“Si Hisenda et torna diners, enfada’t”

“Si la declaració de la renda ens surt a tornar, ens hauríem d’emprenyar. No és gaire bon negoci”. Així de contundent s’expressa Albert Sagués, advocat expert en fiscalitat i professor de l’escola d’administració de la UPF, sobre un fet -que l’Estat ens torni diners- que alegra cada any milions de ciutadans en el moment de passar comptes amb Hisenda.

En la campanya de la renda del 2018, que s’ha engegat aquesta setmana, l’Agència Tributària preveu que tornarà als catalans més de 1.800 milions d’euros. Això vol dir que, al llarg de tot l’any passat, l’Estat ha acumulat aquesta quantitat de diners que corresponen als treballadors i els hi retorna mesos més tard sense pagar-los cap tipus d’interès. I a aquesta xifra cal afegir-hi l’equivalent a la resta de comunitats autònomes. “Són uns pagaments anticipats enormes”, diu Óscar Bertrán, soci especialista en fiscalitat del bufet Cuatrecasas.

Per part de l’administració tributària, “s’intenta ajustar al màxim possible” la retenció de l’IRPF amb el nivell final, explica Sagués. Una fita, no obstant, que és quasi impossible d’aconseguir per la gran quantitat d’excepcions que hi ha. D’aquesta manera, l’Estat obté un finançament extra a cost zero. Ara bé, “al revés també funciona”, recorda Sagués. Així, si la declaració surt a pagar, qui es beneficia de la situació som nosaltres, perquè haurem guardat uns diners que, al cap i a la fi, corresponen a Hisenda, tot i que els hi paguem mesos més tard. Ara bé, acostumen a ser imports relativament petits i que, per tant, donen poc rendiment. L’Estat, en canvi, acumula una suma molt més elevada de la qual pot obtenir més interessos.

El sistema de pagament d’impostos directes a Espanya està basat en un pilar: les retencions a la nòmina dels empleats. D’aquesta manera, les empreses envien cada mes una part del sou brut dels seus empleats a l’Agència Tributària. Quan acaba l’any, amb la declaració de la renda, a aquells a qui se’ls ha retingut massa se’ls retornen els diners de més, mentre que els que s’han quedat curts han d’abonar el que encara deuen. I tot això afegint-hi possibles deduccions o rendes extres -lloguers, plusvàlues, dividends d’inversions, etc.

Facilitar el pagament

“El sistema es va crear a la Transició, en un país que no estava acostumat a pagar gaires impostos personals”, diu Sagués. A més, la recaptació de l’IRPF a través de la nòmina mensual també es fa “per un tema de psicologia humana”, diu Bertrán. Amb el sistema actual “ni ho notes”, afegeix, mentre que si s’haguessin de pagar tots els impostos de l’any de cop, moltes famílies patirien un trasbals financer important i s’haurien d’acostumar a estalviar una part del sou cada mes per abonar els impostos quan toqués fer la declaració. “L’Estat té una actitud molt paternalista, ens diu que no ens en preocupem”, defensa Sagués.

En aquest sentit, segons aquest expert, el sistema espanyol aplica “amb tota la duresa” un principi que, en més o menys grau, també està present en molts altres països: les empreses són les recaptadores d’impostos. “L’Estat trasllada la feina a les empreses”, que passen a tenir “doble feina”: d’una banda, pagar els sous dels empleats i la part d’impostos i cotitzacions de la Seguretat Social que els corresponen, i de l’altra pagar la part d’impostos que li pertoquen com a societat mercantil, per exemple l’impost de societats.

Declarar la renda: un model complex però personalitzat

La declaració de la renda a Espanya és una tasca feixuga, ja que conté una gran quantitat de variables que cal omplir i que afecten el total de diners que paga cada contribuent. En comparació amb la resta de països de l’entorn europeu, el sistema espanyol té la virtut i alhora el desavantatge de ser complicat.

Per exemple, el Regne Unit segueix la tradició anglosaxona de simplificar al màxim els tràmits administratius, de manera que els treballadors només han de validar l’equivalent al full de retencions, però a canvi de tenir un sistema tributari molt simplificat i amb poques excepcions. En canvi, la declaració de la renda espanyola conté una gran quantitat de variables i excepcions a què els contribuents es poden acollir per obtenir així una declaració molt més personalitzada a la seva situació.

“Amb més simplicitat hem d’homogeneïtzar més, i així es generen injustícies -admet el jurista i professor Albert Sagués-. Sempre es pot simplificar més, però ser més selectiu permet regles específiques per a cada cas”, afegeix.

En realitat, però, la declaració senzilla que tenen els britànics també existeix a Espanya: és el cas del 60% dels contribuents que es limiten a confirmar l’esborrany que reben de l’Agència Tributària, segons el fiscalista Óscar Bertrán. “Una declaració de la renda que es pot confirmar no és difícil”, comenta Bertrán, però Sagués afegeix que, malgrat tot, hi ha persones que no poden acabar d’entendre-la.

Hi ha països, com França, que estan evolucionant cap al sistema de retencions espanyol. El govern gal ha introduït aquesta mesura fa un any. Fins llavors els ciutadans abonaven anualment a l’Estat la quantitat que els tocava pagar d’impost sobre la renda de l’any anterior, tot i que es pot fraccionar el pagament en quatre parts.

El que difereix de la resta de països són els terminis. Mentre que a Europa normalment la campanya de la renda dura vora un mes, a Espanya en dura tres. “Amb els mitjans informàtics disponibles avui, no té sentit, es podria fer amb menys temps”, diu Sagués.