Hem de seguir maltractant els nostres fills?

Em preocupa veure la desocupació dels joves a Espanya i les seves dificultats per adquirir un habitatge digne. Ara, després de llegir l'excel·lent informe de la fundació Afi Emilio Ontiveros Finances de les llars 2000-2022, passo de la preocupació a la tristesa, amb el sentiment d'haver decebut o potser traït les esperances dels nostres fills. Recordo el sentiment d'orgull en obtenir la meva primera feina i en comprar el meu primer habitatge, i m'afligeix veure que la majoria dels nostres joves no poden considerar res similar abans dels trenta anys.

Sabíem ja que la desocupació dels nostres fills era superior a la de la gent gran: la desocupació dels joves espanyols (de 15 a 24 anys) és del 28,7%, la pitjor de la Unió Europea. En canvi, en el tram de 25 a 54 anys, el percentatge és del 10,9%.

Per altra banda, també és conegut l'alt preu de l'habitatge al nostre país. D'acord amb l'optimisme del ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible, "els preus de l'habitatge a Espanya han caigut un 17% en termes nominals des del màxim del 2008, i més d'un 22% en termes reals". No obstant això, en comparació amb l'inici de segle, la perspectiva no és agradable: el preu de l'habitatge ha augmentat en un 84% entre el 2000 i el 2022, mentre els ingressos anuals dels joves han crescut només un 27%.

En la nostra societat, l'accés a l'habitatge és important per tres raons: en primer lloc, generalment constitueix l'actiu més important en el patrimoni familiar; en segon lloc, es tracta d'un actiu refugi, equivalent a haver pagat per avançat tots els lloguers futurs i, per últim i no menys important, és un determinant important de l'estatus social de les persones.

L'informe d'Afi Emilio Ontiveros aporta una visió de la nostra economia des del canvi de mil·lenni. Tres dades em commouen particularment, totes relacionades amb la dignitat de les generacions mil·lennial i Z.

Primer, en termes reals, des de l'any 2000, les rendes dels joves s'han reduït en un 20%. On són, doncs, els suposats guanys de productivitat derivats de la revolució tecnològica? Segon, el segment de les llars joves amb l'habitatge en propietat ha passat de prop del 70% al 36%. Per últim, és dolorós veure el molt reduït percentatge de joves que s'han emancipat. La proporció de joves (entre 16 i 34 anys) que són cap de família al nostre país és del 7,4%, menys de la meitat del valor que a Alemanya (17,4%) i França (16,3%).

En definitiva, els nostres joves tenen dificultats per trobar feina, si ho aconsegueixen reben una renda menor que a principis de segle, no poden emancipar-se i molt menys adquirir el seu propi habitatge.

Al llarg d'aquestes dues dècades, davant la pauperització de les generacions mil·lennial i Z, els trams d'edat superiors als 65 anys han millorat el nivell de renda i de riquesa en termes reals. ¿No hauríem de facilitar més accés a la dignitat als joves? La dignitat no ve de les ajudes econòmiques del govern ni de les herències (si arriben abans de complir els 50), sinó de l'esforç i de l'èxit en els reptes afrontats. La nostra societat ha d'escollir entre sufragar el cost de l'augment de la longevitat dels majors de 65 anys i la formació professional dels joves. Tenint en compte els acords polítics existents, potser el millor consell per a les generacions mil·lennial i Z és adaptar el d'Horace Greeley el 1865: "Go West, young man" (ves cap a l'oest, jove), alterant el rumb cap al nord-est.