el completen, quan calen, els mobles.

Però això no sempre ha estat així: durant la primera dècada d’aquest segle la banca es va acostumar a ser molt més laxa en els seus requisits. No és que la banca limités al 80% de l’import el que prestava a l’interessat, sinó que oferia fins a un 110% del valor del pis. “Per a la reforma, per als mobles, per a un cotxe”, rememoren fonts del sector. Res no feia pensar aleshores que es pogués desencadenar una crisi com la del 2008. En pocs mesos, el sector immobiliari va caure, es va produir un efecte dòmino d’acomiadaments, la morositat als bancs es va disparar i el crèdit es va eixugar, deixant empreses i famílies en fallida.

La banca va ser, després de l’immobiliari, el sector que més ho va patir, i no només reputacionalment. Les entitats van quedar al llindar de la fallida i es va adoptar una regulació molt més conservadora, que en el cas de les hipoteques limita el préstec al 80% del pis per fer més suportable l’impacte d’un impagat (i per tenir clients més solvents).

Qui compra pisos?

Les dificultats per comprar pis entre joves i no tan joves són evidents, però el mercat hipotecari ha continuat creixent en els darrers mesos. No obstant això, no tothom compra. La subgovernadora del Banc d’Espanya, Margarita Delgado, exposava aquesta setmana que són les rendes més altes les que han mantingut la capacitat d’estalvi i inversió. I fonts del regulador espanyol confirmen la tesi: “La pressió al mercat de l’habitatge no la fan els ciutadans joves”.

Les dificultats per comprar pis de la gent jove han existit sempre, recorda el catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra José García Montalvo. L’afirmació és certa, i cal afegir-hi l’obstacle de l’entrada i les males dades econòmiques que llasten aquest grup social: a una taxa d’atur juvenil que ara ha baixat, però frega el 25%, s’hi sumen sous més baixos que els que tenien els mateixos joves fa uns lustres i, certament, el fet que l’accés a l’habitatge mai havia aparegut com una urgència social tan apressant, especialment a les grans ciutats, en una situació que també afecta el lloguer.

Potser per això en els darrers mesos el PP ha brandat la idea de recuperar els comptes habitatge, un producte financer que existia en la primera dècada d’aquest segle i que oferia beneficis fiscals als joves que estalviessin per comprar un pis. Una parella podia incorporar a aquest compte fins a 9.000 euros per persona a l’any durant quatre anys; d’aquesta manera els diners permetien desgravacions al voltant de 72.000 euros, afavorint l’estalvi i fent possible la temuda entrada del pis. Però el govern de PSOE i Podem no veu amb bons ulls la petició del PP. A preguntes de l’ARA, una portaveu del ministeri d’Economia va explicar que no fan comentaris sobre la qüestió.

Una altra possibilitat passaria perquè Espanya se sumés a la política d’altres països que, per afavorir l’accés a la compra, redueixen a un 15% el capital d’entrada que cal aportar a alguns col·lectius, entre els quals els joves. El professor Montalvo afirma que aquesta possibilitat té un risc, com es va veure en l’anterior crisi amb la morositat i els desnonaments. També celebra que la voluntat de comprar pis ha canviat en els darrers anys: “Fa 20 anys semblava que t’havies de comprar un pis als 23; ara tenim una visió més moderna i semblant a països com els Estats Units o Alemanya: si no pots comprar, no compris, i ja ho intentaràs quan tinguis 40 anys”.