Cases dintre de cases: quan no et pots pagar un pis però sí una reforma
L'encariment de l'habitatge dispara un nou fenomen immobiliari en les vivendes que són prou grans
BarcelonaLa Joana viu en una casa dins la casa de la seva mare. El Marc ha fet una construcció a l'habitatge familiar. I el Leo es va reformar fa anys el garatge de casa els pares, on avui, en lloc de cotxes, hi ha dos habitatges: un per a ell i un altre per al seu germà. Tots tres viuen en municipis de l’àrea metropolitana i amb 45, 41 i 38 anys respectivament, han tornat a viure amb els pares. Aquestes són tres històries, només tres, de les moltes que ha recollit aquest diari. Són testimonis que no volen donar el seu nom real perquè els habitatges que han construït no són legals i temen que una inspecció els pugui descobrir. Però han acceptat parlar utilitzant un nom fictici. Les seves històries reflecteixen la dificultat d’accedir a un habitatge; també ens ensenyen les solucions imaginatives a què poden recórrer aquells que tenen el privilegi de comptar amb metres quadrats o cases amb jardí.
“M’ho he jugat tot a una carta”, diu la Joana. “Hi va haver un moment complicat, de dubte, de pensar: «Què faig?». I vaig dir: «Ja està, és la millor opció»”. El moment complicat que relata és l’estiu del 2020. S’havia acabat el confinament i ella i el seu marit van decidir separar-se. Autònoma i amb dos fills, no podia comprar cap pis i els lloguers que trobava s’enfilaven cap als mil euros. “Tenia estalvis, però era conscient que si pagava lloguer anirien baixant a poc a poc”. I és aquí quan decideix adaptar una part de la casa de la seva mare. Va reformar un espai de poc més de 60 metres quadrats perquè tingués entrada independent, les habitacions dels nens i la seva i una petita sala d’estar amb cuina i un lavabo. “Potser si fos un pis seria massa just, però aquí hi ha jardí, i això fa que tot s’ampliï”. La reforma no va arribar als 50.000 euros. “És impossible comprar res per aquest preu”, apunta la Joana. I assegura que li agrada viure amb la seva mare i poder-la cuidar ara que es va fent gran.
La preocupació per l’envelliment dels pares va ser justament un dels motius que va portar el Marc a fer-se la casa dins l'habitatge familiar. “El meu germà viu a la muntanya, i un dia parlava de l’angoixa que li suposava ser lluny mentre ells es fan grans. Sabia els problemes que jo tenia per poder comprar i va dir: «Per què no feu alguna cosa junts?»"
Van sortir diferents opcions, entre elles vendre la casa familiar i comprar dos pisos més petits. Era massa car. Per això després de fer molts números i diverses converses van decidir reformar una part de la casa. Tenien molts dubtes legals i van buscar un arquitecte. Va ser claríssim: per la qualificació de la zona només podien tenir llicència com a habitatge unifamiliar. Una única casa. “Per això vam demanar el permís com si fossin unes simples reformes. Però quan s’hagi acabat la revisió que fan des de l’ajuntament, farem un últim pas sense permís. Una paret. Està planificat on ha d’anar i serà la que separi les dues cases”. Estan acabant les obres; aviat espera poder-hi anar amb la seva parella i la seva filla.
Qui no va demanar cap permís va ser el Leo (també nom fictici). Vivia de lloguer amb la parella en una casa que els agradava molt. Però els van apujar el preu de 1.000 a 1.200 euros. “Vam començar a pensar què fer i no recordo exactament com, va sortir la idea de fer alguna cosa a casa els pares”. En el seu cas hi havia una qüestió fonamental: un germà amb qui posar-se d’acord. Van estar dos anys donant-hi voltes i finalment van pactar repartir-se l’espai d'allò que havia estat el garatge dels pares i la seva sala de jocs quan eren petits. 100.000 euros per la reforma d'un espai de gairebé 100 metres quadrats.
“Vam veure molt de pressa que la normativa no permetia fer això. L’arquitecte ens va dir que si demanàvem un permís ens el podien rebutjar i aleshores seria sospitós que veiessin una màquina treballant. Vam decidir no dir res de res”.
Recorda el patiment durant les obres. El contenidor de la runa dins de casa per intentar que ningú el veiés. I la preocupació pels veïns. Perquè ho poguessin veure i dir alguna cosa. Va passar tot el contrari. “El veí del costat va venir a preguntar com ho estàvem fent exactament. Al cap d’uns mesos va començar a construir també un espai per al seu fill”.
Viure d’aquesta manera té complexitats. No han pogut demanar hipoteca, de manera que hi han posat tots els estalvis i han hagut d’optar per préstecs personals, que tenen un interès més elevat. “És un problema també per l’assegurança de la llar. Les empreses es guien pel cadastre, de manera que nosaltres tenim assegurada una casa amb una cuina. Només una cuina. Però en realitat, n’hi ha tres”. I han hagut de fer canvis també amb els comptadors. “Les factures són per tota la llar. De manera que oficialment tenim només un comptador d’aigua i de llum. Però en realitat hem col·locat comptadors individuals per poder controlar quant gasta cadascú”.
El repte de la convivència
La Joana assegura que amb els seus pares han trobat la manera de respectar els espais i alhora fer-se companyia. “Ens cuidem. M’ajuden molt amb els nens, i penso que el dia de demà m’anirà bé poder estar a prop de la meva mare per poder-la cuidar. Les residències no només són depriments, també són caríssimes”. Hi està d’acord el Leo: “Un dia vaig sentir com algú havia caigut i demanaven ajuda. No ho hauria sentit si no hagués estat allà a la vora”. Però també admet que va ser estrany tornar a la casa on havia nascut. I assegura que han hagut de parlar molt tota la família per deixar clars els límits. “No només ho he hagut de parlar amb els meus pares. Ha estat clau que la meva parella i la parella del meu germà es portin bé. I que tots compartim una sèrie de normes i visió de com ens hem de relacionar”.
Diàleg és precisament la paraula que repeteix amb insistència el psicòleg mediador Javier Wilhelm, que afirma que la crisi del 2007 va portar a veure moltes famílies tornant a compartir espais, i que ja va quedar clar que era bàsic establir un diàleg. “El fill que torna no és el fill que va marxar. I els pares –ara avis– potser no tenen ganes de fer de pares. És important posar límits”. Assegura que l’aprenentatge més important del 2007 va ser la necessitat d’evitar els abusos cap als més grans. “Per als avis pot ser bonic que hi torni a haver gent a casa, però s’ha de vigilar. Potser no tenen ganes de fer-se càrrec dels fills o dels nets. I no hi tenen obligació, perquè estan en un moment de la vida diferent”.
El Marc ho té clar. Assegura que ho han pensat tot conjuntament. I que a la seva nova casa hi haurà espai fins i tot per si algun dia fa falta cuidar els seus sogres: “Si algú m’hagués dit fa 10 anys que tornaria hauria dit que no. Ni de broma. Però el mercat està com està. I les relacions amb la família canvien quan tens fills. Ara la perspectiva és diferent”.
“Fer construccions com aquestes és il·legal. Vulnera l’ús previst”. Així de contundent s’expressa el professor de dret administratiu de la UB, Domènec Sibina. Explica que les sancions poden anar des de l’enderroc de la part construïda fins a multes econòmiques. Però té prescripció: passats 6 anys sense que t’hagin detectat, no et poden impedir que ho facis servir. “Però una cosa és que hi puguis viure i no et multin, i una altra, que ho puguis regularitzar”, exposa.
La clau de tot plegat és el planejament urbanístic. En tots els casos que apareixen en aquest reportatge la qualificació és d'habitatge unifamiliar. Això vol dir que legalment només existeix una casa. “Aquesta qualificació és importantíssima perquè t’obre la porta a la resta de coses: des de tenir la cèdula d’habitabilitat fins als comptadors de la llum propis”. I el que és més important, remarca, quan t’ho hagis de vendre "constarà com una única unitat”.
De fet, hi ha mecanismes per aconseguir que es puguin arribar a considerar habitatges separats, però Sibina afirma que és un procés molt complex, “amb múltiples dificultats des del punt de vista administratiu”.
En qualsevol cas, assenyala que aquest no és un fenomen nou: “Això ja passava. La diferència és que en la mesura que es complica l’accés a l’habitatge, es tensionen els problemes de sempre. I el que abans feia un percentatge molt més petit, ara es multiplica”.
El misteri: quants casos hi ha?
La dificultat radica en saber en quantes cases o pisos està passant. “És un fenomen ocult, és impossible tenir dades”, afirma Albert Sales, investigador de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. Segons explica, la situació del mercat immobiliari està fent créixer les fórmules per aprofitar millor els habitatges, ja sigui amb finalitats lucratives –com pot ser el relloguer d’habitacions– o amb la creació de nous espais per poder ajudar els fills. Però en qualsevol dels dos casos es fa difícil, per no dir impossible, estudiar bé el fenomen. El problema són les eines. Perquè el principal instrument que existeix per saber què està passant és el padró, i la realitat és que té moltes limitacions, perquè sovint no està actualitzat. De fet, molts joves marxen de casa i continuen empadronats al domicili familiar.
“El que hi ha de fons en aquests casos és la qüestió de les oportunitats intergeneracionals”, diu Sales. “Hi va haver una generació amb accés a habitatge. Fins i tot en el cas dels que cobraven rendes no gaire altes. I ara veuen que no poden ajudar els fills si no tenen diners en efectiu per poder pagar l’entrada d’una hipoteca”. En qualsevol cas, Sales remarca que qui es pot permetre fer això està, malgrat les dificultats, en una situació de privilegi. “No tothom disposa d’un jardí o metres quadrats de sobres per construir-hi una casa”, afirma.