Història de l’or com a diner
L’or és un dels metalls que fa més temps que coneixem i valorem. De fet, el principal objectiu dels alquimistes de l’edat mitjana era produir or a partir de metalls més barats, com el plom. Avui dia està comprovat que químicament és impossible convertir metalls inferiors en or, de manera que la quantitat d’or al món és constant i limitada. Aquestes característiques, sumades al fet que és un material resistent i, una vegada encunyat en monedes, fàcil de transportar, identificar, intercanviar i difícil de falsificar, va convertir-lo durant molts segles en el diner dels humans.
El diner té tres funcions: dipòsit de valor, unitat de compte i mitjà d’intercanvi indirecte d’acceptació generalitzada. L’or compleix tots tres requisits i ja sis segles abans de Crist, en el que avui coneixem com a Turquia, s’utilitzaven monedes d’electre, un aliatge d’or i plata. A Espanya s’han utilitzat monedes d’or, però sempre van ser més utilitzades entre les classes populars les monedes d’aliatges més barats com la de billó (un aliatge de plata i coure), coneguda com la blanca. Els monarques del segle XVI i XVII es van dedicar a disminuir la quantitat de coure d’aquesta moneda i eliminar la de plata: com a conseqüència, la moneda tenia un valor nominal molt menor, cosa que va generar inflació, un impost encobert.
A principis del segle XIX es va popularitzar a Anglaterra el paper moneda (o bitllets de banc). Permetien no haver de portar una bossa plena de monedes. A partir de llavors els bitllets tenien el suport del patró or, és a dir, cada emissió de diners que feien les autoritats d’un país havien d’estar avalades per una determinada quantitat d’or. Aquest sistema es va anar introduint en altres països i es fixaven els canvis de divises segons el preu de l’or. Però el 1930, amb la Gran Depressió, molts països van abandonar el patró or per devaluar les seves monedes i així incrementar momentàniament les exportacions i accelerar la seva economia. El 1944 es va celebrar la conferència de Bretton Woods, on es va acordar vincular totes les divises al dòlar, però amb la condició de mantenir el dòlar a un tipus de canvi fix respecte al preu de l’or. A partir de llavors la Reserva Federal canviaria dòlars per or.
Això va durar fins al 1971, quan el president nord-americà Richard Nixon posa fi al patró or. En aquell moment els Estats Units estaven en guerra amb el Vietnam, i per fer front als costos econòmics de la guerra van desvincular el dòlar de les reserves d’or per poder tenir més dòlars per gastar. Va coincidir que en aquell moment el país patia un important dèficit comercial i, amb la fi del patró or, el dòlar es devaluaria amb el mateix objectiu que els altres països durant la Gran Depressió. A partir d’aquell moment i fins al dia d’avui, el dòlar i la resta de monedes (també el bitcoin) són monedes fiat : depenen totalment de la confiança que els donem els seus propietaris i, per tant, no estan avalades per metalls preciosos ni per cap promesa de pagament per l’entitat emissora.
En definitiva, ara injectar diners a l’economia és més fàcil i alhora més perillós que mai. Què li tornaran a qui hagi comprat deute estatal? Bitllets fiat?