El drama de l'habitatge, un cercle viciós

BarcelonaDarrere el drama de l'habitatge hi ha moltes dades econòmiques, com el preu del lloguer, el de compra o el nombre d'anuncis de temporada. També el de pisos turístics. Però sobretot hi ha una realitat social que té a veure amb el temor a fer plans de futur, a no arribar a finals de mes o, fins i tot, a marxar de casa forçosament.

Davant d'aquesta situació, el Sindicat de Llogateres ha convocat per a aquest dissabte una manifestació a Barcelona per reclamar una baixada del preu del lloguer, en el marc d'una onada de protestes que va encetar-se a Madrid fa un mes, i que recorre les principals ciutats d'Espanya. En totes elles, els preus dels habitatges i els seus usos no convencionals han experimentat un fort creixement els últims anys, així com a la resta d'Europa. Però el que converteix aquesta tendència a l'alça en una "emergència social" —en paraules del govern espanyol— és l'impacte que ja té en la vida de la majoria de les persones: actualment, l'habitatge de lloguer no és accessible per a un gruix important de la població. I Barcelona n'és un cas paradigmàtic: llogar un pis costa de mitjana 1.131 euros, l'equivalent a un 40% del salari brut mensual dels seus residents. Ni tan sols viure en una habitació és una alternativa viable per a molts, perquè ja costa la meitat del salari mínim.

A Catalunya, el problema va més enllà de la seva capital: el 90% dels catalans viuen en zones tensionades, és a dir, en municipis en què la quota de lloguer o la hipoteca supera el 30% dels seus ingressos o bé el preu dels dos règims ha crescut molt per sobre de l'IPC els últims cinc anys. Fora de la corona metropolitana, el problema de l'habitatge afecta sobretot la costa, amb la proliferació d'habitatges d'ús turístic, i també la muntanya; una realitat que fa temps que es viu a les Illes Balears, en què ha deixat una illa sencera, com Menorca, sense pisos de lloguer, o a la Cerdanya, on els veïns dels pobles més entregats al turisme es veuen obligats a marxar.

Salaris i habitatge, dues realitats paral·leles

La població catalana i espanyola ve de suportar uns anys complicats econòmicament, principalment a causa de la inflació, que ha encarit la cistella de la compra. Tanmateix, l'habitatge ha anat per lliure, i ha experimentat uns increments superiors a la resta de béns. Una diferència que és encara més gran si es compara amb els salaris.

L'estancament dels sous col·lideix ara amb el fort creixement de l'habitatge en totes les seves formes i usos. Del 2015 al 2023, els salaris a Catalunya –segons l'INE– han crescut un 18,6%, mentre que, en aquest període, el lloguer ho ha fet un 49,8%, segons dades de l’Incasòl. A més, la renda per càpita a Catalunya ha retrocedit deu punts des d'aleshores, segons un informe de la Càtedra APCE-UPF.

A les grans ciutats, com Barcelona, aquesta diferència és més exagerada: l'esforç per viure de lloguer era del 30,5% dels ingressos el 2015 i ara ja supera el 40,3%. I no és un problema només dels joves: el 65% dels llogaters a la capital catalana tenen més de 35 anys, segons un informe d'IDRA. Aquest esforç es tradueix en el fet que un de cada dos llogaters espanyols està en risc de pobresa, tal com recull el Banc d'Espanya.

Un peix que es mossega la cua

Actualment, llogar un pis a Barcelona costa, de mitjana, 1.131 euros, i comprar-lo, també de mitjana, requereix una entrada de 140.000 euros, uns 20.000 euros més que l'any passat, segons el portal Pisos.com. Això explica que en els últims 15 anys, l'edat mitjana dels compradors a Catalunya hagi passat dels 37 als 47 anys, segons dades del Col·legi Notarial de Catalunya (CNC). A més, els habitatges partien ja d'un preu alt i han continuat creixent els últims anys, tot i la baixada dels tipus d'interès, a causa d'un augment de les adquisicions al comptat per part d'estrangers o autòctons que han comptat amb ajudes familiars.

Això ha abocat els potencials compradors a quedar-se a un mercat de lloguer que ja estava tensat pel desequilibri entre oferta i demanda; aquesta última també impulsada per la població forana —amb perfils tecnològics que aterren a Barcelona amb una situació financera folgada—. El fet és que el nombre de contractes vigents de lloguer a Barcelona ha augmentat any rere any des del 2009, segons un estudi de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge (O-HB), però ho ha fet cada vegada a un ritme més lent: es firmen menys contractes, però també se n'extingeixen menys. Aquesta tendència, que explica la poca rotació dels llogaters —cosa que els dona estabilitat, però complica l'entrada de noves persones—, es veu colpejada pel desplaçament d'habitatges a altres usos, com el lloguer de temporada o la venda del mateix immoble, cosa que redueix els pisos en oferta.

Aquest còctel fa que, si ja era difícil estalviar els diners necessaris per a l'entrada d'un pis, ara encara ho sigui més. Viure de lloguer és més car que mai i complica encara més les aspiracions dels més joves, que veuen com cada vegada la seva emancipació és més tardana. De fet, en el cas dels catalans, l'edat de marxar de casa dels pares ja se situa en els 29,8 anys de mitjana.