“Hi ha hagut un espoli a la tresoreria de la Seguretat Social”

MadridDemà farà una setmana que es va votar i donar llum verda a un nou Pacte de Toledo, uns acords que el Congrés va aprovar per primera vegada l’any 1995. El nou text recull, entre d’altres, les recomanacions que han de servir de base al govern espanyol per a la reforma de les pensions, i va rebre el suport de tots els partits menys ERC i Bildu, que es van abstenir, i Vox, que hi va votar en contra. El nou acord, però, ha tardat més de quatre anys en aprovar-se, els mateixos que fa que el diputat al Congrés pel grup d’Esquerra Republicana i portaveu de treball del partit, Jordi Salvador, forma part de la Comissió del Pacte de Toledo. “Segueixo pensant que és una mesura per tranquil·litzar els pensionistes”, avança Salvador, que des d’aleshores segueix de prop els moviments i la lletra petita d’aquest grup.

De fet, la sensació un cop aprovat el text era que es podia parlar de modificacions, però en cap cas de canvi “revolucionari”. Per a Salvador, que s’estigui celebrant la revalortizació amb l’IPC “no és cap victòria; això es feia fins al 2013, quan el PP ho va eliminar”. Aleshores, per què s’ha tardat tant? El diputat apunta a una combinació de dues causes, “una tècnica i l’altra política”, marcades sobretot pels canvis de govern, explica Salvador a l’ARA.

La Comissió del Pacte de Toledo es caracteritza per fer “feina en silenci”, apunten des del Congrés, però Salvador prefereix parlar de falta de transparència: “La majoria de negociacions són a porta tancada, però les persones que cotitzen haurien de saber què es fa amb els seus diners”. El diputat es refereix a compareixences com les del governador del Banc d’Espanya o l’Airef, que traslladen a la Comissió “recomanacions tècniques”.

Avui, el debat posa el focus en com fer “sostenible” un sistema de pensions amb una caixa de la Seguretat Social que registra un saldo negatiu de 7.677 milions, segons les últimes dades del ministeri d’Inclusió i Seguretat Social i uns pressupostos generals que calculen que les pensions contributives significaran més de 143.046 milions d’euros. Salvador reconeix que “la situació és molt greu”, però creu que s’ha arribat aquí per culpa d’un “espoli a la tresoreria de la Seguretat Social”, com va denunciar el dia de la votació. El diputat apunta que una productivitat baixa, un mercat laboral dèbil i precari i una fiscalitat dolenta a l’Estat han portat a una falta d’ingressos a la caixa de l’administració central, cosa que ha provocat que durant anys l’Estat hagi pagat amb les cotitzacions dels treballadors -és a dir, amb els diners que s’havien de destinar exclusivament a la tresoreria de la Seguretat Social- despeses no contributives, com les polítiques d’ocupació.

Són les famoses “despeses impròpies”. De quants diners parlem? El diputat té una llista ben llarga: només del Tribunal de Comptes, en uns 20 anys, hi ha hagut 103.000 milions d’euros destinats a complements de mínims. “Tot això ha generat un dèficit a la Seguretat Social que l’Estat ha eixugat a través de préstecs, és a dir, donant diners que després s’han de retornar”, el que encara fa més gros el forat, apunta Salvador. El diputat es mostra satisfet amb un dels punts del text. “Per primera vegada es reconeix que les coses s’han fet malament i mai abans s’havia estat tan ferm amb una data, la del 2023. Són tres anys de marge perquè l’Estat retiri totes les despeses impròpies, és una de les poques medalles que em poso”, apunta Salvador, que el 2017 ja va denunciar aquesta situació. El nou Pacte de Toledo reconeix com una “anomalia” el que denuncia Salvador, una pràctica habitual que es remunta a l’any 1995.

Al punt de mira d’Europa

“Dir que com que hi ha dèficit no es poden pagar les pensions és un relat fals”, assegura Salvador. Per a ell, aquesta posició ha legitimat les retallades perquè no ha posat el focus en tots els diners que “s’han perdut” per culpa d’una caixa de l’Estat que és la que “té l’error” i defensa que “el sistema de pensions espanyol és bo”. Europa, però, no pensa el mateix. De fet, Brussel·les demana una reforma “urgent” i, sobretot, una reforma que garanteixi l’equitat entre generacions. Salvador creu que el model d’Espanya xoca a la UE perquè és molt diferent del d’alguns països europeus. El motiu principal: una taxa de substitució del 80%, és a dir, que, al ser un sistema públic, quan una persona finalitza la seva vida laboral cobra pràcticament el 80% del que cobrava, mentre que en molts països europeus el sistema és complementari, públic i privat, detalla el diputat.

I per què la insistència de Brussel·les? “Europa té part de raó amb el que diu. Veu que Espanya té una economia dèbil i per això demana diners a la UE, però alhora té un sistema de pensions públic molt bo i es pregunta com pot ser”, explica Salvador. “Per això Brussel·les demana a Madrid que retalli, com ja s’ha fet els últims deu anys, i per això el Pacte de Toledo és ambigu”, apunta. “El que Europa no entén és que el problema no és la Seguretat Social”, defensa el diputat.

Futur “incert”

Davant aquest panorama és fàcil preguntar-se quin és el camí quan el dèficit es manté, Espanya té una piràmide demogràfica invertida i l’opció, com també apunta el Pacte, sembla que només pugui ser la d’una combinació de sistemes, és a dir, un sistema públic i plans privats. “L’única alternativa que plantegen és la privada, on entra en joc el sistema financer, que, a més, està bonificat fiscalment. És un gran negoci ara que no funcionen les hipoteques. Però aquí el que hem de garantir són unes pensions mínimes dignes. Si algú vol i pot estalviar que es faci un pla privat, però el sistema públic no se n’ha d’ocupar, d’això”, diu Salvador contundent.

Molts joves es pregunten si el que estan cotitzant per treballar ho recuperaran quan es jubilin. El mateix Pacte de Toledo assumeix que aquest col·lectiu “està convençut que no accedirà a les pensions”. Salvador creu que “si no funciona el treball digne, no tindrem unes pensions dignes”. Mentre que per al diputat la població jove té marge de joc, tot i que creu que hauran de batallar per mantenir el sistema públic en un futur que es presenta “magre”, li fa més por la població envellida perquè no té temps de reacció, assenyala. “Si a una persona de 60 anys li canvies les regles del joc amb què havia jugat al pacte social, li fas una estafa”, sentencia. Creu que un dels problemes és haver buidat el fons de reserva (la guardiola de les pensions) i que ara el Pacte de Toledo proposa reforçar de nou per llei.

Però els canvis estructurals tarden, i la població, en canvi, cobra una pensió cada final de mes. Es pot incentivar l’edat de jubilació si una persona, sempre que no sigui perquè fa una feina especialment dura, pot i vol millorar l’accés al treball de la població migrant, però, sobretot, cal una “separació immediata de fons”, insisteix Salvador, que creu que només si el govern compleix amb la recomanació “es pot arribar a una millora del sistema”.